(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

Encara no fa un mes, quatre caps buits en edat adolescent foren detinguts a la barriada de Son Forteza. Els cotxes aparcats al carrer reberen les conseqüències dels impulsos dictats pels seus caps buits: rodes foradades, retrovisors espanyats, llunes rompudes, etc. Un d’aquells imberbes es dedicava a enregistrar amb la càmera d’un telèfon mòbil la destrossa que feien els seus companys. Quan foren detinguts confessaren que la seva pretensió era difondre la malifeta a través d’Internet.

La plaga d’enregistrar accions violentes amb el mòbil i difondre-les a través d’Internet ha arribat a Mallorca. Era qüestió de temps: des de fa tres anys aquest infortuni s’estén entre el jovent d’Europa i, sortosament, el que ara ens ha arribat és la seva variant més benèvola; la que només afecta els objectes. Hem duit sort: a altres indrets la fúria dels malparits no es dirigeix contra els objectes sinó contra les persones

A principis de 2005 es va detectar a Londres l’aparició d’un fenomen juvenil que es va batejar amb el nom de Happy Slapping -“pegant bufetades amb alegria” seria una traducció possible-. El nou esdeveniment consistia en l’enregistrament, i posterior exposició a Internet, d’una agressió a un vianant elegit de forma aleatòria. Sempre es seguia la mateixa seqüència d’atac: quatre brètols previstos d’un telèfon mòbil amb enregistradora de vídeo es situaven a un lloc transitat de la ciutat; un dels bergants s’atracava s’acostava al vianant que havia estat elegit de víctima i, de sobte, li pegava dues bufetades. A l’escena, enregistrada amb la càmera del mòbil i després exposada a Internet, no hi apareix només l’agressió gratuïta sinó que també es pot sentir l’atac de rialles tant del qui fa de càmera com dels altres bergants que intervenen en l’atac.

La moda de pegar, gravar l’agressió amb el mòbil i exposar-la a través d’Internet va mutar ràpidament en una nova modalitat: amb el canvi, l’atac ja no es dirigia contra un vianant qualsevol sinó contra membres dels col·lectius més vulnerables. Els casos més coneguts són els dels enregistraments de maltractaments, sovint amb extrema violència, a persones sense sostre o a prostitutes. Els joves malparits canviaren de registre: ja no els interessava els guions de pel·lícules còmiques sinó els de terror. Tant en un cas com en l’altre, filmin el que filmin, aquests brètols sempre riuen: es diverteixen amb el patiment dels altres.

Les escoles i els instituts són els altres escenaris on s’han desenvolupant perverses versions del Happy slapping. Portals com Youtube estan farcit d’enregistraments d’atacs d’aquest tipus a alumnes, normalment les víctimes habituals de la violència escolar. El professorat també pateix aquestes perverses accions. Entre els casos més sonats i recents hi ha el d’una professora italiana que fou enregistrada a una aula, envoltada per un grup d’alumnes dos dels quals, aprofitant el tumult, li posaven mà al cul. O el d’una altra professora, en aquest cas anglesa, que, espantada, va trobar a Internet un enregistrament d’una de les seves classes on li enfocaven, des de posicions inversemblants, les seves parts més íntimes.

A molts indrets ja han dit basta i han plantat cara a aquests usos perversos del telèfon mòbil i d’Internet. En els darrers mesos, per exemple, a França s’ha sancionat una llei que persegueix severament l’enregistrament i difusió d’actes violents; en el Regne Unit s’han establert noves normes de disciplina a les escoles que inclou mesures estrictes contra l’assetjament amb mitjans electrònics; a Itàlia han prohibit l’ús del mòbil a les escoles…


És cert: a Balears fins ara hem tingut sort. La fortuna ha volgut què els brètols de Son Forteza facin malbé cotxes i no persones. Però me tem que és qüestió de temps; que qualsevol dia ens despertarem amb la notícia que a casa nostra també tenim malnats que, en el carrer o a les escoles, transformen els telèfons mòbils i Internet en instruments de tortura. Temps al temps.

La Biblioteca Digital Científica de les Illes Balears (BIDICIB) ja és una realitat i es pot consultar a l’adreça següent: http://ibdigital.uib.es/gsdl/cgi-bin/library. Va néixer fa poc més d’un mes i, com tot nadó, és una criatura petita que quan es contempla s’ha de pensar més en el que pot arribar a ser que en el que és. Per ara, la Biblioteca està formada per 2.283 documents –llibres, articles, fotografies, plànols i memòries de recerca– que qualsevol persona que tengui accés a Internet pot consultar a la pantalla del seu ordinador i, si vol i té impressora, treure’n còpies en paper. Ha nascut sa, gran i robust, aquest nadó, i els seus progenitors –el Servei de Biblioteca i Documentació de la UIB– tenen l’expectativa que, en tornar gran, arribi a ser el portal d’accés a la informació científica i erudita produïda a Balears. Si suram l’infant, és segur que s’assolirà aquesta fita.

El camp de la documentació científica és un dels àmbits en què la revolució digital ha provocat, en poc temps, innovacions espectaculars. Fa pocs dies, el professor Climent Picornell em va contar un cas ben exemplar del fenomen en què estam immersos. Un doctorant seu va publicar la tesi que feia poc que havia defensat i se’n varen vendre 350 exemplars. Poc temps després va fer una edició electrònica de l’obra i la va posar a Internet; ja l’han baixada més de 800.000 vegades! El jove doctor està contentíssim; el guanys directes de posar la seva obra a Internet i permetre’n l’accés gratuït són nuls, però els indirectes han estat immensos: l’han citat a molts treballs, l’han proposat de ponent a diversos congressos, li han organitzat cursos, etc. Amb altres paraules: gràcies a Internet, un treball que només hagués arribat a 350 persones ha estat consultat per més de 800.000.

Són molts els exemples que mostren que les formes de comunicar les idees i els resultats de la recerca estan canviant a marxes forçades i de forma gairebé radical. Fa dotze anys el nombre de revistes accessibles a través d’Internet no arribava a 150; des d’un ordinador de la UIB ara mateix es pot accedir al contingut complet de més de 13.000 revistes.

És una bona cosa que la Universitat de les Illes Balears s’hagi incorporat al club selecte d’aquelles institucions acadèmiques que creen arxius digitals –ja sigui amb el nom de biblioteca o de repositori– per fer accessible a traves d’Internet la seva producció científica. El de la UIB, ja ho he dit, encara és petit: només conté unes trenta tesis, unes quinze memòries d’investigació, el contingut de dues revistes editades per la pròpia UIB –Territoris i Mayurqa– les publicacions del grup de recerca que dirigeix el professor Fèlix Grasses, les lliçons inaugurals i, també, tres col·leccions històriques alienes a la UIB però importants per al patrimoni cultural de Balears. Es tracta del periòdic Llevant, publicat a Artà en els primers decennis del segle passat; una sèrie de documents de l’arxiu municipal de Campos del segle XIV fins al XVIII i, finalment, la versió digital del plànol parcel·lari del terme de Capdepera, realitzat per Pere d’Alcantara Peña entre 1859 i 1860. A la Biblioteca també es poden consultar les dades estadístiques de Balears dels anys 1979-1996. Per començar ja està bé. Però per arribar a la meta prevista s’hauran d’incorporar molts més documents de la pròpia Universitat –hi hauria d’haver la producció científica de tots els grups de recerca de la UIB– i també d’altres Institucions (per cert: ja s’han iniciat els tràmits per a la digitalització del Butlletí de l’Arqueològica). El que hem dit al principi: es té un nadó i ara s’ha de cuidar. El saber fer del Servei de Biblioteca i Documentació que dirigeix Miquel Pastor ens fa confiar en un desenvolupament sa i vigorós.