(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

La propera setmana, amb el començament d’un nou curs acadèmic, més de 13.500 universitaris de les nostres Illes iniciaran o reiniciaran els estudis a la Universitat de les Illes Balears (UIB). Una oferta formativa de quinze diplomatures, cinc enginyeries tècniques, divuit llicenciatures, una enginyeria, uns cinquanta postgraus; cursos per a majors i múltiples actuacions de projecció cultural; un equip humà format per més de 600 professors permanents, 300 d’associats i 470 professionals adscrits al personal d’administració i serveis. Uns equipaments de dotze edificis al campus de la carretera de Valldemossa, dos edificis a Palma, dos edificis a Menorca, un edifici a Eivissa, una biblioteca amb més de 226.000 llibres, un campus virtual renovat i capdavanter. Un pressupost que enguany puja a 75 milions d’euros. Tot plegat fa de la nostra Universitat una institució de mesures més que considerables i de gestió complexa.

A la complicació que suposaria manejar qualsevol empresa de dimensions semblants se li ha d’afegir que els mecanismes per fer funcionar la Universitat es fonamenten en unes estructures particulars –alguns en diuen “estructures de gestió democràtica”– que es caracteritzen per una complexa xarxa de presa de decisions. Així, desafiant el principi que recomana crear comissions només en els casos que es vulgui que les coses no funcionin, les reunions s’han fet omnipresents en la gestió universitària. Cada mes, cada setmana, cada dia, a la Universitat es reuneixen un fotimer de juntes i consells per decidir cap a on prendre. Faig memòria de les que en tinc constància i en el meu cap n’apareixen més d’un centenar –i perdonin la llargària del llistat–: el Consell de Govern; el Consell de direcció; les 14 Juntes de facultat o d’escola; els 18 Consells de departament; la Junta de Degans i directors de centres; la Junta de directors de departaments; la Comissió electoral; la Comissió acadèmica; la Comissió de doctorat; les Comissions de doctorat de cada departament; la Comissió d’investigació; les Comissions de contractació, les Comissions de seguiment dels convenis de col.laboració, la Comissió de beques; les 4 Comissions del Consell social: la permanent, l’econòmica, l’acadèmica i la de relacions amb la societat; la Comissió avaluadora de l’oficina de suport a la recerca; la Comissió d’estudis de postgrau; les dues Juntes de personal; el Comité d’empresa; la Comissió de formació; la Comissió d’ètica; el Comité de seguretat; la Comissió de seguiment dels serveis contractats…. Qui anomena la majoria de membres d’aquests comissions no és el Rector. No: a la Universitat el poder, a diferència d’altres institucions o de les empreses, s’expandeix de baix a dalt. El Rector elegeix el seus vice-rectors i poca cosa més. Els degans i els directors dels departaments, que en un símil amb el món empresarial vendrien a ser els responsables de les diverses àrees, són elegits, mitjançant complicats sistemes, pels professors, alumnes i personal d’administració. La governabilitat, com es pot deduir, no és gens senzilla.

No és estrany que el model de gestió de la Universitat –no la nostra en particular sinó l’espanyola en general– sigui emprat a cursos d’escoles de gestió d’empreses com estudi de cas per analitzar el que són estructures gairebé ingovernables. E pur se muove; malgrat la complexitat, malgrat l’extrema complicació de l’estructura organitzativa, el sistema dóna resultats més que acceptables. Quan acabi el curs que ara s’iniciarà, a la UIB no tan sols es graduaran més de 900 alumnes sinó que els professors també hauran publicat un centenar de llibres, uns 500 articles a revistes internacionals i altres 170 a nacionals, s’hauran llegit unes 40 tesis, s’hauran desenvolupat un centenar de projectes de recerca d’àmbit nacional i més de vint d’abast internacional...

Ningú ben documentat no discuteix que, malgrat tot, la Universitat espanyola que avui tenim és la millor que mai no s’hagi tingut; i no de totes les institucions es pot dir que amb el temps hagin millorat. Qui diu que els miracles no existeixen?

Comença un nou curs escolar i, com no podia ser d’altra forma, els mitjans de comunicació se’n fan ressò, contribuint així a ritualitzar l’esdeveniment. Pot ser que pel fet que vivim en una època en què de tot se n’ha de fer un espectacle, les informacions més destacades tracten, com cada any, els temes més cridaners, aquells que més fàcilment atreuen l’atenció del lector. Així, a hores d’ara, ja se’ns ha informat que la despesa familiar –se suposa que tot el que toca la butxaca interessa el lector– que implica l’inici de curs és de gairebé 730 euros per fill! Com que en aquest país nostre les previsions –les bones, vull dir– gairebé mai no arriben a bon port, els diaris també conten els casos d’aquells centres que han hagut de retardar l’inici del curs perquè no s’han acabat d’hora les obres programades. Tampoc no han faltat referències a l’afer que en els darrers anys ha esdevingut el tema estrella de la ritualització mediàtica dels inicis de curs: el dels llibres de text. Ja s’ha publicat que enguany el seu cost ha pujat un 3’9% i ja han començat a aparèixer els comunicats i manifests propis de l’època reclamant la seva gratuïtat. Els llibres de texts, es diu, han de ser de franc. De franc tant per aquelles famílies que no poden arribar a fi de mes com per aquelles altres que cada any es permeten el luxe –quina poca pipella educativa tenen aquests pares i mares!– de dur els seus fills a Eurodisney. Una forma curiosa d’entendre la política social aquesta que no fa distinció entre rics i pobres a l’hora de repartir recursos públics.

Que els temes dels llibres de text, de les obres mal planificades o de les despeses familiars siguin, any rere any, els prioritaris de la ritualització mediàtica dels inicis del curs escolar indica que en el camp educatius no es mira cap a on toca, no és centra l’objectiu. I potser per aquell principi que assenyala que tot pot empitjorar, des de fa dos anys s’afegeix a la llista d’algun mitjà local el tema de la classificació dels centres de secundària segons les notes de la selectivitat. Mentre ens entretenim amb aquests afers, sens dubte cridaners, deixam de mirar-ne d’altres que ajudarien a entendre per què el sistema escolar, tant a Balears com a la resta d’Espanya, presenta uns índexs de qualitat baixos i per què cada dia s’accentuen més les diferències entre l’escola pública i la concertada i privada

Hi ha moltes qüestions relacionades amb l’educació que si fossin tractades pels mitjans de comunicació no tan sols permetrien titulars ben sucosos sinó que afavoririen de donar a conèixer, i millorar, el nostre malmès sistema escolar. Al meu entendre, n’hi ha un, d’aquests temes, que és clau: l’ús constant de l’educació com argument per debilitar l’adversari polític. ¿Com és possible que no s’entengui que remoure contínuament el sistema escolar i emprar els afers educatius com a eina partidista no fa sinó transmetre un missatge social de conflicte escolar permanent, i incrementar la desorientació de les famílies i, sobretot, el passotisme dels professors? Aconseguir un escenari de consens i assolir un pacte educatiu que comprometi els principals actors socials a donar estabilitat al sistema és una necessitat urgent. Mentre no es faci continuarem amb una escola de poca qualitat i gens equitativa: l’alumnat dels centres concertats continuarà tenint més hores de classe que els de les públiques; els emigrants seguiran concentrant-se a determinats centres; les mancances en matèries instrumentals com llengües i matemàtiques seguiran essent escandaloses; el professorat seguirà desorientat; els sindicats seran més gremialistes.... I els pares i mares que puguin, farts i espantats, cercaran solucions individuals que no fan sinó amagar un fracàs social. Me tem que començam un vell curs escolar.