La pitjor escola de la història?
El tractament mediàtic del sistema escolar és, de fa anys, d’una crítica virulenta, sovint descarnada. No hi ha setmana sense un esplet de titulars de diaris que associen la paraula escola amb conceptes com ara fracàs, cua, suspens, fer aigües, empitjorar etc. La visió negativa és encara més extrema en articles d’opinió. Recentment, Félix de Azúa ha escrit que la destrucció educativa és un dels dos mals suprems de la societat espanyola. Arcadi Espada ha afirmat que les escoles espanyoles s’han convertit en un “lúdico falansterio” (no cerquin el significat de “falansterio”; el diccionari de la Real Academia Española diu que significa “alojamiento colectivo para mucha gente”). Per a Quim Monzó “a hores d’ara la falta d’educació és superior a la de fa uns anys”. Podria seguir fins a marejar-los amb cites recents de persones de dretes, de centre i d’esquerres que aprofiten les seves finestres mediàtiques per difondre el parer que el funcionament del sistema educatiu –les escoles, els instituts i les universitats– és horrorosament deficient.
Les mirades crítiques sobre el sistema escolar són necessàries, imprescindible per no caure en el cofoisme. En molts aspectes, efectivament, feim aigua: les taxes d’alumnes que segueixen ensenyament postobligatori són excessivament minses; el nombre de joves d’entre els 18 i els 24 anys que abandonen els estudis és d’escàndol, l’esforç no és valora com seria convenient, etc. etc. És cert: moltes coses no funcionen i s’han de reorientar. Però és mentida afirmar que tot sigui un desastre; no és veritat que tinguem el pitjor sistema educatiu de la nostra història. I tenc ànsia que aquest no sigui, precisament, el missatge que darrerament arriba a la majoria de lectors de diaris. La falta de matisacions pròpia de l’estil periodístic, la confusió entre l’educació escolar i la que es difon per mitjans no formals –aquesta maleïda televisió!– així com l’accentuació de les deficiències escolars –les bones noticies no són notícies– està provocant una visió catastròfica del sistema escolar. S’expandeix la sensació que, a les escoles, en els instituts o a les facultats res no funciona. Ja aniria bé si aquesta interpretació servís per deixondir els responsables polítics que decideixen sobre la despesa pública –a Espanya s’inverteix poc en educació– i la legislació escolar –a Espanya es legisla massa en educació–. Més que deixondir els polítics, però, aquestes crítiques serveixen per desorientar les famílies i per desanimar el professorat.
La visió apocalíptica de l’escola no correspon a la realitat. En els darrers decennis –recordem-ho– el sistema escolar ha deixat de ser un privilegi només per a uns. Les dades són contundents: l’any 1960 només l’1’68% de la població tenia estudis superiors –en el cas de les dones el percentatge només arribava al 0’14%–. L’any 2001 s’havia passat al 12’61 i el de les dones arribava al 12’96. ¿Tenia l’alumnat d’abans una millor preparació acadèmica que el d’ara? És probable que el nivell acadèmic dels alumnes que acabaven el batxillerat superior en els anys 50 fos superior al dels qui actualment acaben quart d’ESO... però convé recordar que en aquells anys només un ínfim percentatge de joves accedia al batxillerat elemental i molts menys al superior. I la clau d’accés no era precisament la capacitat intel·lectual sinó l’econòmica. Si comparéssim el 100% de joves dels anys 50 amb el 100% dels joves actuals, guanyarien, per golejada, els d’ara.
Fent un joc de paraules entre els homòfons “massa” (amb excés) i maça (instrument per a picar) entendríem per què la dita popular adverteix que “totes les masses fan mal”. Tots els excessos, tots els extrems, són dolents. La crítica mediàtica al sistema escolar és excessiva. No: la botella –l’escola– no és plena, és mitja. No oblidem, però, que es tracta de la botella més gran que mai no hagi tengut aquest país. Podem dir, efectivament, que només és mig plena o que és mig buida. El que no es pot afirmar, però, sense faltar a la veritat, és que el seu contingut sigui –amb perdó– una merda.
Visió catastròfica
Cada any, des del 2000, la Fundación Hogar del Empleado realitza una enquesta per tal de destriar l’opinió del professorat sobre el funcionament del sistema educatiu. Acaben de presentar l’enquesta d’enguany titulada “La opinión del profesorado sobre la calidad de la educación” i, com era d’esperar, els mitjans de comunicació se n’han fet ressò. Potser una mica massa i tot. Al cap i a la fi la mostra de l’enquesta es redueix a la Comunitat de Madrid. Un treball semblant fet a Balears -o a Múrcia- tendria un impacte mediàtic infinitament inferior. Però bé: no és de les avantatges o dels inconvenients de ser centre o perifèria sobre el que vull parlar sinó del que s’ha remarcat en els diaris sobre el contingut d’aquest enquesta.
“Els professors creuen que l’educació ha empitjorat” Aquest ha estat el titular que més s’ha repetit. I és cert: el 73’2% dels professorat (del professorat de Madrid) pensa que en els darrers anys l’educació ha empitjorat.
Amb les dades de l’enquesta, però, s’hauria pogut encapçalar la informació amb titulars ben diferents. Per exemple: “Els professors creuen que les famílies es preocupen poc de l’educació dels seus fills”. “Els professors estan insatisfets amb els recursos i mitjans dels centres escolars”. “Els professors consideren molt important que els equips directius siguin eficaços” Però no; s’ha escollit, una vegada més, el titular que més contribueix a expandir una visió catastròfica del sistema escolar.
L’estat de l’educació a Catalunya
La Fundació Jaume Bofill ha presentar l’informe “L’estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2006-2007” Poques coses de nou. Els canvis dels sistemes escolars són molt lents i fa temps que els indicadors assenyalen que també el sistema escolar de Catalunya presenta deficiències remarcables.
M’he fixat amb les dades referides a Balears i he comprovat, una vegada més, que estam ben fotuts:
a) La despesa pública en educació no universitària sobre el PIB a Balears és del 2’52. Només Aragó (2’43) Catalunya (2’22) Madrid (1’78) i La Rioja (2’50) gasten menys en educació en proporció al seu PIB. En el conjunt de l’Estat és del 3’01%
b) La taxa d’escolarització dels infants de 3 a 5 anys a Balears és del 91’9%. Només Madrid la té més baixa (91’5) La taxa d’escolarització dels infants de 0 a 2 anys a Balears és del 10’1%, també és baixa (en el País Basc és del 48’3% i a Catalunya del 32’1%)
c) La taxa neta d’escolarització als 15 anys a Balears és del 93’2%; una de les més baixes de l’Estat (en el conjunt d’Espanya és del 97’5%)
d) Balears presenta una taxa de repetició a 4t d’ESO del 12’6% (la del conjunt de l’Estat és del 12%)
e) La taxa de graduació a l’ESO a Balears és del 73’9%. Només Canàries, Catalunya i Extremadura la tenen més baixa.
f) Balears és la comunitat autònoma amb un abandonament escolar prematur de la població jove (20-24 anys) més elevat de tot Espanya. L’abandonament escolar prematur que presenta Balears (40’%) quadruplica l’objectiu europeu per a l’any 2010 (10%)
g) Balears té el percentatge més baix de tot l’estat de població d’entre 20 i 24 anys que ha superat l’educació secundària postobligatòria: 49’5%.
h) Balears, juntament amb Andalusia, és la comunitat amb un menor percentatge d’ocupació qualificada.
El Departament d’Educació de Catalunya està preparant canvis legislatius per tal d’encarar una situació que –com torna mostrar l’informe de la Fundació Jaume Bofill- no és gens satisfactòria. S’han filtrat diverses mesures que s’inclouran a la futura llei i la veritat és que, si les pressions corporativistes no les fan malbé, poden suposar un canvi important de rumb. Es diu, per exemple, que es vol donar més autonomia a les escoles públiques, que les cooperatives i ajuntaments podran gestionar escoles de la Generalitat, que el professorat haurà de dominar una llengua estrangera i l’ús de les TICs, que canviarà el sistema de selecció de professorat…. Veurem com acaba tot això. En tot cas –ja els hi he dit- aquest és un projecte per a Catalunya. Aquí, a Balears, no se’n parla de mesures d’aquesta mena.
En bona posició
Malparlar no és el mateix que criticar. La crítica es fonamenta en arguments sòlids i consistents, en dades fiables que reflecteixin la realitat. El malparlar, en canvi, només fa ús dels rumors, de la mentida, de la falsedat. Amb la crítica es pot contribuir a la millora de les coses; amb el malparlar no es pot fer res més que enfonsar, destruir, fer malbé. El món de la política és un dels àmbits predilectes del malparlar. El discurs polític, de cada dia més sectari, no pretén que l’adversari faci les coses millor, el que es vol és, precisament, el contrari: que erri i així poder-lo exterminar. Exterminar l’adversari, evidentment, no el problema. Dissortadament, no és només en l’àmbit de la política on el malparlar va, progressivament, substituint la crítica.
Malparlar és un dels esports preferits pels indocumentats i pels malintencionats; dues espècies en expansió. La Universitat de les Illes Balears (UIB) és una peça preuada per molts afeccionats a aquesta mala art. Un dels arguments preferits del malparlar sobre la UIB consisteix s presentar una universitat curta de mires, observadora enderiada del seu melic, incapaç de qualsevol mirada que vagi més enllà de les nostres illes; una espècie de capelleta en la qual només s’usa un idioma, el català, i es persegueix els altres, sobretot el castellà. La realitat no corrobora el dibuix de la universitat localista i mancada d’horitzons amples que alguns, de vegades, pretenen fer passar per bo. Les dades que ha posat damunt la taula un estudi publicat al mes d’agost d’enguany mostra que la UIB està entre les universitats espanyoles amb més visibilitat internacional. L’estudi es titula La productividad ISI de las universidades españolas (2000-2004) i l’ha realitzat un equip (el grup Scimago) amb llarga tradició en treballs sobre avaluació de la producció científica. El que ha fet aquest equip ha consistit a mesurar la internacionalització de les universitats espanyoles a partir del nombre d’articles que el seu professorat ha publicat en revistes d’àmbit internacional durant el període 2000-2004.
L’anàlisi del grup Scimago ha mostrat que durant el quinquenni analitzat el professorat de les universitats espanyoles publicaren 115.451 documents en revistes d’àmbit internacional. De les 70 universitats d’Espanya amb visibilitat internacional n’hi va haver 36 amb una producció superior als 1.000 documents. La UIB fou una d’elles (la UNED, l’altra universitat amb seus a les Balears, no va arribar als 900). La posició de la Universitat de les Illes Balears encara és millor quan es relaciona els articles publicats amb el nombre de professors. Fent un rànquing de les universitats espanyoles a partir de l’indicador obtingut de dividir el nombre d’articles amb visibilitat internacional de cada institució pel nombre de professors a temps complet, la UIB queda en la posició 19 de 70. La UNED queda en el lloc 50.
Per la seva producció científica d’impacte internacional el professorat de la UIB està a la part de dalt de la classificació de les universitats espanyoles. D’això n’hem d’estar satisfets, i s’ha de perseverar per seguir escalant posicions. Però tampoc no hem de perdre de vista que les universitats espanyoles juguen un paper molt discret al nivell internacional. En altres ocasions he fet servir un símil amb el món del futbol dient que la lliga de les universitats espanyoles és el campionat nacional, no la champions ligue. Això ha tornat a quedar demostrat en la classificació de 2007 de les millors universitats del món que des de fa anys elabora la Shanghai Jiao Tong University. A la classificació d’enguany, presentada també al mes d’agost, no hi ha cap universitat espanyola entre les 100 millors del món. Però bé: el que avui vos volia dir és que, jugant on jugam, podem estar satisfets del rendiment científic de la UIB; que no tenim la Universitat provinciana que els malparlats presenten i que l’índex de productivitat internacional del seu professorat se situa entre els més elevats de la universitat espanyola.
Verdures i llibres
El títol de l’informe és suggeridor i ocurrent: La dieta mediàtica i cultural dels joves. Es va presentar fa poc i torna a mostrar –altres treballs ja ho havien fet abans– que també en cultura ens alimentam de forma desequilibrada: molta televisió –és a dir, massa pastissos, pastes i aliments fregits– ràdio i internet a bastament –suficient carn i peix– i pocs diaris, sobretot pocs llibres –verdures i fruites escassíssimes.
Diu l’informe que els joves de Balears compresos entre els 14 i els 25 anys s’empassolen cada dia dues hores de televisió, una de ràdio i una d’internet. Les hores són una mesura massa grossa per poder comptabilitzar el temps dedicat a la lectura. Tenim sort; encara no hem de recórrer als segons i podem fer servir els minuts: són dotze els emprats cada dia per llegir periòdics i tres per consumir revistes. De llibres també se’n llegeixen pocs. Els autors del Barómetro de hábitos de lectura –un altre informe del qual recentment se n’han actualitzat les dades– han quantificat en un 30% el percentatge de joves d’entre 14 i 24 anys que mai no llegeixen cap llibre. És a dir: gairebé un terç del jovent està format d’anorèxics cerebrals; tres de cada 10 joves han esdevingut en només espectadors, la classe sublim de la cultura de l’espectacle! També sabem –ho acaba de confirmar un estudi recent de la Universitat de Girona– que els adolescents d’entre 11 i 15 anys passen cada setmana unes 21 hores davant el televisor. Facin números: de cada set dies un de sencer mirant el televisor. Al cap de l’any moltes més hores de programes televisius que de classes.
Fa temps que els nutricionistes adverteixen que la dieta alimentària dels infants i joves és desequilibrada i malsana. Per a una vida saludable, diuen, necessiten un règim alimentari més equilibrat: més verdures i fruites i menys pastissos i productes fregits. La dieta cultural també està trastocada, embogida, i contribueix a l’expansió d’anorèxics cerebrals. Aquests, però, no són tan visibles com les víctimes de la mala alimentació perquè la imbecil·litat es pot dissimular amb més manya que no, posem per cas, la obesitat. Potser sigui per això que costa tant convèncer els responsables de les institucions perquè promoguin el millor antídot contra l’anorèxia cerebral: llegir, llegir i llegir. La lectura de bones obres són les vitamines i els antioxidants de l’esperit.
Promoure el gust de llegir, aquesta és la recepta. Com diu l’escriptor Miquel Rayó, urgeixen intenses, extenses, massives, continuades, vistoses i originals campanyes de promoció de la lectura. Urgeix que hi hagi menys espectadors i més lectors; que els poders públics deixin de fomentar un mitjà generador de colesterol per a l’enteniment i destinin recursos a facilitar la ingesta de vitamines cerebrals. Fins i tot seria recomanable que es preocupessin menys de crear premis literaris i més de fomentar la lectura. Els millors escriptors es fan llegint molt i escrivint poc. Amos Oz conta a les seves memòries que el dia més bell de la seva vida li va arribar quan tenia sis anys. La causa de l’alegria d’aquella jornada particular fou que el pare li va fer lloc en una de les prestatgeries perquè hi posés els seus llibres. “Fou –diu Oz– una mena de cerimònia d’iniciació: qui pot tenir els llibres drets ja no és un nin; és un home” Oz no mirava la televisió; tenia sis anys, els llibres eren un dels seus tresors perquè els seus pares l’havien estimulat, també amb l’exemple.
És millor ser escèptic i pensar que no n’hi haurà, de grans campanyes de promoció de la lectura. Així que, si sou pares, intentau contagiar als vostres infants la passió pels llibres. Llegir, ja ho sabeu, és un ingredient fonamental de la dieta saludable per a l’esperit. La televisió és colesterol, normalment del dolent. I en dues o tres hores diàries davant la pantalla se’n poden generar molts de greixos malèvols per a l’esperit dels joves. Aquesta dosi pot ser letal.
