(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

Havíem sentit parlar tant de les excel·lències de les escoles finlandeses que decidírem anar en direcció a aquell país nòrdic. Però sembla que erràrem el camí i on arribàrem va ser a França, un país amb un sistema educatiu que en els darrers anys pateix amb virulència el problema de la violència a les aules. Doncs bé; el que us deia: les nostres escoles s’assemblen més a les franceses que a les finlandeses; en els nostres centres hi ha violència, de cada dia més. I supòs que tots vostès hauran entès que no vull dir que hi hagi professors que peguen als seus deixebles; això era abans, ara són els alumnes –i de vegades els pares!– els qui agredeixen els professors.

Fa temps que el nostre professorat es queixa del mal clima de convivència que hi ha a les escoles. Constaten que costa molt ensenyar en un entorn on el respecte per a les persones és un bé escàs. A les aules sempre hi ha hagut energúmens que no han tengut ni interès per aprendre ni consideració envers els seus companys, i menys envers els docents. Parlam d’un mal vell. Però sembla que l’espècie dels energúmens, com a les plagues bíbliques, s’està reproduint de forma descontrolada i fa malbé el clima necessari per educar. I és que encara no hem acabat el primer trimestre del curs escolar i els casos de violència contra els professors ja han provocat una concentració a Barcelona, una aturada a centres d’Alacant, concentracions a escoles de Còrdova, intervencions de la fiscalia de Barcelona, múltiples articles periodístics, fòrums de discussió…

Tant de bo tot fos, com alguns pensen, resultat de l’avidesa d’alguns mitjans de comunicació per trobar titulars cridaners, o conseqüència de dèries de professors folloneros. Dissortadament, però, no crec que aquest sigui el cas, no crec que l’alarma sigui falsa.

No es pot simplificar un problema de complexitat extrema i pel qual no hi ha solucions màgiques. Els professors, amb bon criteri, reclamen més personal d’administració i serveis a les escoles i instituts, la incorporació d’especialistes en resolució de conflictes, la revisió de la carta de drets i deures de l’alumnat, una formació docent més assenyada, etc. Tot això són mesures necessàries però insuficients; la seva implantació pot contribuir, en la millor de les hipòtesis, a fer desaparèixer els símptomes però no afectarà l’arrel de la patologia: la família. Per solucionar aquest problema –ho saben bé els professors que dia a dia n’han de veure i suportar de grosses– cal actuar tenint present que la partida no es juga tant en els centres educatius con en l’entorn familiar.

M’ho va contar un professor d’una escola de Palma: estava reunit amb un alumne i la seva mare per intentar corregir un mal comportament d’aquell al·lot. Quan el professor acabà d’explicar la malifeta objecte de la reunió la mare es girà cap al seu fill i, amb veu amenaçant, li digué: “Molt malament, Joan! Estàs castigat! Aquesta setmana ja et pots oblidar de la porno del Canal Plus!” Entendran que amb mares així no hi ha mestres ni escoles que hi valguin.

Eliminar la deserció educativa de moltes famílies és condició imprescindible per canviar el clima escolar. I s’ha d’acabar aquest abandonament de les obligacions educatives, a les bones o a les males: ja és hora d’exigir responsabilitats, fins i tot penals, als progenitors o tutors que amb el seu desinterès creen energúmens. Si algú tira els fems enmig del carrer és probable que acabi multat; si aquesta mateixa persona no es preocupa per l’educació del seus infants, o fa bestieses com la mare a què ens hem referit, no li passarà res.
Finlàndia queda molt enfora.

Els estudiants tenen pocs miraments a l’hora de fer trampes als seus professors, sobretot si l’objectiu és treure bones notes. Res d’estrany, doncs, que a les aules sempre s’hagi copiat i mai no hi hagin faltat alumnes que han aconseguit que altres els fessin les seves tasques. El plagi i la suplantació són molts antics i ara, a causa de les facilitats que ofereix internet, proliferen de forma desmesurada.

Fa pocs mesos, el responsable de disciplina de la Universitat d’Oxford, el professor Alan Grafen, va advertir que si no es posava fre a les copiades de l’alumnat hi havia el perill que els títols de la prestigiosa universitat anglesa es devaluessin de forma irremeiable. Si això passa en el Regne Unit, on ja fa anys que persegueixen aquests fraus, imagineu què deu succeir a les universitats i instituts del nostre país, tradicionalment tolerants amb la picaresca i sense mesures per combatre aquest mal. Els indicis que tenim són ben poc encoratjadors. A finals del curs passat, per exemple, un professor de la Universitat de les Illes Balears, el Dr. Ricardo Galli, va tenir la curolla d’analitzar l’originalitat dels treballs que l’alumnat li havia lliurat per aprovar l’assignatura que impartia; astorat, va comprovar que més del 50% dels assaigs s’havien copiat d’Internet.

La modalitat de copiar més senzilla i més estesa entre els estudiants consisteix a cercar a Internet un grapat de pàgines sobre el tema que interessa i, au, emprant les funcions de l’ordinador “copiar” i ”desar”, emplenar pàgines i pàgines fins arribar a l’extensió exigida. Costa creure que treballs fets de forma tan barroera puguin escolar-se; però el fet és que molts van a missa, sobretot en aquelles universitats, instituts o escoles que, com succeeix a Espanya, no fan servir programes informàtics de detecció de pàgines copiades.

El plagi basat en “copiar i desar” prest serà una enganyifa exclusiva dels estudiants pobres. Els qui puguin pagar optaran per alternatives amb més garanties. La més segura sempre ha estat la contractació del que se’n diu un “negre” i que no és altra cosa que una persona que fa les feines del contractant sense figurar enlloc. Doncs bé; ara, amb internet, aquesta suplantació es pot fer de forma més fàcil, asèptica i segura. Ja no és com abans que, d’amagat i aprofitant les coneixences dels amics, s’havia de cercar una persona disposada a realitzar el treball de curs o, fins i tot, la tesi de llicenciatura o de doctorat. Ja no calen corredisses temeràries ni cap regateig sobre el preu a pagar; a Internet hi ha portals especialitzats que faciliten aquesta tasca a preu fix i amb totes les garanties de confidencialitat. Evidentment, es presenten de forma dissimulada; com els prostíbuls que s’etiqueten amb eufemismes diversos, la majoria de propostes de suplantació negrera diuen que són serveis d’escriptura per als estudiants. Les ofertes més dissimulades es presenten com a serveis d’ajuda i guiatge per fer tesis. Però també n’hi ha de descarades que s’ofereixen com a centres per fer les tesis i tesines i altres treballs acadèmics. N’he localitzat més de vint, de serveis d’aquesta mena. Tots ells garanteixen l’originalitat del treball i la qualitat dels autors: a un fins i tot s’afirma que el seu personal està format només per professors universitaris; retirats, això si. Els preus depenen del tipus de treball, del temps que es disposa per a fer-lo i de la qualitat desitjada (un aprovat no val el mateix que un excel·lent; el mercat és el mercat!).

Considerant l’altura moral de l’època en què vivim és previsible que aquests bordells acadèmics proliferin. També en el món acadèmic el frau és un negoci amb molt, molt de futur.