(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

A altres Comunitats que també travelaren, l’entrebanc va provocar un bon guirigall. A Balears, en canvi, tothom hi va passar de puntetes. A finals de novembre de l’any passat, es va rebutjar la candidatura de la Universitat de les Illes Balears (UIB) com a Campus d’Excel·lència Internacional. De fet, el projecte que va presentar la nostra universitat (“Campus de investigación avanzada y desarrollo sostenible”, era el seu nom) ni tan sols fou preseleccionat; per això a Balears no arribarà ni un duro dels 50 milions d’euros que es varen repartir entre les universitats elegides. La UIB tampoc no es va poder aprofitar del crèdit que proporciona l’etiqueta de campus d’excel·lència. Les travelades no es superen amb resignació. És previst que a finals d’aquest mes de març es faci una nova convocatòria i l’equip rectoral de la UIB està enllestint un nou projecte.

Encara es desconeixen tots els detalls de la nova aposta de la UIB per competir en el mercat global. Perquè d’això es tracta: que, a més de ser una universitat de proximitat centrada en les necessitats formatives i innovadores de Balears, també pugui ser competitiva a nivell internacional en aquells camps en els quals es vulgui i pugui excel·lir. El programa “Campus d’Excel·lència Internacional”, que el govern de l’Estat va posar en marxa a mitjans de l’any passat, s’orienta en aquesta direcció: internacionalitzar la docència i la recerca i aconseguir augmentar la presència d’universitats espanyoles en els rànquings de les millors del món. A hores d’ara, el paper de les universitats espanyoles és discordant amb el que correspondria pel pes econòmic i social del país: només 11 de les 77 universitats espanyoles apareixen entre les 500 millors classificades del món. Una situació que cal capgirar.

Pel que ha transcendit, el nou projecte que la UIB presentarà a la propera convocatòria es titula “Campus de excelencia de sostenibilidad turística e investigación avanzada”. Tindrà dos eixos estratègics: per una banda, la recerca en física, matemàtica aplicada, alimentació i salut i, per altra, la sostenibilitat turística. Les TIC apareixen en el projecte com un eix transversal. Sembla una proposta més consistent que la que va fracassar fa uns mesos: es contempla –encara que només sigui per adjectivar la sostenibilitat– el tema del turisme; l’únic àmbit que, agradi o no, pot personalitzar la universitat balear. La rectora ja ha aconseguit un elevat consens social entorn del projecte: més de 46 institucions públiques i privades de les illes s’han compromès a donar-li suport. Queda pendent, però, el consens intern de la pròpia universitat. Sorprenentment, el projecte s’està cuinant amb uns mecanismes de participació molt minsos. No s’ha de perdre de vista que el projecte amb el qual la UIB concorrerà a la convocatòria de Campus d’excel·lència esdevindrà el seu veritable pla estratègic; no només marcarà els camps en els quals es vol competir en l’àmbit internacional sinó que també assignarà recursos. Per remar en la mateixa direcció, que és el que cal, tothom ha de saber on és el nord. Encara que siguin pocs els qui l’hagin assenyalat, convé que tots el coneguem.

Aquesta setmana tenia previst escriure sobre la rendibilitat econòmica de les universitats. L’Instituto Valenciano de Investigaciones Económicas ha calculat que les universitats públiques d’aquella comunitat retornen a la societat uns 1’35 euros per cada un que se n’hi inverteix. Bon negoci. Però he canviat d’opinió i he decidit referir-me a un altre tema. Les darreres sotragades bé justifiquen que faci una excepció a la norma autoimposada de no escriure guiat pels dictats de la vida política. Avui en parlaré, de la nostra malmesa vida pública. I ho faré tractant, encara que sigui amb traç gruixut, del paper de la universitat en la lluita contra la corrupció, aquesta maleïda plaga que podreix partits, institucions i, esment, empreses.
Vagi per endavant la síntesi del que pens: la comunitat universitària (fixau-vos que no em referesc a les autoritats acadèmiques sinó a tots els membres de la comunitat universitària, especialment al professorat) ha mantingut i manté un silenci, segons el meu parer incomprensible, davant una situació que envileix la nostra Comunitat. La contribució de la Universitat de les Illes Balears per desterrar la corrupció de la vida política és nul·la; no s’ha fet res de res, des de la UIB, per encarar la infàmia que ens capola. Alguns pensaran que això, no fer res, és precisament el que toca, que el professorat universitari s’ha de dedicar a conrear el seu camp de coneixement i que les batalles ètiques, si és que algú hi vol participar, s’han de disputar en altres àmbits. No hi estic d’acord: traspassades determinades fronteres ningú –i molt menys la suposada intelligentia– es pot mantenir neutral; els professors, més que altres col·lectius, tenen un plus en el deure de denunciar i fer despertar les consciències.
A Balears, en la gestió dels afers públics, no tan sols s’han traspassat les fronteres del que és tolerable sinó que s’han esborrat els límits entre el bé i el mal. Ja em diran vostès a quin altre indret (a Marbella?, a Sicília?) es donen espectacles tan denigrants. Observar en el saló d`actes del Consell, o a la capella gòtica del Consolat, els retrats d’alguns dels qui han presidit les institucions autonòmiques i no sentir vergonya aliena és gairebé impossible.
La vergonya per la vilesa de la nostra política sembla un sentiment poc experimentat per la intelligentia universitària balear. Ningú no diu ni pruna. És aquest un silenci que m’ha fet recordar Tomassi di Lampedusa quan fa dir a Fabrizio Salina que “el son és el que volen els sicilians i per això sempre odiaran qui els vulgui despertar”. Doncs bé; la comunitat universitària parla molt, molt fluix, com si hi hagués por de despertar algú. Potser pel record de contribucions passades, encara hi ha qui considera els universitaris persones crítiques; amb capacitat d’ajudar a despertar consciències endormiscades. Si seguim així, el més just serà parlar de personatges peculiars i acomodats; potser aprofitats. Tenim sort que ningú no es dediqui a comptabilitzar la contribució de la nostra Universitat a la regeneració ètica de la vida política de Balears; els resultats serien, són, catastròfics. En el campus tothom procura no fer renou.