(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

En menys d’un mes, hi ha hagut a Palma dues manifestacions estudiantils en desacord amb l’actual procés de reforma universitària. El que succeeix a la nostra ciutat és reflex, a escala petita, del que passa a la resta de l’Estat. Feia temps, molt de temps, que no es detectava a les universitats espanyoles un clima de malestar estudiantil com el d’ara. Hi ha qui ha comparat aquesta situació amb la dels anys setanta del segle passat. Potser els fonaments de la revolta siguin semblants; aleshores, però, els objectius dels estudiants eren més clars mentre que la rebel·lió d’ara és molt difusa i, segons el meu parer, apunta a una diana equivocada. El Pla de Bolonya no és, com diuen aquests estudiants revoltats, l’ominós procés que esberlarà la universitat pública.

Molts alumnes (i també alguns professors) interpreten que el procés de Bolonya condueix a la privatització de la universitat i a la rendició davant les empreses privades (“Fora els bancs de la universitat”, criden). Creuen que es produirà un augment de taxes i auguren que els postgraus seran molt cars, accessibles només a uns pocs. També pregonen que compaginar els estudis i el treball serà gairebé impossible. Potser un servidor, amb el anys, hagi perdut enteniment. He de confessar, però, que ho miri per on ho miri, enlloc veig que el procés de reforma pugui privatitzar la universitat o encarir-ne les taxes. Tampoc veig indicis que ningú estigui disposat a lliurar la universitat a les grans corporacions. Puc entendre que hi hagi qui no li agradi veure que empreses privades patrocinen programes universitaris. No compartesc l’aversió: que algunes grans corporacions patrocinin programes universitaris i no lligues de futbol em sembla un avanç social, no una xacra. Tampoc som capaç d’entendre la profecia d’alguns estudiants que amb la reforma no serà possible compaginar els estudis amb el treball. Mai, durant els molts anys que duc a la universitat, havia vist errar tant un tret.


De la implantació del Pla de Bolonya molts joves n’han fet el catalitzador de les frustracions que vénen covant des de fa estona. Criden, crec, contra la incertesa del futur. La pancarta que encapçalava una manifestació estudiantil resumeix a la perfecció els temors que enerven els estudiants: “Ahir llicenciats, avui graduats i demà precarietat”. Apuntant contra la reforma universitària, però, els estudiants erren de blanc. La lluita contra la precarietat i els abusos del mercat no passa per intentar tombar un procés que pretén fer les universitats europees més homologables, facilitar la mobilitat dels estudiants, oferir estudis que responguin a les necessitats socials i canviar la forma d’ensenyar. Aconseguir aquestes fites és, precisament, la forma més segura de reactivar l’economia.

Convé no menysprear els indicis del malestar estudiantil i atribuir-lo només a l’agitació de grups radicals. Aquests grups, evidentment, aprofiten la conjuntura. Els joves, però, tenen condicions objectives per queixar-se i convindria atendre'n les reclamacions. La primera cosa que s’hauria d’haver fet és respectar el seu dret a la informació. El procés s’ha fet, es fa, enmig d’una desinformació mai vista. La confusió és d’una tal magnitud que ha provocat que els estudiants corrin amb un garrot darrere una reforma de la qual, si acabés bé, ells en serien els més beneficiats.


Post scriptum
Rellegint l’article me’n tem que he escrit que mai havia vist a la universitat un tret tan errat com el dels estudiants contra el Pla de Bolonya. He de rectificar; en record un encara més desviat. Fou la decisió de Pilar del Castillo, ministra d’un govern d’Aznar, que l’elecció de rector es fes per sufragi universal i no mitjançant els claustres. Creia la ministra que així els resultats serien més semblants als que es produeixen en les eleccions a les cambres autonòmiques o nacional i que, per això mateix, hi hauria més rectors o rectores de dretes. Encara en riem, a la universitat, de la lucidesa de la Ministra.

Dones embarassades que escolten música clàssica no perquè tenguin afeccions melòmanes; passen una hora cada dia escoltant Bach perquè han llegit que això pot fer més espavilat l’infantó que duen dintre. Pares que compren agendes electròniques a infants de sis anys amb la pretensió que organitzin l’escàs temps lliure de què disposen. Famílies que adquireixen, compulsivament, jocs i programes perquè han sentit dir que estimulen la intel·ligència. Mares que cerquen, com a desesperades, activitats extraescolars per omplir aquelles tres hores lliures que el seu fill té els dissabtes matí. Famílies que desterren de casa seva tot aparell tecnològic perquè un amic els ha informat de l’existència d’un estudi que assenyala que un excés d’ordinador i televisió pot afectar les competències lingüístiques dels menors. Famílies que a través d’un ordinador i una webcam controlen l’aula de l’escoleta del seu fillet. Mares i pares enfervorits que cada dos dies són a l’escola a protestar, per una cosa o una altra, al pobre mestre que ha tingut la desgràcia que li tocàs com alumne, justament, aquell menut i, segons els seus pares, projecte de geni. També en el camp de l’educació vivim temps de desmesura.

Ja fa anys que els anglosaxons parlen de progenitors helicòpters per referir-se als pares i a les mares obsessionats amb l’educació dels seus fills, ansiosos per fer-ne uns superinfants. Els diuen “helicòpters” perquè sempre sobrevolen per damunt els seus fills; sempre estan a l’aguait, i quan s’encén l’alarma, quan creuen que alguna cosa no va com ells creuen, ataquen sense compassió. Quan identifiquen una suposada amenaça per als seus fills, com si pilotassin un helicòpter guerrer, apunten i disparen totes les seves armes. Els seus afanys superprotectors atabalen la criatura protegida que, sovint, és víctima del foc amic.

Un llibre anglès recentment traduït a l’espanyol que du per títol Bajo presión parla d’aquesta tipologia de pares i mares. L’anterior llibre de Carl Honoré –aquest és el nom de l’autor– es deia Elogio de la lentitud; tot un indici dels plantejaments que ara patrocina sobre l’educació dels infants. A l’hora d’educar també convé anar poc a poc, diu l’autor. I sobretot convé que les necessitats del fills no es satisfacin amb les ambicions i frustracions dels pares i mares. Molts progenitors, rendits a la pressió de la competitivitat i a la filosofia de l’èxit, pretenen que els seus infants siguin supernins.

Carl Honoré és anglès i sembla que té un bon nas per ensumar de què van les coses. Sospit que si fos espanyol s’hauria referit a una altra espècie de progenitors que a casa nostra està molt estesa; molt més que la dels pares helicòpters. Es tracta de pares i mares absents, despreocupats de l’educació dels seus infants; pares i mares que renuncien a les seves obligacions educatives; que no estableixen normes, que no es preocupen del que fan o deixen de fer els seus infants a l’escola o al carrer: la seva dèria es fugir, escampar. Cercant símils amb mitjans de transport, els podríem batiar amb el nom de progenitors pasteres. Aquesta espècie no persegueix els seus fills amb helicòpters guerrers sinó que fuig d’ells emprant barques insegures. Amb la primera onada se’n van a pic; els qui moren ofegats, però, no són els pares sinó els fills.


En una entrevista que feren a Honoré quan vingué a Espanya a promocionar el seu llibre, li demanaren què haurien de fer els pares i mares per no caure en la desmesura dels progenitors obsessionats ni en el passotisme dels absents : “Cal aplicar el sentit comú”, contestà Honoré. “Uf! -vaig exclamar- aquest anglès no deu saber que el sentit comú és el més poc comú dels sentits”. Ben mirat, però, crec que l’autor en realitat volia dir que per educar no hi ha varetes màgiques. Així doncs tindrem progenitors helicòpters i pasteres per estona.