divendres, de març 17, 2006

Escoles només per a nins o nines?


No fa molt, els mitjans de comunicació informaren que una associació lligada a l’Opus Dei té previst obrir dos nous col·legis a Palma; un només per a nins i l’altre només per a nines. Costa creure que encara hi hagi qui vol crear escoles separant l’alumnat en funció del seu sexe. L’astorament és encara més gran quan se sap que els futurs nous centres es volen mantenir en règim de concert, és a dir; amb el finançament de recursos públics i, per si amb això no n’hi hagués a bastament, que es pretén construir-los en el Parc BIT, uns terrenys que s’urbanitzaren per iniciativa i amb suport públic amb la finalitat de promoure la innovació a Balears. Si aquestes escoles s’arriben a fer en aquest indret haurem de convenir que a Balears tenim una forma molt peculiar d’innovar. Però bé; encara que fos una escola d’iniciativa del tot privada, que només afectes la butxaca d’uns pocs, també mereixeria ser objecte de crítica i de rebuig. I és que, entenc, aquest no és un tema d’economia sinó –encara que soni grandiloqüent– de dignitat. No és de rebut que a principis del segle XXI tornem a escoles separades, entre altres molts motius perquè la igualtat entre els sexes és un element clau de la dignitat de les persones. I la coeducació és un camí ineludible per assolir aquesta igualtat.

Per justificar la separació de sexes a les escoles ja no es fan servir idees cavernícoles. Ja ningú –ningú amb un mínim de credibilitat, vull dir– no argumenta, com es feia no fa tant de temps, que aplegar nins i nines a les mateixes aules sigui un estímul a la concupiscència, una invitació al pecat i, conseqüentment, una incitació a la perdició eterna. Tampoc ningú no recorr a l’argument d’una pretesa superioritat de l’home sobre la dona. Les apel·lacions a motius de l’esfera religiosa o racista, els grans arguments emprats anys i panys per donar credibilitat a la malifeta de separar els nins i les nines, han desaparegut –almenys en el context cultural occidental– de l’argumentari dels segregadors. No; les explicacions a les que ara es recorr –modernitat obliga– es basen en determinades interpretacions de les diferències del desenvolupament dels processos cognitius entre els homes i les dones. Amb aules separades –diuen els segragadors– s’augmentarà el rendiment acadèmic, es millorarà l’ambient de les aules, hi haurà menys violència de gènere i s’aconseguirà una major eficàcia de la tasca docent. Si no tinguéssim ni seny ni memòria potser ens podrien convèncer de tots aquests beneficis. Però bé, un poc curts sí que ho podem ser però no de memòria. I quan miram endarrera i recordam les malifetes de les escoles del passat que hem conegut i viscut –separades segons els sexe per tal, llavors sí, de defugir de la temptació de la carn– ens adonam de la nul·la solidesa dels arguments ara emprats. I és que els possibles beneficis sobre els processos cognitius que hipotèticament s’aconseguiria separant els nins i les nines són insignificants davant els inconvenients que la segregació suposaria per al procés de socialització. Per altra banda, la història demostra que les apel•lacions a les diferències de caire psicològic per justificar l’ordre social no solen ser més que prejudicis. Hi va haver un temps, per exemple, que es deia que les dones no podien ser jutgesses degut al seu caràcter emocional voluble...

Quan pens en la proposta local de retornar a escoles segregades no puc deixar de pensar en la confrontació d’idees que actualment es produeix a l’àmbit global. Segons alguns es tracta d’una guerra entre civilitzacions, segons altres –i és la tesi que consider més encertada– és una batalla entre idees radicals i lliberals, entre l’extremisme fonamentalista i la moderació. I aquesta disputa té lloc en totes les diverses cultures. És evident quina és la trinxera dels segregacionistes
(El Mundo El Día de Baleares. 29 març 2006)

dimecres, de març 01, 2006

Els millors centres de secundària?

Agrada tant saber qui va davant i qui va darrere que de tot se’n fa una competició. També de l'ensenyament. Diuen que això forma part de la cultura de la qualitat; que la mesura de l’eficiència dels centres educatius serveix per millorar els seus processos i, a la llarga, els seus resultats. Potser sigui així. Però també hi ha qui pensa que tot això no és més que una aplicació perversa del marquèting al camp de l’educació. Cosa d’això també hi deu haver. Sigui com sigui el cert és que la dèria d'ordenar, classificar i, sobretot, fer-ne exposició mediàtica és imparable; no hi ha qui l'aturi. I això no ha fet més que començar; però Déu n’hi do amb el que ja hem vist!

Els processos avaluadors de les escoles es converteixen en una farsa quan les mesures emprades per analitzar i classificar no són les adients. I això ha ocorregut recentment a Balears amb la imprudent utilització de les notes de la selectivitat per fer un rànquing dels, suposadament, millors centres d’educació secundaria. Una fal·làcia imprudent que pot haver provocat confusió entre les famílies i que ha irritat molts professors.

La primera qüestió, sorprenent si més no, és aquesta: com va ser possible que transcendissin dades que cal considerar de confidencials i que els centres no reben més enllà de les pròpies, les dels seus alumnes? Ni tan sols l’índex de credibilitat de què parlarem tot seguit no té cap altra indicació que la del centre a qui va destinat. Qui i per què, incomplint un deure de reserva elemental, les va fer públiques?

La nota de la selectivitat no és una mesura pertinent per determinar l’eficiència d’un centre. Per començar, perquè no és una mesura que s’hagi obtingut de forma homogènia per a tot l’alumnat. Com és ben sabut, calibrar amb dues mesures diferents és fer trampa. La nota final de la selectivitat s’obté de la mitjana de dos grups de puntuacions: la d’una sèrie d’exàmens, iguals per a tot l’alumnat, que organitza la Universitat, i la nota mitjana del seu historial acadèmic durant el batxillerat. La nota final no és, doncs, una qualificació posada a tot l’alumnat a partir del mateixos criteris.

De la possible contradicció entre la nota de l’historial acadèmic i la dels exàmens de selectivitat en són ben conscients a la Universitat i per això a cada convocatòria es comparen ambdues notes, i així es calcula l’índex de la seva credibilitat. Se suposa que aquest índex serveix per desanimar els centres temptats d’apujar la nota de l’expedient del seu alumnat per tal d’aconseguir una qualificació final més alta a la selectivitat. Però ningú no pot assegurar que tothom resisteixi la temptació. Ras i curt: la nota final de la selectivitat no és cap indicador fiable de l’eficiència d’un centre ja que només a mitges fa servir la mateixa mesura per a tothom.

Però fins i tot si aquesta nota s’obtingués amb un examen idèntic per a tothom no seria assenyat emprar-la per fer un rànquing dels millors centres de secundària. El rendiment de l’alumnat pot ser una mesura adequada per analitzar l’eficiència, però no pot ser l’única; valorar els resultats sense considerar ni el punt de partida ni el context és també fer trampa. A l’hora de fer classificacions de centres no es pot obviar, per exemple, la tasca que desenvolupen diversos Instituts organitzant grups nocturns amb alumnat que compagina els seus estudis amb el treball. Com tampoc no es pot eludir el nombre d’alumnes que arriben al final del procés, encara que no sigui amb notes excel·lents, i els que han quedat en el camí. Provocar que l’alumnat amb més dificultats se’n vagi a un altre centre i quedar-se només amb els qui, per les circumstàncies que siguin, tenguin més facilitat per l’estudi no seria eficiència sinó covardia.

Que la preocupació per la qualitat entri a les escoles depèn, fonamentalment, del compromís i implicació del professorat. I no s’aconseguirà res de bo amb rànquings mal fets que no fan altra cosa que provocar irritació i desmotivació en els claustres. I aquest sí que és un camí segur perquè les coses no funcionin. Deia al principi que això de les avaluacions dels centres educatius no ha fet més que començar. S’ha d’exigir, però, que es facin amb rigor. I aquest rigor passa perquè les autoritats no filtrin dades que, utilitzades com a indicadors d’allò que no són, indueixen a conclusions errònies.
(Article publicat en el diari El Mundo El Día de Baleares el dia 1 de març )