dilluns, de març 24, 2008

Creix bé

Fa poc s’ha actualitzat el Ranking Mundial de Universidades en la Web; una classificació que, des de l’any 2004 i amb dades posades al dia cada sis mesos, realitza un equip del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Aquest rànquing, a diferència d’altres, no és una fotesa. Es fa amb criteris seriosos i estrictes, respectant els principis de bones pràctiques establerts per la UNESCO per a la realització de classificacions d’institucions d’ensenyament superior. En aquest cas, per veure qui va davant i qui darrere, s’analitza la visibilitat de les universitats en el món d’Internet i, sobretot, la qualitat dels materials acadèmics que hi tenen desats. La presència de les Universitats a la Web, la quantitat i qualitat dels documents acadèmics que hi tenen, és un bon reflex del que realment són: la Xarxa actua com a gran mostrador amb l’avantatge que deixa pocs racons obscurs. Doncs bé: la Universitat de les Illes Balears (UIB) està situada en la posició 351. Es tracta d’una situació excel·lent. Per darrera en queden 1.286. És a dir: la nostra Universitat, tot i la seva joventut és a la part alta de la classificació mundial. Aquest bon paper de la UIB en el Rànquing Mundial d’Universitats a la Web encara es pot calibrar millor si es compara amb el de les altres universitats espanyoles: només dotze obtenen una puntuació millor.

Altres rànquings seriosos confirmen la bona marxa de la UIB. És el cas, per exemple, del realitzat a partir de la producció científica d’impacte internacional publicada durant el període 2000-2004. En una altra ocasió els vaig comentar que la UIB era una de les 36 universitats espanyoles que, durant aquests anys, va aconseguir publicar més de 1.000 documents a revistes d’impacte internacional. També els vaig informar que quan es ponderava el nombre d’articles amb el de professors la UIB quedava a la part alta de la classificació: en el lloc 19 d’un total de 70. El que fins ara no els havia dit és que amb les dades de la producció científica d’aquest quinquenni s’ha desenvolupat una aplicació informàtica –li han posat el nom de Generador de Rankings R13– que permet fer classificacions de fins a 24 camps de coneixement. És a dir: amb aquest programa es pot saber en quines àrees la producció científica d’àmbit internacional de la UIB és magra i en quines altres és potent. No els marejaré amb dades i xifres que, si n’estan interessats, poden obtenir des de l’adreça següent: http://investigacion.universia.net/areas.jsp Però sí que voldria remarcar els bons resultats obtinguts en camps com els de la Física, el de la Fisiologia i Farmacologia, el de la Psicologia i les Ciències de l’Educació, etc. També són de destacar les bones dades sobre la recerca que es desenvolupa a l’Hospital Universitari de Son Dureta. És cridaner l’escàs impacte internacional de la recerca en Dret i en Economia.

La UIB celebra enguany el seu trenta aniversari. Des dels inicis han passat moltes coses; ha estat un període llarg, en ocasió convuls i intens. En tot cas, però, trenta anys són pocs anys per a una Universitat. Les institucions creixen amb un ritme molt més assossegat que les persones. Als trenta anys una Universitat tot just arriba a l’adolescència, una etapa que sempre és plena d’incerteses. Com les persones, és en aquest període quan cal decidir què es vol ser en ser gran. La decisió vocacional s’ha de prendre en aquesta etapa. Què vol ser la UIB quan arribi a la majoria d’edat? A què es vol dedicar? Potser aquesta és la qüestió més transcendental a la qual la UIB ha de donar resposta com més aviat millor. El que avui els volia remarcar, però, és que, com demostra el Ranking Mundial de Universidades en la Web o el Generador de Rankings R13, la UIB ha arribat a l’adolescència, al moment de prendre decisions, de forma sana i estàlvia. Ha crescut bé: molt millor que la majoria dels seus competidors.

posted by Jaume Sureda Negre @ 23:19 1 comments

divendres, de març 07, 2008

No sempre s’encerta


El recent traspàs de Josep Palau i Fabra m’ha fet recordar que la primera gran ensopegada de la vida de moltes persones s’ha produït a l’escola. Les aules han estat un patiment, una mala singladura farcida d’experiències neguitoses. Sobretot per a infants d’extrema sensibilitat i amb la pasta dels personatges que deixen petjada. És el cas de Palau i Fabra, assagista, poeta, dramaturg, contista i especialista en l’obra de Pablo Picasso. L’escola li deixà una mala traça. A les aules, més que aprendre va patir, sobretot durant els sis anys que va passar en el col·legi –segons ell “un cau infecte”– dels “Hermanos” de la Bonanova, a Barcelona. Era l’any 1925 i ell en tenia vuit, d’anys. En Josep sempre era el darrer o un dels darrers de la llista en totes les assignatures. La topada amb determinats professors el convenceren d’haver tractat amb l’encarnació de la injustícia. En aquella escola, arribà a límits insospitats de tristesa i desesperació. En va sortir “fet un menja capellans rabiós” –digué ell– i amb un ateisme incòlume. El matricularen a l’Institut Tècnic Eulàlia, un centre amb certa fama de liberal. A diferència del col·legi de la Bonanova, el nou internat no era de missa, comunió i rosari diaris. Allà, si més no, Palau va començar a ser el primer en algunes assignatures –literatura i lògica– i, sobretot, va poder proclamar davant als condeixebles els sues ideals escèptics. El laïcisme d’aquell Institut, però, era lax i aquell proselitisme espantà el capellà de l’escola, el qual comminà el jove Palau que deixés de pervertir els altres alumne. “Si no t’atures et trencaré la cara”, li digué el mossèn. A la nova escola feu coneixença d’un capellà mallorquí –Bartomeu Barceló- que tingué la virtut d’encendre-li una flama que ja mai més s’apagà: la passió per Ramon Llull. En acabar el batxillerat –era l’any 1935– decidí que no li convenia emprendre cap carrera. Potser associava massa les aules amb la repressió, la tristesa, la desesperació. L’educació escolar –segons pròpia confessió– l’havia fet “inútil per a la vida pràctica”. Hi passà, per les aules universitàries, però més tard, amb poca convicció i sense finalitzar els estudis.

Palau i Fabra no fou ni la primera ni la darrera persona amb pasta de geni que ensopegà a l’escola. Són molts els qui en comptes de trobar a les aules un entorn enriquidor per al seu desenvolupament han topat amb entrebancs i obstacles. De vegades, també a les escoles, les canyes es tornen llances. Joan Brossa, coetani de Palau i com ell doctor honoris causa de la Universitat de les Illes Balears, sofrí una situació pareguda, també a un centre dels “Hermanos”, que li deixà, segons ha deixat escrit, “una petjada pròpia d’un malson”. No és doncs d’estranyar que Brossa pregonés que "les coses importants s’aprenen però no s’ensenyen". L’aversió per la pedagogia de molts personatges du l’empremta del seu patiment a l’escola.

Amb tot això vaig pensar quan vaig saber que Palau i Fabra havia mort. Però també vaig recordar que la Fundació Josep Palau hauria pogut tenir la seu a Mallorca. Va succeir fa uns vuit anys; el poeta cercava una institució que volgués fer-se càrrec de mantenir i difondre la seva col·lecció d’obres d’art així com el seu fons documental. Palau posava condicions: necessitava un equipament ben condicionat que garantís la conservació del seu legat així com la seva estada durant els anys que li quedaven de vida. Una representació de la Universitat de les Illes Balears i d’un municipi de Mallorca es reuniren a Barcelona amb l’artista, a casa seva, per mirar de que tot això es fes a Mallorca. Hi va haver més converses però la iniciativa no arribà a bon port i el fons artístic de Palau i Fabra quedà a Catalunya. Sé que això fou així perquè un servidor era un dels representants de la UIB. Les coses, efectivament, no sempre surten bé. Ni a les escoles ni a altres indrets.

posted by Jaume Sureda Negre @ 08:57 0 comments