Alumnes mal preparats?
Els que coneixem la professora C. Erice podem donar testimoni de la seva ferma vocació pedagògica. L’entusiasma la docència, cosa que, paradoxalment, no és massa freqüent entre el professorat universitari. Erice ensenya matemàtiques a la Universitat des de ja fa molts anys i l’altre dia, compartint un cafè, va manifestar el seu neguit. “Estic preocupada –va dir– per alguns alumnes de primer; els seus coneixements de matemàtiques són molt escassos i no han desenvolupat les seves capacitats d’aprenentatge. Tenc la sensació que l’alumnat de cada any ens arriba més mal preparat.”
El mateix dia de la conversa amb la professora Erice vaig llegir a El Cultural una entrevista a dos vells i prestigiosos catedràtics de literatura, els professors Joaquín Marco i Ricardo Senabre: ambdós manifestaven un sentiment molt semblant. Afirmava Senabre: “En mis 48 años ininterrumpidos de enseñanza sólo he visto descender progresivamente el nivel de preparación de los alumnos que ingresaban en la Universidad”. Deia Marco: “Sí, los alumnos han ido llegando peor preparados. La dificultad ahora reside en que quieran leer o incluso que entiendan lo que leen”. La meva amiga professora i els dos vells catedràtics de literatura espanyola han detectat una situació que dóna per parlar-ne molt. Vegem que puc dir amb les poques paraules que caben en aquesta columna.
S’ha de començar desmentint la idea, esdevinguda tòpic, que el nivell educatiu de la societat és de cada vegada més baix. Totes les generacions han malparlat de l’educació dels joves i sempre els han adjudicat un nivell educatiu més baix que el de la seva època. Joaquín Marco ho reconeixia a l’entrevista de El Cultural: “En los años 50 ya se decía de nosotros que estábamos peor preparados que los que nos precedieron”. El nivell educatiu del conjunt de la població, malgrat les aparences, ha pujat, i molt, generació rere generació. No insistesc; qui vulgui donar-li voltes al tema disposa d’una extensa producció bibliogràfica que en dóna testimoni.
El fet que el nivell educatiu general pugi no contradiu, però, que a les aules de molts estudis universitaris hi hagi un percentatge considerable de mals alumnes, fins i tot molt mals alumnes. Amb la massificació dels estudis universitaris, els bons estudiants d’antuvi també són presents a les aules, però mesclats amb altres que, per desmotivació (un percentatge considerable fa una carrera que no ha elegit com a primera opció) o poca intel·ligència, redolen, sense nord, pels campus universitaris.
De tot això –i de més coses- convers amb la professora Erice el mateix dia que s’informà que dos alumnes de la UIB, Rodrigo Casasnovas i Carles Barceló, havien estat guardonats en els Premis nacionals a l’excel·lència en el rendiment acadèmic. La nova va fer que la professora Erice i un servidor coincidíssim a reconèixer que ensenyar també proporciona satisfaccions. Això si: per suportar el feix de la docència a la Universitat convé tenir clar que els primers cursos dels estudis de grau han esdevingut el batxillerat del segle XXI. El nivell, efectivament, puja, però el procés s’allarga.
El mateix dia de la conversa amb la professora Erice vaig llegir a El Cultural una entrevista a dos vells i prestigiosos catedràtics de literatura, els professors Joaquín Marco i Ricardo Senabre: ambdós manifestaven un sentiment molt semblant. Afirmava Senabre: “En mis 48 años ininterrumpidos de enseñanza sólo he visto descender progresivamente el nivel de preparación de los alumnos que ingresaban en la Universidad”. Deia Marco: “Sí, los alumnos han ido llegando peor preparados. La dificultad ahora reside en que quieran leer o incluso que entiendan lo que leen”. La meva amiga professora i els dos vells catedràtics de literatura espanyola han detectat una situació que dóna per parlar-ne molt. Vegem que puc dir amb les poques paraules que caben en aquesta columna.
S’ha de començar desmentint la idea, esdevinguda tòpic, que el nivell educatiu de la societat és de cada vegada més baix. Totes les generacions han malparlat de l’educació dels joves i sempre els han adjudicat un nivell educatiu més baix que el de la seva època. Joaquín Marco ho reconeixia a l’entrevista de El Cultural: “En los años 50 ya se decía de nosotros que estábamos peor preparados que los que nos precedieron”. El nivell educatiu del conjunt de la població, malgrat les aparences, ha pujat, i molt, generació rere generació. No insistesc; qui vulgui donar-li voltes al tema disposa d’una extensa producció bibliogràfica que en dóna testimoni.
El fet que el nivell educatiu general pugi no contradiu, però, que a les aules de molts estudis universitaris hi hagi un percentatge considerable de mals alumnes, fins i tot molt mals alumnes. Amb la massificació dels estudis universitaris, els bons estudiants d’antuvi també són presents a les aules, però mesclats amb altres que, per desmotivació (un percentatge considerable fa una carrera que no ha elegit com a primera opció) o poca intel·ligència, redolen, sense nord, pels campus universitaris.
De tot això –i de més coses- convers amb la professora Erice el mateix dia que s’informà que dos alumnes de la UIB, Rodrigo Casasnovas i Carles Barceló, havien estat guardonats en els Premis nacionals a l’excel·lència en el rendiment acadèmic. La nova va fer que la professora Erice i un servidor coincidíssim a reconèixer que ensenyar també proporciona satisfaccions. Això si: per suportar el feix de la docència a la Universitat convé tenir clar que els primers cursos dels estudis de grau han esdevingut el batxillerat del segle XXI. El nivell, efectivament, puja, però el procés s’allarga.