divendres, de febrer 22, 2008

Mur de Berlín


Ha passat a Catalunya, però hauria pogut succeir aquí, a les Balears. El conseller responsable dels afers educatius presenta un document en el qual s’assenyalen les quatre idees generals sobre una futura norma educativa que volen establir. Pretenia, el conseller, que el document servís per incitar el debat, per motivar un procés participatiu que facilitàs que el projectat debat de la llei no quedàs limitat al Parlament. El conseller Maragall va errar: la seva iniciativa, en lloc d’incitar un assossegat i assenyat intercanvi d’idees, va provocar que els sindicats li declarassin la guerra. La «filosofia» del document no els va agradar, als sindicats, i decidiren convocar vaga a les escoles i els instituts. El passat dia 14 de febrer al voltant de 60.000 ensenyants de Catalunya seguiren la consigna sindical i no entraren a les aules. També n’hi va haver, de professors, que es manifestaren pel carrer. Tot plegat, un èxit per als convocants: els sindicats es creuen reforçats en els seus plantejaments i exigeixen que s’orienti la futura llei d’educació amb una nova «filosofia». Ja han fet saber que, si no es canvien els plantejaments, hi haurà més vagues; volen que el conseller els cregui.

Una mesura tan radical com la vaga a les escoles públiques podria fer suposar que els canvis que s’insinuen són d’un reaccionarisme cavernícola. Quines idees, quina filosofia és aquesta que ha provocat una reacció tan irada? Deu haver enfollit el conseller Maragall, persona de trajectòria i tarannà d’esquerra democràtica? Amb aquests dubtes vaig consultar el document, de poc més de trenta pàgines. Finalitzada la lectura, vaig concloure que la desmesura no l’ha posada el conseller sinó els convocants de les mobilitzacions. També vaig pensar, i pens, que aquest afer mostra a les clares les extremes dificultats de determinats sectors per abandonar dogmes que es contradiuen amb la realitat i que no fan sinó malbé els principis que pretenen defensar. Anem per pams.

El que s’anuncia a Catalunya no és una llei que torni a manegar l’ordenació educativa; no es pretén capgirar el currículum escolar, ni els continguts ni les metodologies. La proposta està centrada en aspectes organitzatius. Entre les innovacions que s’anuncien destaca la possibilitat d’obrir la gestió de centres de titularitat pública a ajuntaments, entitats cooperatives sense ànim de lucre o a equips de professionals. S’insinua la possibilitat de concedir més autonomia a les escoles, atorgant-los, fins i tot, la facultat de poder definir els perfils del professorat que necessiten. També es diu que els centres públics disposaran d’una direcció professional, estable i amb capacitat de prendre decisions. Totes aquestes mesures no suposen altra cosa que posar en mans de les escoles públiques eines que ja tenen les privades i concertades i que les fan molt més atractives.

Els sindicats ho veuen de forma ben diferent; diuen que aquests canvis en l’organització de l’escola pública n’afavoreixen la privatització i que el que s’ha de fer és aportar més recursos. Crec que la raó -almenys la major part de la raó- està de part del conseller Maragall. Pensar que el reforçament de l’escola pública es farà només amb l’aportació de més recursos sense tocar elements clau de l’organització és, a la llarga, el millor camí perquè siguin els ciutadans els qui optin, amb les seves decisions personals, per la privatització del sistema. El nombre de persones d’esquerres que duen els fills a escoles concertades, i fins i tot privades, és considerable. Com considerable és el nombre de professors compromesos amb l’escola pública que veuen ben a les clares que el model actual, a més d’ineficaç, no protegeix els més vulnerables. Amb amenaces, prejudicis i dogmes no es trobarà el camí.

Ja us he dit al principi que això passa a Catalunya. El problema que volen encarar els catalans també el tenim a les Balears. El dia, si arriba, que aquí es vulguin cercar solucions toparem amb els mateixos entrebancs. Per tot arreu hi ha trossos del mur de Berlín ben consistents.

divendres, de febrer 08, 2008

Més competència universitària


Després de dos anys d’estira i arronsa, el Govern Valencià ha enviat a les Corts el projecte de llei per a la creació d’una nova universitat. És previst que s’anomeni Universitat Internacional Valenciana (VIU) i que la seva oferta formativa sigui a distància, a través d’Internet. Encara hi ha moltes coses per perfilar: no és clar si la VIU serà la plataforma de les universitats valencianes per oferir ensenyament en línia -la qual cosa seria la més assenyada; les plataformes tecnològiques serveixen per difondre el coneixement però no per a crear-lo- o si s’optarà per crear tota una nova estructura universitària –cosa poc raonable; costaria moltíssim i difícilment arribarien al nivell de les universitats presencials que hi ha a la Comunitat Valenciana-. Sembla que la VIU serà reconeguda com a universitat privada, encara que regida per una fundació controlada per les institucions públiques. Un model de gestió, en tot cas, semblant al que empraren a Catalunya quan es va crear la reeixida Universitat Oberta de Catalunya. S’han posat el llistó ben alt: “convertir-se en la primera plataforma tecnològica espanyola d’educació superior no presencial de caràcter internacional”. Ja veurem com acaba tot això. Sigui com sigui, però, el fet que uns veïns nostres creïn una universitat virtual no és cap bona notícia per a Balears. Que Catalunya i València, les dues Comunitats més properes, tenguin dues poderoses universitat virtuals suposa per a Balears un altre handicap competitiu important: en podrem ser clients, d’aquesta nova universitat, però no decidirem res ni molt menys participarem en els guanys.

Balears és un territori propici per a l’ensenyament a distància. Ho és tant per les característiques geogràfiques com per l’estructura social i econòmica. La insularitat, una economia basada en els serveis, una població que amb un nivell de formació baix pot accedir fàcilment al mercat de treball, són alguns dels factors que expliquen que tenguem un elevat percentatge de ciutadans matriculats a estudis superiors no presencials. En el curs passat, el 27’4% dels universitaris de primer i segon cicle que estudiaven a Balears es matricularen a la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED) o a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), les dues institucions d’ensenyament no presencial que per ara hi ha a Espanya. Set anys enrere aquest percentatge només era del 14%.

Davant el creixement constant del nombre d’universitaris que opten per l’ensenyament en línia i davant la baixa, també estable, dels que segueixen estudis presencials a la Universitat de les Illes Balears (UIB), es poden fer dues coses: no moure peça, conformar-se a ser usuaris dels serveis d’Universitats de fora o, segona alternativa, decidir tenir presència en el mercat emergent de la formació a distància; decidir ser-ne també proveïdors. Si s’optés per aquesta segona alternativa –que seria el més assenyat- s’hauria de determinar quin tipus de presència és la més convenient. Crear una nova Universitat, com ara volen fer els valencians, seria un error monumental, un desencert, una tudadissa com la d’IB3. L’alternativa més sensata potser seria oferir en la modalitat a distància alguns dels estudis consolidats i amb forta demanda social. De fet ja fa anys que, de forma experimental i tímida, la UIB va tastar aquesta via i els resultats no són gens menyspreables. En el curs 2005-06 es varen iniciar els estudis d’una diplomatura en modalitat en línia i a partir del segon any ja hi va haver més alumnes de primera matrícula a l’opció a distància que a la presencial.

L’ensenyament universitari a través d’Internet és un sector emergent amb incerteses, és cert, però també amb moltes possibilitats. Davant iniciatives com la de la Universitat Internacional de València podem fer dues coses: alegrar-nos de saber que prest podrem gaudir com a clients d’una nova oferta de formació superior o preocupar-nos i fer alguna cosa per intentar ser també proveïdors de formació superior en línia. La diferència entre ser client o proveïdor és la mateixa que hi ha entre ser senyors o serfs.