Pedagogia de l’esforç
N’Elena és metgessa. Treballa a Son Dureta on s’està especialitzant. La seva jornada laboral és feixuga: de les 8 a les 15 a l’hospital i els capvespres a estudiar. Per si amb això no n’hi hagués a bastament, cada mes ha de fer quatre guàrdies de 24 hores. Gràcies a aquestes jornades maratonianes el seu sou s’estira fins els 1600 euros. N’Elena té 25 anys i des de molt jove volia ser metgessa. Arribar-hi li ha costat –li costa- suor i moltes renuncies.
Quan Elena cursava el batxillerat s’havia d’aplicar de valent perquè sabia que si volia seguir la seva vocació la nota mitja del seu expedient acadèmic no podia baixar del 8. Ho va aconseguir. A la selectivitat el repte fou que la nota final arribés a 8’2; aquesta era la clau per poder entrar a l’Hospital Clínic de la Universitat de Barcelona (UB). Va treure un 8’7. Els sis anys de la carrera a la UB foren durs: classes teòriques el matí i pràctiques hospitalàries a la tarda; l’estudi ocupava el que se suposava que era el seu temps lliure. I és que n’Elena havia de mantenir un expedient amb la nota més alta possible; sabia que la qualificació dels sis anys de carrera més la nota d’un exámen –l’exàmen MIR- és l’ únic camí que tenen els metges per poder-se especialitzar. I ella ho volia fer.
Finalitzada la carrera va passar vuit mesos a Oviedo. En aquesta ciutat hi ha una de les acadèmies amb més prestigi de tot Espanya per preparar l’examen que permet accedir als estudis d’una especialització mèdica. Foren mesos amb un règim de classes i estudi molt intens. La tensió era extrema: no només calia aprovar sinó que, a més, havia d’aconseguir una bona nota per així poder escollir l’especialitat que li interessava i, a ser possible, a un hospital de Mallorca.
Els seus esforços es veren compensats: va poder quedar a Palma, a Son Dureta, per especialitzar-se en el camp que més li agradava. Ara li queden quatre anys de residència hospitalària treballant moltes hores, fent guàrdies, examinant-se cada sis mesos, fent recerca i presentant els seus resultats a congressos i a revistes. I cobrant no més de 1600 euros mensuals. Finalitzada l’especialització, després de 11 anys d’estudiar medicina, li obriran la porta i li diran que es cerqui la vida. Es mereix sort.
He pensat amb n’Elena quan he sabut que enguany, a Espanya, Medicina ha estat la carrera universitària amb més demanda entre l’alumnat que ha aprovat les proves de selectivitat. I he pensat, també, en la cinquantena d’alumnes de Balears que a l’octubre començaran primer de Medicina. Són molts els joves que elegeixen camins poc trillats i plens d’obstacles. ¿Deu ser veritat, que el valor de l’esforç ha desaparegut de les aules i que en els centres educatius no es fomenta altra cosa que no sigui el desinterès, l’apatia i el manfutisme?. Estic del tot convençut que sense esforç no hi ha educació possible i ja aniria bé que a les escoles es fomentés molt més aquest valor. Però convé no confondre les coses; no és el sistema escolar el culpable de la indolència dels joves. El rebuig a tot el que significa esforç s’ensenya amb molta més intensitat a altres àmbits socials que no són l’escola. Exemples? Sense anar més lluny podem pensar amb el cas de totes les Elenas que a Balears hi ha. A ella, a elles, no la rebrà en audiència cap autoritat, cap representant públic la felicitarà pels seus esforços, els mitjans ignoraran els seus assoliments, es deixarà que segueixi cobrant un sou baix per a la seva responsabilitat i que faci guàrdies a balquena. I això que la feina de n’Elena, la de totes les Elenas que hi ha, és imprescindible per a la societat, molt més, evidentment, que pegar cops a una pilota. Activitat, aquesta darrera, que mobilitza autoritats, públic, passions i omple la butxaca dels qui gaudeixen d’aquesta habilitat. Qui ensenya què i a on?
Quan Elena cursava el batxillerat s’havia d’aplicar de valent perquè sabia que si volia seguir la seva vocació la nota mitja del seu expedient acadèmic no podia baixar del 8. Ho va aconseguir. A la selectivitat el repte fou que la nota final arribés a 8’2; aquesta era la clau per poder entrar a l’Hospital Clínic de la Universitat de Barcelona (UB). Va treure un 8’7. Els sis anys de la carrera a la UB foren durs: classes teòriques el matí i pràctiques hospitalàries a la tarda; l’estudi ocupava el que se suposava que era el seu temps lliure. I és que n’Elena havia de mantenir un expedient amb la nota més alta possible; sabia que la qualificació dels sis anys de carrera més la nota d’un exámen –l’exàmen MIR- és l’ únic camí que tenen els metges per poder-se especialitzar. I ella ho volia fer.
Finalitzada la carrera va passar vuit mesos a Oviedo. En aquesta ciutat hi ha una de les acadèmies amb més prestigi de tot Espanya per preparar l’examen que permet accedir als estudis d’una especialització mèdica. Foren mesos amb un règim de classes i estudi molt intens. La tensió era extrema: no només calia aprovar sinó que, a més, havia d’aconseguir una bona nota per així poder escollir l’especialitat que li interessava i, a ser possible, a un hospital de Mallorca.
Els seus esforços es veren compensats: va poder quedar a Palma, a Son Dureta, per especialitzar-se en el camp que més li agradava. Ara li queden quatre anys de residència hospitalària treballant moltes hores, fent guàrdies, examinant-se cada sis mesos, fent recerca i presentant els seus resultats a congressos i a revistes. I cobrant no més de 1600 euros mensuals. Finalitzada l’especialització, després de 11 anys d’estudiar medicina, li obriran la porta i li diran que es cerqui la vida. Es mereix sort.
He pensat amb n’Elena quan he sabut que enguany, a Espanya, Medicina ha estat la carrera universitària amb més demanda entre l’alumnat que ha aprovat les proves de selectivitat. I he pensat, també, en la cinquantena d’alumnes de Balears que a l’octubre començaran primer de Medicina. Són molts els joves que elegeixen camins poc trillats i plens d’obstacles. ¿Deu ser veritat, que el valor de l’esforç ha desaparegut de les aules i que en els centres educatius no es fomenta altra cosa que no sigui el desinterès, l’apatia i el manfutisme?. Estic del tot convençut que sense esforç no hi ha educació possible i ja aniria bé que a les escoles es fomentés molt més aquest valor. Però convé no confondre les coses; no és el sistema escolar el culpable de la indolència dels joves. El rebuig a tot el que significa esforç s’ensenya amb molta més intensitat a altres àmbits socials que no són l’escola. Exemples? Sense anar més lluny podem pensar amb el cas de totes les Elenas que a Balears hi ha. A ella, a elles, no la rebrà en audiència cap autoritat, cap representant públic la felicitarà pels seus esforços, els mitjans ignoraran els seus assoliments, es deixarà que segueixi cobrant un sou baix per a la seva responsabilitat i que faci guàrdies a balquena. I això que la feina de n’Elena, la de totes les Elenas que hi ha, és imprescindible per a la societat, molt més, evidentment, que pegar cops a una pilota. Activitat, aquesta darrera, que mobilitza autoritats, públic, passions i omple la butxaca dels qui gaudeixen d’aquesta habilitat. Qui ensenya què i a on?
posted by Jaume Sureda Negre @ 17:35
0 comments
