divendres, de gener 25, 2008

Van errats


La notícia passà gairebé desapercebuda a tots els mitjans. Titulars discrets, poques columnes i, en molts casos, en pàgines parells, que són les que fan menys llegiguera. I això que l’afer donava per recrear-s’hi, fins i tot per dedicar-hi algun editorial d’aquells que, quan els has llegit, tens la convicció -per sort, momentània- que al món li queden dos dies. Però no fou així: els mitjans de comunicació dedicaren poca, poquíssima, atenció a l’informe fet públic a mitjan mes de desembre que mostrava que les principals cadenes de televisió atempten contra l’educació dels infants. Deia l’informe que les televisions incompleixen, cada vegada més, el codi que s’autoimposaren perquè els programes que emeten a determinades hores (fixau-vos-hi bé: només a segons quines hores -les menys-; a les altres -les més- que campi qui pugui!) no facin malbé els esforços educatius de les famílies i dels professors. L’informe demostrava que molts programes televisius emesos a la franja horària considerada de màxima audiència per als infants (cada dia entre les 17 i les 20 hores i els caps de setmana també entre les 9 i les 12 hores) presenten continguts que, per dir-ho d’una forma entenent, cap pare ni cap mare amb dos dits de front consideraria convenients per al bon desenvolupament dels infants.

Fa temps que es té constància que els models de comportament mostrats per la televisió tenen un efecte decisiu sobre els infants. Però no fou fins al desembre de 2004 quan les principals cadenes espanyoles signaren l’anomenat «Acuerdo de autoregulación de contenidos televisivos e infancia». Amb aquest pacte els responsables de les televisions es comprometien a no incloure en la seva programació continguts sexistes, violents, racistes, consumistes i pornogràfics. El compromís, que es limitava a una petita franja horària, també deia que als programes emesos durant aquestes hores no es faria apologia de les drogues ni del joc (per cert, ja que parlam de joc: com és possible que un equip de futbol com el Reial Madrid, referent de tants i tants infants, promocioni els jocs d’atzar?); els responsables de les televisions deien que tindrien especial esment amb el llenguatge i a no violentar el dret a l’honor i a la intimitat… És a dir: les principals televisions es comprometien a eliminar de les tres horetes de l’horari considerat infantil la difusió de models deseducatius.

Paper banyat. La primera vegada que es varen analitzar els incompliments del compromís se n’arribaren a comptabilitzar sis cada dia. Això fou el mes de juny de 2005; fa poc, el desembre de 2007, la xifra ja quasi s’havia doblat: 10,45 incompliments diaris. «Totes les televisions estudiades han empitjorat», diu, de forma categòrica, l’informe. I que consti que això es produeix durant la franja horària protegida; sobren, crec, els comentaris sobre el que passa en les altres hores.

Certament, la televisió no és l’origen de tots els mals comportaments dels infants. Però ho és de molts. Convindria, doncs, que a l’hora de repartir responsabilitats per la poca estimació dels joves per la cultura de l’esforç; per la seva afecció per la banalitat, per la facilitat amb què justifiquen comportaments violents, pel seu menyspreu pels espais públics, convindria que a l’hora de cercar responsables de totes aquestes malifetes recordàssim que els infants de 4 a 12 anys passen a l’any més hores davant un televisor que a l’escola. I convindria que recordàssim que els programadors de les televisions no han estat capaços ni de complir un codi elemental de respecte als infants que només havien d’aplicar durant tres horetes cada dia. Em tem, però, que aquests fets s’esborraran ben prest de la memòria. Ja us he dit al principi que la premsa no n’ha fet molt de cas, dels incompliments de les televisions. Sembla que els mitjans de comunicació ja han decidit que de la mala educació només hi ha un responsable: l’escola. Van errats; terriblement errats.