Com en el Regne Unit?
Tanya Byron és una especialista en Psicologia infantil que s’ha fet popular en el Regne Unit, sobretot per haver fet de Supernanny a una televisió del seu país. Fa poques setmanes, la professora Byron va presentar els resultats d’un estudi realitzat per encàrrec de Gordon Brown. El Primer Ministre s’ha obstinat a aconseguir que Internet sigui un entorn segur per als menors. “Així com ens preocupam que els equipaments freqüentats pels infants gaudeixin de les necessàries mesures de seguretat també hem de tenir cura que la Xarxa no posi en perill la seva integritat”, ha dit el Primer Ministre. Brown sap que els menors passen moltes més hores navegant per Internet que, posem per cas, nedant a una piscina. I també es conscient –l’informe de la professora Byron ho ha tornat fer avinent– que les tecnologies online faciliten l’accés a continguts i a contactes del tot inconvenients. A la Xarxa no hi ha, ni de bon tros, les mesures de seguretat que, amb seny, les administracions públiques obliguen a implementar en els indrets freqüentats per menors. I això és el que Brown s’ha proposat canviar. Vol aconseguir una consciència social del problema i, també, una implicació de les famílies, del professorat i de les empreses difusores de continguts a través d’Internet. Amb aquestes metes, i a patir de l’informe de Byron, Brown ha presentat al Parlament un pla estratègic sobre la seguretat d’Internet per als menors. No va de verbes.
La proposta de Brown coincideix amb una primera aproximació a les dades d’un treball que sobre seguretat dels infants en l’entorn online s’ha realitzat en el si del grup de recerca Educació i ciutadania de la UIB. S’han entrevistat i enquestat 801 menors d’entre 6 i 14 anys i 500 d’entre 15 i 16. Les seves respostes a les indagacions sobre com es relacionen amb els mòbils i Internet permetrà que ben aviat puguem disposar de l’anàlisi més completa que d’aquest tema s’ha fet a Balears. Tot i que, com els deia, les dades encara no han estat del tot pastades, sí que ja se n’entreveuen algunes de ben interessants.
Gairebé el 88% dels menors de Balears d’entre 6 i 14 anys disposen d’ordinador a casa i el 76% tenen accés a la Xarxa. Uns percentatges gairebé idèntics als del Regne Unit. Això és bo. Però són molts, són massa, els menors que accedeixen a la Xarxa sense cap tipus de control o orientació per part de les famílies o del professorat. Només quatre de cada deu infants de les nostres illes d’entre 6 i 14 anys afirmen que els imposen normes a l’hora de navegar per Internet. Normes, per altra banda, que gairebé sempre es redueixen a limitacions del temps de connexió. La immensa majoria dels infants van ben a lloure; tresquen per Internet sense nord, desprotegits de tot ajut i a mercè de qualsevol desaprensiu. Així són immenses les probabilitats d’exposar-se a informacions falses, a l’ensenyança de la banalització del sexe, de la violència, de la vida. És cert que les pàgines webs més visitades pels menors de Balears són de jocs; la majoria dels quals no van més enllà de l’entreteniment innocent. Però també és cert el segon gran grup de webs més visitades són aquelles que permeten la interacció: enviar i rebre missatges i imatges. I aquí n’hi ha menys, d’innocència.
Ja els he dit que el percentatge de menors de Balears que accedeix a Internet des de casa seva és semblant al del Regne Unit. Dissortadament, però, a casa nostra els controls i els ajuts per part dels pares, mares i professors per garantir una navegació segura a la Xarxa són molt menys freqüents. Així doncs, i responent la pregunta del títol de l’article, podem dir que sí, que estam com en el Regne Unit. Però convé matisar que ens hi semblam més pel problema que compartim que no per la rapidesa a l’hora de plantejar-hi solucions.
Marketing universitari
La darrera vegada –ja fa un any– que el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) analitzà l’opinió dels espanyols sobre l’ensenyament universitari es posaren de manifest coses ben curioses. La majoria dels enquestats opinaren que la qualitat de l’ensenyament universitari és més que acceptable i que la preparació del professorat és bona. Foren també majoria els del parer que els recursos de les universitats són escassos i que es fan servir poc les noves tècniques d’ensenyament. També fou opinió majoritària que l’adequació dels estudis universitaris a les necessitats socials és deficient.
Aquests pensaments no poden venir gens de nou a qui conegui una mica el món universitari: les opinions que mostra el retrat del CIS reflecteixen bé la realitat. El que sorprèn, però, és el que digueren els enquestats a l’hora de comparar la Universitat pública amb la privada. La majoria pensa que les privades ofereixen un ensenyament de major qualitat tot i que cregui que el seu professorat té una qualificació menor. També digueren que les universitats privades estan més ben dotades, que l’ensenyament que ofereixen està més adaptat al món d’avui i que els seus títols gaudeixen d’un major prestigi. Aquesta percepció social més favorable a l’ensenyament superior de titularitat privada no reflecteix del tot la realitat de les coses.
A Espanya hi ha 71 universitats, 48 de les quals són públiques i 23 privades o de l’església catòlica. La immensa majoria de l’alumnat –el 90’2% del milió i mig d’estudiants de primer i segon cicle i el 95’1% dels aproximadament 76.000 de tercer cicle– estudia a les universitats pagades amb els recursos de tots. Per altra banda, la pràctica totalitat de la recerca que es desenvolupa a Espanya es realitza a Universitats públiques. Són contats els centres universitaris privats que gaudeixin d’un prestigi contrastat comparable al de les públiques. Els casos d’ESADE, adscrit a la Universitat Ramon Llull, o el de la Facultat de Medicina de la Universitat de Navarra, dos centres privats de ben reconegut prestigi, constitueixen, juntament amb un parell més, honroses excepcions. La universitat privada a Espanya és, ara per ara, gairebé marginal i, des del punt de vista dels seus resultats científics, del tot prescindible. Malgrat això, però, és de l’opinió majoritària que els seus títols són més prestigiosos que el de les universitats públiques.
No totes les causes d’aquesta percepció social tenen a veure amb el funcionament de la Universitat. És probable que el tradicional menyspreu que en aquest país mostram pel que és de tots hagi contribuït a crear aquesta visió desenfocada. Però no tota l’aigua es perd per aquest forat: la gestió i la dinàmica de la Universitat pública també ha contribuït a la creació de la seva mala imatge. Sobretot perquè durant molts anys, massa anys, l’alumnat no ha estat considerat un dels eixos fonamentals de la tasca universitària.
Efectivament, fins fa relativament poc temps, la Universitat pública espanyola es preocupava molt poc pels seus alumnes. N’hi havia tants, de candidats a estudiar una carrera, que no calia fer res ni per atreure’ls ni per retenir-los. Interessava poc el que els estudiants poguessin pensar o creure. Fins i tot hi havia poc interès pel que poguessin aprendre. En aquest context, la funció docent estava infinitament menys valorada que la investigadora. Des de fa uns nou cursos, però, que és quan va començar a baixar, any rere any, el nombre d’estudiants universitaris, aquesta situació ha començat a canviar de rumb. Els gestors de la Universitat pública s’han vist obligats a preocupar-se per les necessitats de la comunitat a la qual han de servir; a considerar els interessos i les necessitats dels seus alumnes; a proporcionar-los bons serveis, el més important dels quals és sempre una bona docència.
Les coses han canviat: els bons serveis a l’alumnat i una bona comunicació amb la comunitat han esdevengut objectius de la gestió de la universitat pública espanyola. Ara per ara, però, com mostra l’estudi del CIS, encara no s’ha assolit aquesta meta.
