(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

Ensenyam als joves a fer el ximple, els predicam les bondats de la imbecil·litat i després, quan han après la lliçó i, sobretot, quan l’apliquen quedam perplexes, espantats; no ens acabam de creure que siguin capaços de comportaments tan primitius, degradants i incívics. Què esperàvem? Pensàvem que l’estupidesa és controlable? Perquè “el botellon” és això: una immensa estupidesa que els joves han pogut aprendre dels models i dels exemples que, des de fa estona, els proposam i que ara, com a fera desbocada, sembla que se’ns ha descontrolat del tot.
Permetin que els recordi una obvietat que massa sovint s’oblida: el botellot, aquesta mena de festa salvatge en espais públics que té en el consum descontrolat de l’alcohol la seva principal senya d’identitat, no és quelcom que els joves desenvolupin de forma innata; és fruit d’un aprenentatge fet també a partir d’exemples que cada dia els presentam fins a la sacietat. Només per fer referència als models mostrats a l’esfera pública –deu sap el que han arribat a veure a la privada!- podem recordar algunes de les festes populars més arrelades, d’aquí i d’allà, com Sant Antoni o la Feria de Abril. ¿Creuen vostès que sense suc festes d’aquesta mena durarien dos dies? Ja sé que el nivell de descontrol etílic entre el botellot i aquestes tradicions no és ben bé el mateix. Però és que, no ho oblidin, també hem ensenyat als joves que la desmesura és un valor. Els hem dit –els diem cada dia- que qui la fa més grossa surt a la foto: el que és important no és l’orientació moral de l’acció sinó la seva magnitud; es tracta de posseir un rècord. L’heroi és qui fa la collonada més grossa; aquest és el principi que els ensenyam dia sí i dia no; aquest és un principi fonamental d’una societat que té en l’espectacle la seva litúrgia i en el Guiness la seva Bíblia. ¿Com permetran els joves de Palma que els de Granada, per exemple, els guanyin, encara que sigui a fer l’imbècil i destrossar-se el fetge i l’enteniment? Es tracta de guanyar a qualsevol preu; ara els botellots han de ser superbotellots.
El mal ensenyament que es proposa als joves , però, no s’atura ni en el descontrol ni en ser el primer del no-res. També els ensenyam que cal divertir-se fins a morir. La consigna de l’entreteniment s’ha imposat per tot arreu: des dels mitjans de comunicació fins a les escoles. Tot, ja se sap, ha de ser divertit i cap problema si hem de banalitzar el consum de drogues. A tot això hi podem afegir les lliçons quotidianes sobre els usos indeguts de l’espai públic; indret on sembla que només impera una norma: fer mal bé el major nombre de coses i pertorbar la tranquil·litat dels altres.
Tenim pocs motius per a espantar-nos davant el fenomen del botellot. Ben pensat, el que és mal d’entendre és que amb les ensenyances que els proporcionam encara hi hagi joves amb el cap clar, amb la idea que res de bo hi ha en les drogues, encara que siguin legals.
El darrer estudi sobre la situació de la joventut a Espanya –Jóvenes españoles 2005- ,presentat fa pocs dies, mostra que entre el jovent augmenta l’interès i la pràctica d’aquelles activitats d’oci que requereixen poc esforç personal i que es poden fer amb passivitat. Per fer l’imbècil no cal ser molt actius ni creatius. Així doncs, si no abordam seriosament el tema de l’educació per a l’oci, si no hi ha una política que facilita les condicions perquè la joventut pugui fer del seu temps d’oci un àmbit enriquidor, fenòmens com els del botellot aniran en augment. L’estupidesa creix com les males herbes.

Era rector de la Universitat i li proposaren la presidència d'una caixa d’estalvis. Li feren l’oferiment amb la aquiescència dels principals partits polítics; deien que era una persona de consens. El President de la Comunitat havia manifestat en públic que un dels mèrits més remarcables del rector i futur president d’aquella caixa era que cap polític sabia per a quin d'ells decantava el seu vot a l’hora de les eleccions. S’esperava que amb el seu tarannà i la seva experiència podria contribuir a pacificar una caixa que en els darrers anys havia passat per greus turbulències. El candidat de consens ho va acceptar com un repte engrescador; els afers públics l’atreien però tenia escassa propensió pel sectarisme que sol exigir la militància partidista. La presidència d’aquella caixa era doncs una ocasió excel·lent. Estava un poc regirat: passava pena de ficar-se dins un eixam d’abelles. Però, amb la incertesa i tot, s’hi va tirar de cap.
Creia, el nou president, que ja havia torejat els bous més ferotges i a les places més hostils: no de bades provenia d’una institució, la Universitat, on –amb paraules seves– "muchos disponen de colmillos muy retorcidos". El seu bon sentit de la justícia no sempre havia sortit airós dels reptes universitaris; en una ocasió li va tocar fer d'instructor d'un expedient a cinc estudiants d'Econòmiques que havien fet que altres més sabuts que no ells els suplantessin a un examen de l’assignatura “Anàlisi matemàtica”. Quatre dels atrevits estudiants, militants d'un partit d'extrema esquerra, apel·laren com a eximent de la malifeta que l’ús de les matemàtiques en el camp de l’economia no era més que un parany del capitalisme per amagar la lluita de classes. Res no va poder fer el nostre personatge davant la decisió de la majoria dels membres de la comissió d’exculpar el quatre estudiants i expulsar de la Universitat el desgraciat que no va apel·lar als elevats ideals polítics que, també a la Universitat, justifiquen les aberracions més grosses.
Efectivament, a la Universitat n’havia vistes de grosses. Però encara s’havia d’enfrontar amb les peculiaritats d’aquella caixa d’estalvis i amb uns professionals que, ja l’havien avisat, a vegades es comportaven amb una ferocitat fora mira, sense contemplacions ni manies. El sobtaren les formes d’actuar dels sindicats de la casa, sobretot des del dia que va treure comptes del que cobrava aquell representant dels treballadors que amb vehemència exigia millores salarials; se n’adonà que el sou d’aquell treballador era tres vegades més gros que no el seu, de catedràtic d’Universitat amb el complement de rector. Va pensar –és persona ben pensada– que els professors estaven molt mal pagats.

Ben prest va perdre la confiança en qui posseïa el poder real de la institució: el director general. El president i el consell d’administració començaren a exercir les funcions que els marcaven els estatuts i això no agradà al director; no de bades havia gaudit fins aleshores d'una llibertat d’acció gairebé absoluta. Conta el president que "le molestaban estos interinos que le pedían cuentas y que opinaban sobre sus decisiones". Aconseguí el cessament del director. El nou durà poc en el càrrec; es va ficar en tants embolics que ben prest li feren fer mutis pel fòrum. Amb el tercer director general, a la fi, es va aconseguir una normalitat fins aleshores inexistent.
El final de la seva presidència fou més accidentat del que, si més no ell, tenia previst. El seu càrrec era desitjat per un polític i és ben sabut que qui mana, mana. I a les caixes els polítics manen molt. Li obriren la porta de pinte en ample...
Sembla que, ara sí, ja ha torejat tots els braus: ho ha viscut tot, ho sap tot i, sorprenentment, encara creu en les persones. El doctor Antoni Serra Ramoneda, catedràtic d’Economia de l’empresa, quatre anys Rector de la Universitat Autònoma de Barcelona i President de la Caixa de Catalunya durant més de vint anys és el nostre personatge. Acaba de publicar les seves memòries: "Avatares de un burgués de Barcelona" n’és el títol.
En el diari em tenen dit que els meus articles han de tractar sobre temes de Balears. Crec que he complit amb el precepte, encara que només sigui perquè el Dr. Serra, quan era nin, estiuejava a Mallorca –"una isla tan bella merecía un mejor trato", és el més suau que diu quan rememora la Mallorca dels anys quaranta– i, també, perquè el Dr. Serra té a la Universitat de les Illes Balears molts deixebles i amics. A més: les seves veritats són universals. Llegiu, doncs, el llibre. Val la pena.

(El Mundo / El Día de Baleares 26 abril 2006)