(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

Durant cinc anys, per una estranya coincidència, els rectors de les dues majors universitats catalanes foren mallorquins, nascuts a Palma. Això durà fins que Joan Tugores, l’any 2005, deixà el rectorat de la Universitat de Barcelona. Ara, encara no fa dues setmanes, ha estat Lluís Ferrer qui ha cessat com a rector de la Universitat Autònoma. Al doctor Ferrer encara li faltava un any per acabar el seu mandat però –sospit que fart d’insídies i malvolences– decidí avançar les eleccions. Les ha guanyades sense presentar-s’hi.

La professora Ana Ripoll, que representa la continuïtat de la tasca del Dr. Ferrer, ha estat l’elegida. Ja és Rectora, la primera, de la Universitat Autònoma de Barcelona. Una tria, segons el meu parer, excel·lent. No tan sols per tractar-se d’una persona ben preparada i del sexe femení (recordin la injusta paradoxa: la immensa majoria d’alumnes universitaris són dones mentre que la de catedràtics són homes) sinó també perquè amb aquesta elecció l’Autònoma ha amortitzat part del seu deute amb el professor Lluís Ferrer. Un dèbit pendent per la defensa que Ferrer ha hagut de fer del funcionament democràtic de la Universitat.

Fa uns mesos, un grup d’estudiants de l’Autònoma sobrepassà una perillosa ratlla vermella. Sota la bandera de l’oposició al procés de Bolonya, aquests estudiants ocuparen facultats, impediren l’accés a les classes, acorralaren professors i, fins i tot, arribaren a sacsejar, enmig de crits, el Rector.

Ferrer no va amagar el cap sota l’ala i va fer obrir un expedient disciplinari. Pocs dies abans de deixar el rectorat, el professor Ferrer féu un darrer servei a l’Autònoma i va signar la sanció: sis estudiants expulsats per un període d’entre dos i quatre anys i vint-i-dos amonestats. Com poden imaginar, Ferrer ha esdevingut el dimoni per a tota mena d’alumnes radicals. També per a aquells professors que sembla que han oblidat que tolerar la violència és covar els ous de les serps totalitàries. Ferrer, en primera persona, en carn pròpia, ha rebut, rep, les bufetades dirigides a tots els qui creim que a la Universitat no hi ha lloc per als violents.

En el seu acomiadament, després de set anys de rector i quatre de vicerector, Ferrer va dir que la gestió universitària és molt dura, gairebé corrosiva, i que únicament es fa suportable “per l’ajut, la cordialitat i la complicitat dels companys.” Hauria de saber, Ferrer, que som molts els qui ens sentim solidaris amb el que ha fet per refredar els ous de la serp. La Universitat, no tan sols l’Autònoma, està en deute amb aquest professor mallorquí.

No cal parar molta atenció per destriar, aquí i allà, veus que exigeixen que les joves generacions siguin destres en àmbits fins ara descuidats. En la pretesa societat del coneixement, saber llegir, escriure i comptar no redimeix ningú de l’analfabetisme; cal saber desenvolupar-se en molts i variats àmbits. El problema rau a destriar no tan sols en quins camps cal estar alfabetitzats, sinó també determinar quina institució ha d’assumir el compromís de proporcionar les noves habilitats i coneixements. Les escoles i instituts solen ser gairebé sempre els destinataris de les demandes. És, però, materialment impossible que el temps escolar pugui satisfer totes les exigències. Sobretot si, com sol passar, hom reclama que aquestes noves “alfabetitzacions” es facin mitjançant la introducció de noves assignatures que s’iniciïn –aquesta és la demanda més generalitzada– a primària i acabin a secundària... o a la Universitat.

En els darrers mesos, i sense cercar massa, n’he comptabilitzat quatre, de demandes de “noves assignatures”. Ferran Adrià, cuiner, i Valentí Fuster, cardiòleg, ambdós professionals de reconegut prestigi, feren la primera. Fou a la clausura d’un congrés de cardiologia, davant un selecte auditori de personalitats estrangeres, on reclamaren que l’alimentació es convertís en una assignatura obligatòria a les escoles: "les pido que digan a sus gobiernos que introduzcan en las escuelas algo que hacemos tres horas al día: alimentarnos", digué Adrià. Més recentment, en aquest cas en el Regne Unit, un altre cuiner famós, Jamie Oliver, va argumentar pràcticament el mateix. Oliver, que intervenia en una comissió parlamentària per estudiar com encarar el problema de l’obesitat, diagnosticà que la causa d’aquest mal rau, sobretot, en la falta de coneixements alimentaris i culinaris. A l’hora de proposar solucions, digué que s’han d’establir més controls a les empreses alimentàries i, sobretot, introduir una nova assignatura a les escoles. Sembla que el govern britànic s’ho està pensant.

La segona demanda de noves assignatures també és ben recent, de darreries del mes de desembre. Per aquestes dates, la versió online del Washington Post va publicar un article sobre un moviment que preconitza la conveniència que a les escoles s’ensenyi amb més insistència i profunditat el funcionament dels mercats. El sistema escolar s’ha de responsabilitzar –deien els protagonistes del reportatge– d’alfabetitzar els joves sobre economia i fiscalitat; han de saber com es pot invertir, quines són les millors formes d’estalviar, com funcionen els impostos, etc. etc. En resum: l’economia ha de ser una assignatura obligatòria a tots els nivells escolars. No em consta que a Espanya ningú hagi aixecat aquesta bandera; però no es preocupin que només és qüestió de temps. Prest hi haurà algun economista espavilat que reclamarà (sempre es reclama, mai no es suggereix) que a les nostres escoles s’introdueixi aquesta nova assignatura.

La protagonista de la tercera demanda fou la diputada al Parlament Europeu Christia Prets. Ella fou la ponent d’una recent resolució que suggereix introduir una assignatura d’educació mediàtica a les escoles europees. L’argumentació és consistent: comprendre i valorar críticament els diversos aspectes dels mitjans de comunicació ha esdevingut una necessitat imperiosa. És del tot cert que saber filtrar la informació de l’opinió, ser capaços d’ordenar les dades obtingudes a través dels mitjans de comunicació són habilitats imprescindibles per fer ciutadans lliures. També és l’escola, diuen, qui ha d’assumir aquesta, una altra, tasca.

El metge i polític Joaquín A. Bellón és qui ha fet la quarta demanda que he localitzat. La va fer la setmana passada en un interessant i aclaridor article en el Diario de Mallorca sobre el drama dels avortaments entre els adolescents. Ja poden imaginar el final; reclama, entre altres mesures, que s’implanti l’educació sexual com a matèria obligatòria... des de l’educació infantil.

Els problemes que plantegen Adrià, Fuster, Oliver, Prets i Bellón són ben reals. Dissortadament, però, l’escola no pot cobrir tants fronts com es pretén, menys encara quan no hem aconseguit que tot l’alumnat abandoni les aules sabent llegir, escriure i comptar de forma assenyada i correcta.