(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

El sistema escolar de Balears té un desguàs obert i poc controlat. El forat produeix un remolí que xucla alumnes, sobretot aquells que no van ben protegits. La força de l’estirada fa que milers i milers de joves s’hi escolin amb una formació insuficient. La magnitud del desguàs és immens; a la nostra Comunitat se’n du quasi la meitat dels joves mascles. L’any 2006, el 44’7% de Balears de sexe masculí d’entre 18 a 24 anys no estudiaven, ja sigui perquè no completaren l’ESO, o bé perquè, una vegada finalitzada la secundària obligatòria, decidiren –no tots ho aconsegueixen– fer feina o bé perquè, per les circumstàncies que fossin, abandonaren els estudis iniciats. El percentatge d’al·lotes de Balears que abandona el sistema escolar de forma prematura és gairebé la meitat que el dels homes (24’3%). Tot plegat un abandonament de magnitud espectacular, insostenible.

Les característiques del nostre mercat de treball explica, encara que només en part, la grandària del forat. L’any 2006, el percentatge de persones ocupades amb estudis superiors a Balears era el més baix d’Espanya: només el 17’6%, –en el conjunt de l’Estat arribava al 22’2%– Per altra banda, la diferència salarial entre llocs de feina amb major o menor qualificació és a Balears, juntament amb Andalusia, la menor d’Espanya. Un mercat de treball d’aquestes característiques, més que persuadir els joves perquè abandonin els estudis, el que fa és xuclar-los. La seva força d’atracció fa malbé qualsevol discurs a favor de les bondats de l’estudi.

En un seminari d’àmbit europeu recentment celebrat a Palma s’ha recordat que el problema de l’abandonament escolar prematur és greu. Ho és aquí i, encara que no amb la mateixa magnitud, a tot Europa. Especialistes de diversos països manifestaren la seva convicció que l’objectiu dels països europeus d’arribar al 2010 amb un percentatge no superior al 10% es, de cada vegada més, una quimera. A Balears és ben segur que no s’assolirà aquesta fita.

El més interessant del que es va presentar en el seminari, però, no foren els números que posen de manifest la necessitat urgent de taponar el forat sinó les propostes sobre com obstruir-lo. Una de les més interessants girà entorn a la conveniència d’implementar dispositius d’educació de segona oportunitat. És a dir: posar en marxa mecanismes que facilitin que les persones que abandonen de forma prematura el sistema escolar hi puguin tornar. El professor Ruben Comas, organitzador del seminari, tingué l’encert de donar la paraula a al·lots i al·lotes que abandonaren massa prest l’escola però que, passat un temps, saberen aferrar-se a algun dels mecanismes de segona oportunitat. El seu testimoni –recollit per la professora Francesca Salvà en el marc d’una recerca en procés de realització– aportà una mirada nova al problema de l’abandonament escolar prematur. Primer de tot, perquè estam massa avesats a entendre els problemes educatius només des de la perspectiva dels adults. Quan s’escolten les raons dels joves trontollen molts tòpics sobre els seus mals. En segon lloc, perquè escoltar la veu de trenta alumnes que escaparen pel desguàs de l’escola i que s’han sabut recuperar és encoratjador. Quan la professora Salvà finalitzi el seu treball convindrà tornar escoltar amb tota atenció la veu d’aquests 30 naufragis recuperats.

És cert que possibilitar múltiples i flexibles camins per arribar a la qualificació pot taponar el forat que provoca l’abandonament escolar prematur. Una de les arrels del problema, però, és la mateixa que J.G. Ballard va detectar a Anglaterra ja fa més de cinquanta anys. Ballard anava de casa en casa intentant vendre una enciclopèdia i va veure ben a les clares que el consumisme feia desaparèixer el que fins aleshores havia estat una idea venerable per a moltes generacions d’anglesos: la de l’educació com a mitjà de superació personal i social. Els anglesos la perderen, a aquesta concepció. La qüestió és si aquí, a Balears, l’hem tinguda mai. Perquè si no la tenim –ja sigui creant-la o recuperant-la– quan tapem un forat en sortirà un altre.

La batalla per instaurar una Facultat de Medicina és ferotge. Pocs en parlen en veu alta. De tant en tant, els contrincants en aquesta disputa amollen, o se’ls escapen, algunes dades per donar fortalesa a les seves posicions.

A un bàndol hi ha aquells que volen instaurar, amb urgència, els estudis de Medicina a la Universitat de les Illes Balears. A l’altra part s’hi alineen els qui, sense rebutjar la possibilitat de la nova Facultat, no comparteixen la pressa i creuen que convé pensar-ho bé. Del camp de batalla han desaparegut, o almenys fins ara no han aixecat el cap, aquells que fan servir l’argument estantís que és millor que els nostres joves se’n vagin a fer la carrera fora de l’illa.

Els qui duen la iniciativa de la batalla estan ben parapetats a la Conselleria de Salut i Consum. El Conseller Tomás, que és qui du la bandera, ha marcat la fita: vol que els estudis de Medicina s’instaurin durant l’actual legislatura. S’han elaborat informes per demostrar la viabilitat i bondat del projecte i s’intenta convèncer, sobretot, la Rectora Casas i el President Antich. Diuen els rumors que a la Conselleria d’Educació ja han tombat el coll i que és a la d’Economia on posen més objeccions. Saben, els qui frissen, que convèncer el conseller Manera, catedràtic i coneixedor de primera mà del món universitari, no serà cosa fàcil. Però creuen que el conseller, en darrera instància, farà el que digui el President. Els arguments que manegen els partidaris d’instaurar ja medicina són consistents. Afirmen que la capacitat docent del sistemes sanitari i educatiu de Balears en l’àmbit de la salut és remarcable. I és cert: a hores d’ara, a més dels que estudien infermeria i fisioteràpia a la UIB, uns tres-cents especialistes metges (MIR) es formen en els nostres hospitals. També és notable la producció científica dels metges investigadors com remarcable és el dèficit de professionals en determinades especialitats mèdiques. Tots els arguments convergeixen en un: la Facultat de Medicina suposaria una millora de la qualitat dels serveis mèdics de Balears.

A l’altre bàndol, més desorganitzat i heterogeni, hi ha aquells que posen condicions a la instauració de medicina. Sobretot dues. La primera: la nova Facultat no hauria de ser un rèmora econòmica per la UIB, una institució que, recorden, 30 anys després de la seva creació, ocupa una de les darreres posicions en el rànquing segons els recursos transferits per estudiant. Diuen que posar ara Medicina podria tenir a la UIB el mateix impacte que una bessonada a casa d’una família pobra. Els comptes que ha fet la Conselleria de Salut i Consum no han ajudat gens a l’hora de crear confiança: els 3’5 milions d’euros en tres anys que han calculat es transformen en 7’5 quan qui fa números és la UIB. I això sense comptar les infraestructures. La segona condició es refereix a la necessitat de tenir una ruta de navegació que marqui cap on ha d’anar l’ensenyament universitari a Balears. Diuen, els d’aquest bàndol, que en una època en què l’excel·lència i la diferenciació han de ser els eixos de les universitats té poc sentit continuar transitant pel camí d’una universitat generalista i local. I pensen que implementar nous estudis sense un pla estratègic que raoni en quins àmbits es vol que la UIB sigui competitiva suposa seguir per aquesta via. Potser, afirmen, els estudis sanitaris haurien de ser uns dels àmbits en els quals la UIB hauria d’excel·lir; potser sí, però que la decisió sigui resultat d’un pla estratègic raonat.

No és difícil saber qui guanyarà. La tradició diu que a l’hora d’implantar nous estudis gairebé sempre ha estat més determinat la força –i a vegades fins i tot l’atzar– que no la raó. No hi ha cap indici per pensar que les coses han canviat. Crec que tindrem, prest, Facultat de Medicina.