(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

Fou a principis de setembre en un dels vols entre Barcelona i Palma de la companyia Vueling. Una hostessa donà la benvinguda al passatge a la, digué ella, “primera aerolínia de nova generació”. Què deu voler dir això?, em vaig demanar intrigat. Acabada la seva lletania –ja saben: les concebudes recomanacions per la megafonia per si de cas ens estavellam– vaig intentar destriar alguna pista que justifiqués la pomposa qualificació. Només vaig identificar una diferència amb el que reciten (o llegeixen) a d’altres companyies: s’havia dirigit als passatgers tutejant-nos; com si tots haguéssim menjat dins el mateix plat. Observ al meu entorn i no som capaç de destriar a la cabina de l’avió res que, substancialment, es diferenciï de qualsevol altre Airbus 320. Arrib a la conclusió que tractar els clients de forma poc respectuosa potser sigui el distintiu de les aerolínies de nova generació. El mateix dia del meu vol amb Vueling, en el Telediario de TVE, Enrique Múgica carregava contra l’ús del tu a les escoles. Vaig pensar que ja aniria bé que el defensor del poble digués alguna cosa a Josep Piqué. També vaig decidir que m’ho havia de pensar, a l’hora de tornar volar amb aquesta companyia. Com tothom, en segons quines coses tenc un preu. Ara he de posar el llistó: he de decidir quants euros estic disposat a pagar de més per no haver d’assistir a la promoció de la mala educació.

Poc més de les cinc d’un capvespre de setembre. Els infants encara no havien iniciat el curs escolar. A un programa de Tele5 el presentador Jorge Javier Vázquez i una tal Karmele Marchante (diuen que és periodista) expliquen a l’audiència les característiques d’un artefacte sexual anomenat “bolles tailandeses”. Explicaren, amb tot tipus de detalls, que aquestes bolles s’han de ficar pel darrera (sí, per on pensen). Un contingut molt apropiat per emetre en un horari televisiu en el qual, suposadament, es protegeix els menors.

També succeí en la primera quinzena de setembre. Eren les festes de la ciutat madrilenya de Pozuelo de Alarcón. Un grapat de joves que feien botellón mantingueren una batalla campal amb la policia. Entre els detinguts hi va haver set menors d’edat a qui el jutge castigà a no poder assistir, durant tres mesos, a cap festa que se celebrés a la Comunitat de Madrid a partir de les 22 hores. Es podria pensar que els pares d’aquests energúmens considerarien la sentència del jutge excessivament benèvola i l’haurien complementada amb altres penes. Però no: a la televisió entrevistaren un pare que es va posar a defensar el seu filló i afirmà haver recorregut la sentència. Tingué, almenys, la decència de no sol·licitar pel seu fill la concessió de, posem per cas, la medalla al millor incendiari de contenidors de fems. Però sospit que considerava que el seu infant era molt més mereixedor d’aquesta distinció que no de la pena del jutge.

És un miracle que amb pares com els d’Alarcón, programes com els de TV5 i companyies com Vueling algun jove pugui sortir condret.

P. G. Wodehouse deia que hi ha tres condicions que faciliten l’escriptura d’unes bones memòries: tenir un pare excèntric, haver passat per una infància miserable i, finalment, tenir un pèssim record del pas per l’escola. Qui ha transitat per aquestes tres situacions, deia el gran mestre de l’humor anglès, gaudeix d’una experiència excel·lent per enllestir la seva autobiografia. Tenia raó Wodehouse: no proporciona el mateix material literari haver tingut un pare empleat de banca o un atracador de bancs. Tampoc no gaudeix dels mateixos arsenals per a la literatura (ni per a altres coses més peremptòries) qui s’ha criat a Son Banya que qui ho ha fet a Son Vida. Tampoc no és el mateix haver anat a escola amb uns bons docents que haver patit professors carabassots.
N’hi ha molts, de pares i mares excèntrics. Encara hi ha més entorns miserables. Però, si fem cas a la literatura autobiogràfica, les males experiències escolars són encara més freqüents. Els mals tràngols provocats per professors banastres queden reflectits en els adjectius que alguns ex-alumnes els dediquen en les seves memòries: calamitosos, insignificants, fatus i sàdics (segons Martínez Sarrión); nul·litats pedagògiques (segons el parer de Ramon Folch); pedants i mediocres (en paraules de Josep Pla); professionals cínics, científics avinagrats i veritables gàngsters (així els veia Carlos Barral); impressionants mitjanies, pobres homes i pedagogs nuls (segons el parer de Salvador Paniker); inquisidors de nins, policies de la infància, gendarmes de la innocència, guardians del desamor, fariseus antievangèlics (en paraules de García-Posada). El mallorquí Joan Ferrer, impactat pel seu pas per l’escola dels jesuïtes, va arribar al convenciment que “...els qui tenien una intel·ligència mitjana eren rebutjats per a entrar a l’ordre (...) la majoria dels qui vaig conèixer eren uns bàmbols”. Brossa va dir que el seu pas per l’escola dels Josepets li va deixar “la petjada pròpia d’un malson”.
No sé per què, però quan m’he proposat escriure sobre l’inici d’un nou curs acadèmic he pensat en la memòria i no en l’abandonament escolar, els ordinadors a les aules o altres temes que, amb seguretat, ocuparan l’escàs debat públic sobre l’educació. La tornada d’alumnes i professors al tall m’ha fet venir al cap la pregunta de si aquells infants i joves que ara inicien el curs tindran un record escolar millor que el de les generacions anteriors. Dissortadament ni vostè ni un servidor hi serem per poder-ho comprovar. En tot cas ja aniria bé que fossin escassos els autors futurs de literatura autobiogràfica que gaudissin de les facilitats a què feia referència Wodehouse. Vull creure que els joves que en aquest mes inicien un nou curs podran gaudir d’una escola, d’un institut o d’una facultat que no ofegarà el seu enteniment ni la seva personalitat. No sé si ho aconseguirem. No sé si en el futur, a l’hora de rememorar el pas per l’escola, ja no hi haurà qui reclami la oportunitat de retrobar-se amb alguns dels seus professors per poder (amb perdó) “picar a cops de martell els seus cullons”. Això és el que reclamava Terenci Moix. Coses del passat?