(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

La majoria dels titulars dels diaris que la setmana passada es feren ressò de la l’aprovació, per part del Consell de Govern de la Universitat de Sevilla, de la “Normativa Reguladora de la Evaluación y Calificación de las Asignaturas” foren ben cridaners. “La Universitat de Sevilla reconeix el dret a copiar exàmens” i “Se legaliza la chuleta “ són dos titulars que sintetitzen a la perfecció el que es va entendre –o es va voler donar a entendre- que suposava la nova regulació de la Universitat sevillana. L’he llegida, la normativa –que, per cert, fou aprovada ja fa uns 4 mesos-, i he arribat a la conclusió que els titulars no és que siguin exagerats; és que, clarament, menteixen: la Universitat de Sevilla, evidentment, no ha “legalitzat” copiar.
Més d’un periodista s’ha deixat engalipar per una lectura esbiaixada o mal intencionada del reglament de la Universitat sevillana, especialment de l’articulat que fa referència a les incidències en els exàmens. D’aquest articulat –més concretament de l’apartat 20- es pot inferir que tot i que un alumne sigui descobert copiant en un examen té dret a finalitzar la prova. A no ser, diu la normativa, que la seva conducta interfereixi el normal desenvolupament de l’examen per part dels altres estudiants; en aquest cas es procedirà a l’expulsió de l’infractor. Enlloc no es diu que aquella avaluació adulterada per la còpia serà valorada com si fos bona. Per interpretar que això significa reconèixer el dret de l’alumnat a copiar s’ha de ser seguidor d’aquell principi del mal periodisme que recomana que la realitat mai faci malbé un bon titular.
Tot i això, consider que el reglament de la Universitat de Sevilla és poc afortunat, sobretot per dos motius. Primer, perquè no és suficientment contundent amb els qui intenten enganyar; els estudiants haurien de saber que qui intenti donar gat per llebre s’exposa, fins i tot, a l’expulsió de la Universitat. Els enxampats fent trampa haurien de ser sancionats, sense contemplacions, amb poques manies. Una segona objecció al reglament sevillà és que no tracta de les pràctiques deshonestes en altres formes d’avaluació -com ara la realització de treballs- també emprades en els campus universitaris. Convé recordar que el 33% dels universitaris espanyols afirma haver fet treballs íntegrament copiats de diverses pàgines d’Internet i un 10% diu que, clar i ras, ha lliurat treballs descarregats directament de la Xarxa.
Els reglaments formen part del que en l’argot pedagògic es diu “currículum ocult”; les regles de joc de les institucions educatives també ensenyen, també proposen valors i formes de comportament. Si les universitats fossin més contundents a l’hora de perseguir el plagi retallarien l’espai de la corrupció no delictiva i donarien una bona ensenyança social. És clar que a Balears aquesta contundència podria topar amb algun alumne espavilat que pregonàs que almenys ells, els estudiants, a diferència d’algun polític conegut, no cobren la copiada. La vida política també té el seu currículum ocult i, la veritat, sovint fa malbé tot intent de bona criança.

El professor Mariano Fernández Enguita és un eminent sociòleg de l’educació que procura no guiar-se pels prejudicis. Per creure en la bondat de les coses, Enguita necessita fer-les passar pel sedàs de la raó crítica. Els avantatges i els inconvenients de la jornada escolar concentrada als matins ha estat un dels temes que aquest professor ha analitzat acuradament i críticament. I la seva conclusió és que aquesta concentració horària és una mala cosa per als infants i per a les famílies. A Balears –diguem-ho des del principi– el 92% dels centres públics d’educació infantil i primària i la totalitat dels Instituts segueixen aquest model d’horari escolar.

Enguita ha posat en solfa els arguments emprats per justificar la conveniència de la jornada continuada. La suposició que els alumnes es fatiguen menys i rendeixen més és només això: una suposició; no hi ha cap estudi seriós que ho demostri. Tampoc no s’ha complit la predicció que amb l’horari continuat es crearia a les escoles una àmplia gama d’activitats extraescolars que, pronosticaven, contribuiria a crear un entorn educatiu més enriquidor. Per altra banda, hi ha poques evidències que gràcies a aquest horari els infants convisquin i es comuniquin més i millor amb els seus pares i mares. La jornada continuada només presenta proves irrefutables de millora en un aspecte: afavoreix, i molt, les condicions de treball del professorat.

Enguita no té empatx en referir-se a l’adopció de la jornada continuada con una “pandèmia”. Les escoles de primària començaren a adoptar aquest model d’horari escolar a finals dels anys vuitanta i principis del noranta del segle passat, i a hores d’ara ja hi ha 4 comunitats amb el 100% d’escoles públiques d’infantil i primària amb jornada continuada de matí. “Fins ara (ha escrit el professor Enguita) s’havien alliberat d’aquesta pandèmia les comunitats més pròsperes i això no és casual; una societat civil més consolidada posa fre a la prepotència del funcionariat”. Balears –vostès ja ho saben– és una Comunitat que passa per rica però, per molt que es maquilli, té una societat civil pobra. Potser sigui per això, per la discordança entre la suposada riquesa material i la comprovada debilitat espiritual, que la immensa majoria de les nostres escoles públiques puguin tenir, sense que ningú xiti, un horari continuat.

Tot i que la Confederació d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes de les Illes Balears ha manifestat que la jornada continuada “només respon a les expectatives dels mestres de tenir un horari més en consonància amb la resta dels funcionaris” posaria messions que les escoles públiques de Balears no tornaran adoptar la jornada de matins i capvespres, que sembla la més convenient per als infants, les famílies i la comunitat. Per aconseguir-ho necessitaríem el que, precisament, no tenim: una societat civil robusta i decidida. Amb una societat així seria més fàcil que qui ha de decidir no dubtàs a l’hora de destriar els interessos de grup dels comunitaris. El gremi professoral pot estar ben tranquil: és ben segur que, aquí, ningú no s’atrevirà a tocar res.