(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

L’obsessió creixent per determinar quins són els millors centres universitaris provoca que, com en el món de l’esport, els centres d’ensenyament superior es vegin abocats a competir en unes lligues particulars. Les regles per classificar les universitats, però, no són tan precises com les esportives; no hi ha indicadors unívocs per determinar qui va davant o qui va darrere. En quins criteris ens hem de fonamentar per dir que una universitat és més bona que una altra?; en la recerca que fan els seus professors?, en les relacions que manté amb el món empresarial?, en les opinions de l’alumnat sobre la qualitat docent? Ni si poguéssim escriure cinquanta pàgines desfaríem l’embull; així doncs, quedau-vos amb l’advertència que les classificacions de les universitats no són del tot fiables. Sigui com vulgui, però, aquests rànquings universitaris, encara que imprecisos, són cada dia més nombrosos i de major influència sobre l’opinió pública.

Anem al que segurament us interessa més del tema: conèixer quin lloc ocupen en aquests rànquings les universitats espanyoles en general i la Universitat de les Illes Baleas (UIB) en particular. Però abans heu de saber que, com en el món de l’esport, les lligues universitàries són d’àmbit divers: hi ha campionats mundials, continentals, nacionals i regionals. Doncs bé, en la competició mundial el paper de les universitats espanyoles és molt discret. En el darrer rànquing de les 500 millors universitats del món realitzat per la Universitat Jiao Tong de Xangai només hi apareixen nou universitats espanyoles; la més ben situada és la Universitat de Barcelona æen el lloc 151. Les altres vuit són: l’Autònoma de Madrid, la Complutense, la Politècnica de València, la de València, l’Autònoma de Barcelona, la de Granada, la de Sevilla i la de Saragossa. En un altre rànquing de prestigi (The World's Top 200 Universities 2006), realitzat pel suplement d’educació de The Times i publicat fa pocs dies, només hi apareix, i pels pèls, la Universitat de Barcelona, que hi ocupa el lloc 190. És evident que la UIB no juga en el campionat mundial.

Fixem-nos ara en el rànquing que seria l’equivalent de la Lliga de Campions. En la classificació de les 100 millors universitats europees, feta també per la Universitat Jiao Tong de Xangai, només n’hi ha tres d’espanyoles: la Universitat de Barcelona, en el lloc 57, i en les darreres posicions, l’Autònoma de Madrid i la Complutense. En el Top 50 European Universities, de The Times, no hi ha cap universitat espanyola. La UIB, com podeu comprovar, tampoc no juga a la Lliga de Campions.

Vegem què passa a la competició espanyola. En una de les classificacions més serioses, feta enguany pel Grupo de Investigación SCImago a partir del criteri de la producció científica de qualitat realitzada durant el període 1990-2004, la UIB ocupa el lloc 45 entre les 263 institucions analitzades (l’altra universitat amb seus a les Balears, la UNED, se situa en la posició 49). Un altre informe també recent, elaborat en aquest cas per la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología amb dades del període 1998-2002, que analitza l'índex de productivitat de recerca, situa la UIB en el segon lloc de l'Estat. A la lliga espanyola la Universitat de les Illes Balears hi fa un bon paper.

Ja sabeu que, amb comptades excepcions, els equips de futbol que any rere any es classifiquen per jugar la Lliga de Campions són els que tenen més recursos. A les competicions universitàries passa el mateix. Convé, doncs, que sapigueu que el 2004 ædarrer any amb dades comparatives fiablesæ la quantitat de doblers que la UIB rebia per alumne era 5,19 punts inferior que el terme mitjà de la resta d’universitats espanyoles. M’explic?

No fa molt, la Fundació GADESO va fer públics els resultats d’un estudi sobre la implicació de les famílies de Balears en l’educació dels seus infants. Les dades eren preocupants: més de la meitat dels pares no comparteixen mai el seu temps amb el dels seus fills. És a dir, molts progenitors han desertat de la seva principal obligació paterna: educar els seus fills. Molts d’aquests pares i mares són desertors inconscients perquè, amb la més bona de les intencions, suposen que l’educació, com a qualsevol producte, es pot comprar i vendre. Són massa els pares i mares que creuen que pagant professors de suport o enviant els seus fills a escoles privades, compleixen amb escreix amb la seva responsabilitat educativa. Van errats de comptes: si hi ha una evidència pedagògica ben demostrada, més enllà de contaminacions ideològiques que tant afecten els afers educatius, és que el context familiar és el principal condicionant de l’educació dels infants.

Les dades aportades per múltiples recerques assenyalen que les relacions que estableix la família amb els seus fills és el factor que més influeix en el rendiment acadèmic de l’alumnat. L’èxit escolar –i també el fracàs– no és tant resultat de la tasca del professorat, de la forma com ensenyen o de les característiques de l’escola, com del clima familiar. L’explicació a un bon o mal resultat acadèmic es troba, fonamentalment, en la supervisió familiar de les tasques escolars, en les incitacions i ajudes per a l’estudi, en l’exemple familiar de valoració de l’esforç, en unes relacions afectives positives, en el control que la família estableix del temps lliure dels infants. Les possibilitats que tenen els professors de compensar les mancances d’un entorn familiar inadequat són limitades. “Quod natura non dat Salamantica non praestat” (El que la natura no proporciona, Salamanca no ho afegeix) sentencia una vella dita que ben bé podríem aplicar al nostre cas: allò que la família no proporciona molt difícilment ho aportarà l’escola.

Es conta que fou James Carville, un assessor de Bill Clinton, qui va posar a la porta de l’oficina electoral de qui després seria president dels EEUU una nota que deia “It’s the economy, stupid!” Per sorpresa de gairebé tothom, Clinton va guanyar les eleccions a George W. Bush. Es creia que el pare de l’actual president dels EEUU jugava amb totes les cartes guanyadores, però no havia posat esment en la més important: l’econòmica. D’aleshores ençà, l’expressió “It’s the economy, stupid!” ha estat emprada per retreure als polítics la conveniència de centrar el seu discurs electoral en allò que es creu que més condiciona la decisió dels ciutadans a l’hora de votar: la butxaca. Doncs bé; el lloc preeminent que en la política ocupa l’economia, en el camp de l’educació l’ompl la família.

Llegesc que la Conselleria d’Educació participa en l’organització, per tercer any consecutiu, d’unes jornades sobre fracàs escolar. Lloable iniciativa, aquesta de reflexionar i debatre sobre per què l’alumnat no assoleix els objectius educatius desitjables. Seria aquesta una bona ocasió perquè algú, emulant J. Carville, posàs una nota a la porta de la Conselleria que digués “Es la família, estúpid” Me tem, però, que l’advertència seria mal interpretada. Sospit que en comptes d’entendre que és convenient desenvolupar plans educatius orientats als pares i mares, l’hipotètic lector interpretaria que s’han de tenir més en compte les famílies per als seus plans polítics. I no és ben bé el mateix.