dijous, de febrer 23, 2006

Obscenitats


De tant en tant les pàgines dels diaris testimoniatgen que vivim en un món obscè. En els darrers mesos hem pogut llegir, per exemple, que l’esposa del president de Nigèria ha mort a una luxosa clínica de Marbella a causa d’una intervenció quirúrgica per llevar-li de damunt dos quilos de més i dissimular-li quatre arrugues de la cara. Res que dir si no fos que en el país que governa el seu marit –ara el seu viudo- més de cent milions de persones passen penalitats per no aprimar-se més del compte i, simplement, poder sobreviure. També fa poc que hem pogut llegir que cada quatre segons es mor en el món una persona a causa de problemes relacionats amb la fam; mentre que en el nostre país hem de realitzar campanyes per lluitar contra l’obesitat que de cada dia afecta a més persones.

La llista de fets que ofenen el pudor i el sentit comú és llarga; basta gratar un poc en els diaris que adonar-se’n de la seva ampla extensió. Encara que n’hi ha, d’obscenitats, que estan un poc amagades i que per fer-se visibles necessiten que desaparegui els parafernals que les sol dissimular. No sé vostès que pensaran, però un servidor creu que el fet que a Balears dediquem més recursos econòmics a la televisió que a l’ensenyament superior mereix un lloc destacat en el hit parade de les obscenitats. I és que en el 2006 –llegeixo en els diaris- IB3 disposarà de 50 milions d’euros. Per si això no bastas , el Consell de Mallorca té previst per a l’any que ve una despesa de 11’3 milions per a la seva televisió –6 milions del pressupost del 2006 i 5’3 del d’enguany- i és probable que els altres Consells no quedin darrera. Sigui com vulgui només amb l’aportació del Consell de Mallorca i la del Govern Balear la xifra –la tudada?- ja puja a 72 milions! Doncs bé: per a l’any 2006 la transferència nominativa més la inversió del Govern a la Universitat de les Illes Balears no arribarà als 54 milions d’euros. Ho ha llegit bé: es dediquen més recursos a la televisió que a l’ensenyament superior.

Es diu que “Mal de molts, consol de tots” i, també, que “Mal de muchos consuelo de tontos”. Però, me sap greu, no ens podem aplicar ni la dita catalana ni la castellana: la magnitud del despropòsit no té parangó en la resta de Comunitats; i això que se’n fan de grosses amb els pressuposts de les televisions públiques! Catalunya, per exemple, dedica 262’9 milions (dades de l’any 2005) a la Corporació de Ràdio i Televisió, mentre que transfereix a les Universitats més de 670 milions d’euros. Que consti que el fet de que dediquin a la radio i a la televisió més d’un terç del que destinen a les Universitats ja me pareix desproporcionat, però ni de prop fer-hi s’atraquen als números de Balears.
No crec que IB3, malgrat les arrugues que ja té, acabi com la primera dama de Nigèria; segurament li aplicaran la medicina de l’endeutament i entre tots la mantindrem viva. No ho sé; ignor quin serà el seu futur; el cert, però, és que l’ensenyament superior a Balears va prim com els milions de ciutadans afamats d’aquell pobre país africà. Els imbècils que defensen que l’ensenyament és un factor estratègic fonamental per millorar les persones i les economies desconeixen les teories que s’apliquen a Balears. Si les coneguessin sabrien que l’element clau pel progrés dels pobles es troba en la vella màxima “Panem et circenses”. I sabrien també que si s’ha de triar és sempre millor optar pel circ, encara que sigui dolent. On es poden despuntar?
(El Mundo / El Día de Baleares 28, desembre 2005. Publicat amb el títol "Pan y circo")

La fractura


La innovació és un requisit imprescindible per al creixement econòmic i social. Sense idees noves aplicades a productes, serveis o processos els països no sols no avancen sinó que retrocedeixen. Sense idees innovadores, sigui quin sigui el camp on s’apliquen, estam condemnats, en un període de temps més o menys llarg, a la incompetència. Amb altres paraules: sense innovació no hi ha futur. I són molts els indicis que, en comparació amb altres, no ho som gaire, d’innovadors.

A la darrera edició de l’informe Innovation Scoreboard, una anàlisi que la Unió Europea realitza cada ics anys, s’ha evidenciat que els EUA i el Japó segueixen sent més innovadors que Europa. També s’ha demostrat que Espanya és a la cua del rànquing europeu; es troba en el grup dels països ¾diu l’informe¾ «que perden terreny». És a dir: a la lliga mundial ¾la lliga dels campions, és clar¾ Europa no aconsegueix avançar posicions i, en la classificació del campionat europeu, Espanya va dels darrers. Desconec quin lloc ocuparien les Illes Balears en la classificació d’una hipotètica lliga regional, però em tem que el nostre paper no seria molt més reeixit que el del RCD Mallorca a la lliga futbolística actual.

I és que l’informe de la Unió Europea sobre innovació ens recorda que l’educació és un element estructural clau per a moltes coses, també per facilitar la innovació. I el sistema educatiu espanyol, per molt que hagi millorat els darrers decennis, és deficient. De les insuficiències en donen testimoni el baix percentatge de població adulta amb formació superior, l’escàs nombre d’alumnat que finalitza de forma satisfactòria l’ensenyament secundari i, també, els índexs baixos de població adulta que participa en activitats de formació continuada. En aquests tres àmbits -ho torna a confirmar l’informe Innovation Scoreborad- Espanya queda molt per darrere dels països europeus capdavanters.

Espanya és a la cua d’Europa, i les Illes Balears, a la d’Espanya. Aquesta és la doble fractura educativa que ens allunya dels països que encapçalen la classificació. I és que, recordem-ho, la nostra comunitat és una de les que té una menor proporció de població amb estudis superiors, una de les taxes d’escolaritat universitària més baixes de tot l’Estat i una de les més altes proporcions d’alumnat que no acaba els estudis de forma satisfactòria. L’educació no és precisament una de les nostres fortaleses. I malgrat això, sembla que l’economia funciona. Tenc la sensació, però, que algú ens mira per darrere i, xiu-xiu, va dient «a les costes ens veurem». Sap bé aquest observador que quan s’ha d’anar costa amunt és convenient anar ben preparats; és quan s’han de transitar vies poc fressades el moment en què s’han de treure totes les forces i capacitats innovadores. I l’educació és una de les principals fonts d’energia que tenen les comunitats per enllestir travessies incertes.

Post scriptum
Quan acabava d’escriure l’article m’arriba la notícia de la presentació de l’edició en espanyol de l’informe de l’OCDE Panorama de la educación 2005. Res de nou: un altre recordatori que molts dels indicadors educatius espanyols queden per davall de la mitjana dels trenta països de l’OCDE. Està bé que de tant en tant els organismes internacionals ens recordin que no anam. Algú -vull dir algú dels qui decideixen- els escolta?
(El Mundo / El Día de Baleares. 1 febrer 2006)

El plagi a les aules


Els estudiants, d’una forma o d’una altra, sempre han intentat transgredir les normes escolars. Determinades violacions de les regles poden, fins i tot, tenir una vessant positiva; n'hi ha que obliguen l'alumne a un esforç i a un aprenentatge tan considerable que mereixerien l'absolució de qualsevol bon mestre. El que va fer Fernando Savater es podria incloure en aquesta categoria. Ha contat el filòsof que per poder aprovar l'assignatura de grec va haver d’aprendre de memòria la traducció al castellà de la Iliada; a l'hora de l'examen només necessitava desxifrar les primeres i darreres paraules dels versos per poder anar traduint de forma mecànica.

No totes les violacions de les normes són tan innocents; n' hi ha que traspassen la frontera de la picaresca i s'endinsen en el terreny de la més descarada deshonestedat acadèmica. L'intent de fer passar per pròpies idees i textos d'altri potser sigui una de les violacions de les normes que avui dia està més estesa a les aules, especialment les universitàries.

Les enquestes realitzades a entorns universitaris de cultura anglosaxona — a casa nostra encara no s’ha fet cap treball empíric sobre el tema - assenyalen que més o menys la meitat dels estudiants copien, i que els homes ho fan més que les dones. També mostren les enquestes que no es plagia amb la mateixa intensitat en tots els estudis: a les carreres relacionades amb Economia és on sembla que hi ha més afecció a aquesta transgressió — deu ser una premonició?-, i a les d’Humanitats on menys.

El desenvolupament de les tecnologies de la informació facilita enormement una de les formes més esteses del copiar: el plagi. Mai havia estat tan fàcil accedir a documents bibliogràfics ni mai havia estat tan senzill manipular-los. El copy i el paste són dues accions que qualsevol persona pot aprendre a fer amb molt menys esforços del que exigeix adquirir capacitat comprensiva del contingut dels documents. L'existència a Internet de portals que ofereixen, de forma gratuïta o pagant, treballs acadèmics no només facilita sinó que incita al plagi. Per fer-nos una idea de la magnitud del fenomen, assenyalarem que un dels portals de més èxit als EUA -schoolsucks.com- ofereix uns 60.000 documents referits a tots els camps. La malifeta, si el professor bada, pot sortir acadèmicament de franc a l’estudiant transgressor; econòmicament, però, no: fins a 10 dòlars per pàgina copiada ha de pagar qui vol fer la trampa.

De cada dia hi ha més universitats que posen en marxa mesures per afrontar aquest problema. Les estratègies emprades van des de l'ús de sistemes informàtics que detecten els textos copiats fins a l'establiment de codis d'honor, passant per l’organització de cursos o seminaris per tal que els estudiants prenguin consciència del problema.

Dissortadament encara no tenim dades referides al nostre país. Però la precaució i l'experiència fa que siguem molts els professors que ja no sol·licitem mai dels nostres alumnes treballs que suposin el desenvolupament lliure d'un tema sinó que, en tot cas, proposem treballs orientats amb objectius precisos. D’altra banda, sabem que aquells professors que manifesten als seus alumnes el seu desconeixement o desinterès per Internet tenen tots els números de ser víctimes dels plagis més descarats.
El plagi a les aules no es pot considerar amb la condescendència i la simpatia que solen provocar les transgressions escolars. Si els professors — i també els pares - no actuam en aquest tema, fomentarem que els estudiants percebin el plagi com quelcom trivial i, el que encara és més greu, els transmetrem la idea que, per assolir els objectius, no cal tenir cap mirament amb els mitjans emprats. Sí, ja sé que es pot argumentar que això és, molt sovint, l'escenari de la vida. Però és que un dels sentits de l'educació és, precisament, millorar aquest escenaris. I fer desaparèixer el frau és, encara, una millora.