(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

La constatació que hi ha carreres universitàries que són cursades per molts pocs alumnes ha provocat una allau de pàgines dels mitjans de comunicació. L’alarma es va encendre amb la publicació de l’estudi Atlas digital de la Universidad Española. Afirmen els autors que uns estudis universitaris, perquè siguin socialment i econòmicament viables, necessiten que cada any comencin a primer un mínim de 125 alumnes. Doncs bé: el 75% de les carreres que es poden cursar a les universitats espanyoles no compleixen aquest requisit. Més encara: hi ha 31 estudis d’universitats públiques que enguany no han aconseguit reclutar a primer curs més de 15 alumnes. Amb l’agreujant, en molts casos, que en un radi de poc més de 120 quilòmetres hi ha dues o tres universitats que ofereixen el mateix curs. Amb dades com aquestes no és estrany que els mitjans reclamin més control sobre la universitat.

Si només es poguessin mantenir aquells estudis que a primer aconsegueixen matricular 125 alumnes, a Balears s’haurien de tancar la pràctica totalitat dels estudis universitaris; només Dret, Turisme, Administració i direcció d’empreses, Ciències empresarials i Mestre d’educació infantil, només aquests estudis, tenen més de 125 alumnes a primer curs. A la UIB, enguany hi ha cinc carreres que a primer tenen menys de 30 estudiants: és el cas de Filologia catalana (21 alumnes) –que no peguin bots els afectats per l’anticatalanisme: el nombre d’estudiants que han començat Filologia espanyola és el mateix: 20– Química (25 ) Física (27) i Matemàtiques (26)

Són moltes les objeccions que es poden fer a la pretensió de tancar aquells estudis que a la nostra Universitat no tenen una demanda elevada. Només n’assenyalaré dues. Com passa en altres àmbits, la lògica econòmica aplicada a l’educació superior ubicada a territoris insulars no pot ser la mateixa que l’aplicada al continent. Posaré un exemple: és del tot desassenyat que a una ciutat com Barcelona els pocs alumnes matriculats a primer d’una llicenciatura d’aquestes que gairebé ningú no estudia, posem per cas Estadística, es reparteixin a tres universitats i no es concentrin en una sola. A una illa, aquests reagrupaments lògics no es poden fer, i és probable que si es tanquen els estudis hi hagi persones que deixin d’estudiar. La segona objecció: els resultats de la Universitat s’han de mesurar tant a partir de la formació dels estudiants com per la producció de coneixement i la seva difusió. Doncs bé: convé saber que bona part del prestigi de la UIB en el camp de la recerca és gràcies a la producció d’alguns del departaments que si només es valoressin pel nombre d’alumnes fa temps que haurien d’haver tancat.

Sigui com sigui, però, les Universitats espanyoles estan arribant al final d’un cicle i s’imposen canvis importants. El model actual, configurat en els darrers trenta anys, ha donat bons resultats: el percentatge d’espanyols d’entre 25 i 34 anys amb estudis universitaris ja arriba al 38%, un percentatge superior al de països com Alemanya o el Regne Unit, i en el camp de la ciència Espanya comença a ser algú: el 2’9% de la producció científica mundial és obra d’investigadors espanyols. Però sembla que s’acaba el model basat en l’existència de moltes universitats, en una oferta formativa i unes línies de recerca poc especialitzades i repetitives; unes universitats preocupades només per atendre les demandes del territori més pròxim; aquest model d’Universitat presenta inconvenients insuperables.

El destí és clar: a Balears hauríem de tenir una Universitat especialitzada –en què?– i de qualitat. El camí, però, és un laberint i no seria gens estrany que ens hi perdéssim.

Progressar en el camp de la ciència i la tecnologia és important per molts motius. Ho és perquè ajuda a fer les empreses més competitives i a crear més i millors llocs de treball; perquè és la via per arribar a poder aturar malalties que ara són incurables; perquè els nous coneixements poden ajudar a trobar resposta a problemes ambientals o encarar millor els conflictes socials. Són molts els arguments que justifiquen la recerca; tots ells, però, es poden resumir en una sentència: fer ciència és la forma més segura de garantir una millor qualitat de vida dels ciutadans i la competitivitat d’una societat.

Per a determinar fins a quin punt una comunitat encara la seva relació amb la ciència es fan servir diverses mesures; una de les més emprades consisteix en analitzar el percentatge del producte interior brut (PIB) que es dedica a recerca i desenvolupament. Comparant aquest indicador es pot tenir una idea clara sobre quines comunitats aposten pel coneixement i quines no. Doncs bé: les dades mostren que a l’escenari de la ciència Europa perd posicions i que costa molt que Espanya es pugui desfer del malefici d’aquella insensata recomanació que deia que “inventen ellos”. Els números també mostren que Balears és de les comunitats espanyoles que dediquen un menor percentatge del seu PIB a recerca i desenvolupament.
Vegem el que passa a Europa. El conjunt dels 25 estats membres de la Unió europea –no s’han considerat les dades dels dos darrers incorporats a la Unió: Bulgària i Romania– destina l’1.81% del seu producte interior brut a recerca i desenvolupament. Són molts doblers, però pocs en comparació als que hi inverteixen els altres grans blocs econòmics mundials: EEUU arriba al 2.68% i el Japó al 3.13%. I vius amb les economies emergents: els experts de l’OCDE preveuen que en el 2006 –les dades d’aquest any encara no estan elaborades– Xina ja haurà estat el segon inversor mundial en recerca i desenvolupament. Las alarmes a la Comissió europea ja fa temps que han saltat i ningú no creu que es pugui assolir l’objectiu que s’havien fixat pel 2010 d’arribar a invertir-hi el 3% del PIB europeu.
Si en comptes de mirar el conjunt d’Europa ens fixam en el que passa a Espanya veiem que la nostra inversió en recerca i desenvolupament només és l’equivalent a l’1.13% del PIB. Amb aquest percentatge ens situam a la cua d’Europa i llastam les seves xifres, ja de si mateix minses.
Si les diferències en inversions en recerca entre els Estats europeus són considerables també ho són les que hi ha entre les diverses Comunitats espanyoles. Les tres que hi dediquen un major percentatge del seu PIB són Madrid, Navarra i País Basc, mentre que a la cua hi som nosaltres, Balears. Per darrera només hi queden Ceuta i Melilla.
Això és el que hi ha. Però també és cert que s’entreveuen indicis de canvi. És encoratjador que l’Estat mantingui el compromís d’incrementar la inversió en recerca i desenvolupament en un 25% en quatre anys. També s’ha de valorar que a Balears, indret on sembla que només interessa el present, aquest tema comenci a formar part de l’agenda política dels nostres governants i d’algunes, poques, empreses.
Permetin que acabi amb més dades referides a l’àmbit del coneixement que també ens situen just devora Ceuta i Melilla. La taxa d’escolaritat universitària (el nombre d’estudiants que es troben matriculats per cada 100 joves en edat teòrica de cursar aquests estudis) a tot Espanya és del 41.2%; a Balears només arriba al 17.1%; per darrere només tenim les dues ciutats espanyoles situades en el continent africà. Ai, aquest futur nostre!