(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

El Massachusetts Institute of Technology (MIT), considerada una de les cinc millors institucions universitàries del món, té a l’abast de tothom que tingui accés a Internet els materials didàctics de 1400 assignatures. Els recursos de 100 d’aquests cursos s’han traduït a l’espanyol i són localitzables a la web del consorci Universia (http://mit.ocw.universia.net/).

El projecte Opencorurseware –aquest és el nom de la reeixida iniciativa del MIT– és un dels millors exemples de com l’ús de la tecnologia pot contribuir a la democratització del coneixement i, també, a millorar l’ensenyament. Tot va començar l’any 1999 quan el rector del MIT va sol·licitar un estudi que ajudés a posicionar la seva institució en el camp de l’educació online. Els redactors de l’informe recomanaren que no es fes el que ja feien altres universitats –oferir cursos a distància, per exemple– sinó que el MIT optés per una alternativa més original: posar els materials didàctics de les seves assignatures a l’abast de tothom. A molts la proposta els va semblar una temeritat i li auguraren un mal futur. Amb poc temps, però, la iniciativa ha reeixit.

Encara no han passat sis anys des de l’inici del projecte del MIT i entorn de la idea de compartir de forma gratuïta els materials didàctics dels professors s’ha creat un moviment que avança a gran velocitat; gairebé cada mes apareixen noves iniciatives. La Yale University, també considerada entre les cinc millors del món, té previst que a la tardor de 2007 set dels seus cursos estiguin disponibles a la web, en aquest cas, però, amb traduccions a diverses llengües. L’Open University del Regne Unit, una altra universitat de prestigi, encara no fa tres mesos que han publicat a la xarxa els materials de més de 90 cursos (http://openlearn.open.ac.uk/). Les Universitats espanyoles no estan al marge d’aquest moviment. A hores d’ara, sota l’impuls d’Universia, a deu universitats espanyoles –entre les quals hi ha la UIB– s’està treballant per aconseguir que d’aquí a mig any més de 100 dels seus cursos siguin d’accés lliure.

Són molts els avantatges de posar a l’abast de tothom els materials docents dels professors. No és tracta només que des de qualsevol racó del món es pugui saber el que s’ensenya a l’aula de les universitats més remotes. A més d’això –que ja és una gran millora– la publicació a la web dels materials de les assignatures pot suposar el principi de la fi d’una de les rèmores més greus de les universitats: l’opacitat de l’ensenyament. I és que mentre la recerca universitària ha esdevingut transparent l’ensenyament s’ha mantingut opac. Els resultats de les investigacions es publiquen a revistes i a llibres i així són a l’abast de tothom. No passa el mateix amb la docència: només l’alumnat sap el que s’ensenya a les aules. Però els alumnes són una mala font per donar transparència a l’ensenyament. Entre altres motius perquè poden valorar la interpretació però no el guió; els alumnes poden avaluar si se’ls ensenya bé o malament –si la interpretació és bona o dolenta– però no si el que se’ls ensenya –el guió– és el correcte. Doncs bé; editar a la xarxa els recursos educatius pot donar llum sobre els guions del que es fa a les aules. És per això que molts pensen que el moviment dels recursos educatius lliures pot tenir en el camp de l’ensenyament el mateix impacte que tingueren les revistes científiques a l’àmbit de la recerca.

La publicació dels materials educatius de les assignatures pot contribuir a fer desaparèixer de les universitats les plaguetes estantisses d’apunts per dictar les lliçons que alguns professors fan servir, sense canviar gairebé ni una coma, durant tots els seus anys de docència. Encara plourà molt d’aquí que es produeixi aquesta desaparició, però almenys el moviment dels recursos educatius lliures obri un camí.

Des de fa uns sis anys, les universitats europees estan immerses en un procés d’ajustament a la societat del coneixement. És el que se’n diu adaptació a l’espai europeu d’educació superior o procés de Bolònia. La ruta més fressada cap a aquest objectiu consisteix a apuntar només als canvis mínims necessaris: variar l’estructura dels estudis i, sobretot, els mètodes docents. Amb l’assoliment d’aquests tasques ja hi ha un bon berenar i no és cosa fàcil. Però convindria tenir clar que seguint aquest camí la Universitat de les Illes Balears (UIB) no farà res que no facin les altres. I fer coses diferents és, precisament, la clau per poder sortir ben parats de tot aquest procés.

És previsible que en el futur immediat, tan aquí com a tot Europa, les Universitats continuïn tenint un paper preponderant en la creació i transmissió del coneixement. Així i tot, però, la competència entre les universitats s’accentuarà de forma notable. De cada dia el nombre d’alumnes captius, alumnes que decideixen estudiar a una universitat no perquè creguin que sigui la millor opció acadèmica sinó, simplement, perquè no se’n poden anar a una altra, aquest tipus d’alumnat, dèiem, es reduirà considerablement. La decisió sobre on estudiar es basarà més en criteris de qualitat i prestigi que no en motius de proximitat geogràfica.

Preparar-se per a un escenari amb una mobilitat important en el camp de l’educació superior exigeix fer de la diferència i qualitat una de les metes de la política universitària. I per aconseguir-ho no hi ha més remei que especialitzar-se: seguir el principi de fer poques coses però ben fetes. El que hauria d’importar no és ampliar indefinidament el catàleg de carreres sinó certificar que les que s’ofereixen gaudeixin d’un elevat grau de qualitat i prestigi. Les universitats sense un perfil propi i preocupades més per la quantitat que per la qualitat tenen un mal futur.

A Balears, com a la resta de l’Estat, s’han fet poques passes per anar cap a l’especialització universitària. No debades una de les característiques del desenvolupament del sistema espanyol d’ensenyament superior dels darrers anys ha consistit en el modelatge gairebé clònic de les universitats; totes estan tallades amb el mateix model: quan més estudis millor i escassa o nul·la especialització. Ningú assenyat no pensa que això pugui continuar per molt de temps.

Determinar en quins camps s’ha d’especialitzar la recerca i la docència superior a Balears és una qüestió clau per orientar bé el futur de la UIB. Hi ha hagut diversos, i tímids, intents per determinar àrees d’especialització. Així, per exemple, el pla estratègic de la UIB per als anys 2002-2006 marca com a línies preferents el camp del turisme, el medi ambient, la qualitat de vida i les tecnologies de la informació. Es constata, però, que aquesta prioritat ha tingut pocs efectes pràctics. Més conseqüències ha tingut –i no precisament positives per a la UIB– el Pla de Ciència, Tecnologia i Innovació 2005-2008 que, per a sorpresa de molts, ha situat la recerca en Ciències de la Salut com una de les àrees prioritàries a la nostra Comunitat. No especularem sobre el perquè d’aquesta decisió ni sobre el seu encert, però si que manifestarem que és un error estratègic de primer ordre anar creant centres de recerca al marge de la UIB. A Balears no hi ha la suficient massa crítica perquè la divisió tingui resultats positius.

Guy Haug, un dels millors experts europeus en educació superior, fa poc que deia que la Universitat ja no existeix sinó que existeixen les universitats. En la diferència hi ha el futur; ara només ens falta saber en què volem que la UIB sigui diferent. Sospirem, doncs, perquè a l’hora –si és que arriba!- de definir els àmbits prioritàris de recerca i docència que haurien de personalitzar la UIB els professors sapiguem deixar de banda els interessos particulars i, sobretot, que la nostra classe política abandoni la frivolitat. Quasi res, va dir aquell!