Herbicida en el viver
Les persones joves amb estudis superiors constitueixen el principal viver
de talent d’una comunitat. En els darrers deu anys, aquest viver mundial ha
augmentat de forma considerable amb una aportació cada vegada més important
dels països emergents. Diuen els analistes que, si es manté la tendència actual,
en el 2020 la proporció de titulats originaris d’Àfrica de Sud, Aràbia Saudita,
Argentina, Brasil, Xina, Federació Russa, Índia i Indonèsia superarà en gairebé
el 40% la de tots els països de l’OCDE. Dit amb altres paraules: el talent, com
tantes altres coses, es desplaça d’unes zones geogràfiques a altres.
La Unió Europea pretén que d’aquí al 2020 el percentatge de joves amb
estudis terciaris a cada país de la Unió sigui del 40%. Espanya ja ha superat
aquest punt de referència. Però amb unes xifres molt divergents entre
Comunitats; a Balears, per exemple, fa dos anys que el percentatge només era
del 25’6% mentre que en el País Basc arribava al 60%. Sigui com sigui, ara s’ha
decidit tirar herbicida al nostre viver de talent. Tenen la coartada de les
xifres per intentar justificar-ho. Serien creïbles si l’herbicida emprat fos un
altre. Però l’increment de les taxes i la disminució de les beques –els dos components
principals del nostre especial herbicida– no eliminarà del viver les persones
poc talentoses sinó les d’origen social modest. Està tot molt clar.
El Manual
Per afrontar la
recessió econòmica, també aquí se segueix amb l’educació un patró que ja s’ha
experimentat en altres indrets. Es comença per retallar les activitats
extraescolars, se segueix amb la reducció del pressupost per a despeses de manteniment
i compres i, finalment, es recorre a accions més contundents com l’increment
del nombre d’alumnes per aula i la reducció del nombre de professors. A casa
nostra, ja hem arribat a aquesta etapa d’ampliació de la ràtio alumnes/aula i a
la reducció de les plantilles. Tot plegat, una política de manual que serveix
per poder equilibrar els balanços econòmics.
Sí, potser
equilibren l’economia, però el que és ben segur és que desequilibren els
balanços educatius. El manual sembla que també diu que cal difondre la idea que
totes aquestes retallades no tenen importància, que, al cap i a la fi, tot això
no és més que un problema corporatiu dels professors, un col·lectiu privilegiat
i ociós. Cal, sembla, minimitzar els efectes, almenys en l’opinió pública, d’unes
polítiques que, a les escoles, fan malbé millores aconseguides després de
moltes lluites durant molts anys.
Els qui han escrit
el manual creuen que la ciutadania és beneita. I no ho és. Un dels Baròmetres
d’enguany (el del mes de març) assenyala que gairebé el 10% dels ciutadans
creuen que l’educació és un dels principals problemes d’Espanya. Cap baròmetre
anterior havia mostrat una percepció social tan problemàtica de l’educació. Sembla
que això no estava previst en el manual dels “retalladors”, o potser sí. El que
és ben segur és que si la ciutadania reacciona davant les malifetes que es duen
a terme no hi haurà manual que hi valgui.
França m’agrada
Aquí, a Espanya, començarem
el proper curs acadèmic amb un sistema públic amb menys professors, més alumnes
per aula i amb un professorat desmotivat i empipat. A França, en canvi, tenen
previst iniciar el curs amb la incorporació de gairebé 6.000 nous llocs de
feina a secundària. Aquí, a Espanya, ens omplim la boca predicant la gran
importància de la formació i la recerca però som en el grup de països europeus
que des del 2008 fins ara més han retallat el pressupost dedicat a ensenyament
superior. Allà, a França, des de l’inici de la crisi fins ara, no han deixat d’incrementar
la partida pressupostària dedicada a la Universitat i a la recerca. Aquí, a
Espanya, el cap de l’Estat podria fer qualsevol malifeta i se’n sortiria amb la
promesa que no tornarà succeir. Allà, a França, qui la fa, sigui qui sigui, la
paga. I els jutges no tenen cap impediment per fer escorcollar la casa d’un ex
cap d’estat. Aquí, a Espanya, amb la bandera de l’austeritat i amb la coartada que no hi ha doblers,
es desmunta fins i tot el sistema públic de salut. Allà, a França, també
racionalitzen la despesa pública però posen en marxa un sistema impositiu que
farà que paguin més els qui més tenen.
M’agrada pensar que
un bon sistema d’educació pública és la millor garantia de la igualtat
d’oportunitats; m’agrada pensar que la formació i la recerca són els fonaments
per a un futur millor; m’agrada pensar que tots som iguals davant la llei; m’agrada
pensar que la crisi no ha de caure sobre les espatlles dels més dèbils. França
m’agrada! Ara encara més.
