(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

La rectora

A la Universitat de Harvard han seleccionat una catedràtica d’Història per ocupar el Rectorat. La nova rectora iniciarà el mandat a principi del proper mes de juliol. Quasi res: han hagut de passar 371 anys des de la creació de la prestigiosa institució perquè al capdavant hi hagi una dona. A Harvard tenen, a la fi, una rectora i no un rector: la doctora Drew Gilpin Faust. És catedràtica d’Història, especialista en la guerra civil americana -bona especialitat per moure’s en entorns universitaris, farcits de conflictes guerracivilistes!- i fins ara era la degana d’un centre de la mateixa universitat.

El procés de selecció de la rectora de Harvard ha estat llarg i intens. I això que no hi ha hagut ni propaganda, ni debats, ni programes electorals, ni res del que se sol fer en processos en què s’ha d’aconseguir la voluntat de la majoria. Allà ho fan d’una altra forma. La selecció es va iniciar el mes de març de l’any passat amb la constitució d’un comitè format per nou membres. Aquesta junta, presidida per l’actual rector, Derek Bok, va iniciar la tasca enviant una missiva a 245.000 persones -professors, estudiants, personal de serveis, membres d’associacions, fundacions, organismes governamentals, etc.- en què les convidava a nominar candidats. El comitè, amb l’assessorament d’un grup de professors i un altre d’alumnes, després de consultar i debatre amb múltiples persones i representants de la societat civil, va proposar el perfil i el nom de la persona considerada idònia per regir Harvard: la professora Gilpin. La proposta fou analitzada i acceptada per l’anomenat Board of Overseers, un organisme format pel rector, el gerent i trenta membres elegits pels exalumnes. La doctora Gilpin haurà de torejar moltes situacions complicades, però s’hi podrà encarar sense excessives hipoteques dels seus col·legues.

El camí per accedir al Rectorat de les universitats espanyoles és ben diferent al de Harvard. El darrer mes, heu pogut seguir el procés d’elecció de rector a la Universitat de les Illes Balears, un procés que finalitza avui, dimecres, amb una votació que enfronta la catedràtica Montserrat Casas i el catedràtic Sergio Alonso. L’elecció es farà després d’una campanya electoral amb tots els elements inherents a aquestes escomeses: propaganda, debats, articles als diaris, cartells, compromisos, pactes, etc. Inevitablement, ambdós candidats han hagut de teixir complicades aliances i compromisos. Els postulants, per arreplegar vots, ja no sols s’acompanyen dels qui proposen com a vicerectors, també presenten alguns càrrecs de segon i tercer nivell. Finalment és el sufragi universal (ponderat, això sí) entre el professorat, l’alumnat i el personal de serveis el que decidirà qui ha de regir el Rectorat. Efectivament: a la universitat espanyola els empleats elegim els nostres caps. Una mesura, per cert, que no fou iniciativa de cap partit progressista o populista enderiat perquè els vots ho han de regir tot; la idea fou d’una ministra del Partit Popular (la senyora Pilar del Castillo), que va pensar, almenys així ho va manifestar, que amb aquest sistema no tots els rectors serien d’esquerres.

Quin model d’elecció de rector és més convenient? Alguns pensen que el sistema per sufragi universal és una conquesta democràtica irrenunciable i que amb formes com les de Harvard no es fa sinó fomentar el poder dels grups de pressió. Altres pensen -un servidor entre ells- que el model espanyol és inconvenient i que a la llarga arribarà a provocar, entre altres perversions, que les eleccions dels rectors no siguin altra cosa que una extensió de les lluites polítiques partidistes. Però bé: el que és cert és que mentre a les universitats espanyoles ens preocupam molt per la qualitat democràtica de la institució i poc per fer-la eficient, en altres indrets (Harvard, per exemple) enraonen com ho han de fer per aconseguir un altre premi Nobel...

Avui vespre sabrem si a la UIB tenim rector o rectora. La candidata és especialista en física nuclear, i el candidat, en meteorologia. Sigui qui sigui el guanyador, la seva especialitat acadèmica l’ajudarà a transitar per una institució sovint atòmica i turbulenta. Sort!

posted by Jaume Sureda Negre @ 14:10 0 comments

L’educació va com el Mallorca

Per poc que fullegin els diaris, vegin la televisió o escoltin la ràdio, vostès ja deuen saber que enguany el RCD Mallorca va de mal borràs. No aconsegueix sortir dels darrers llocs de la classificació; setmana rere setmana roman empantanat, toc no toc, a la zona de descens a la segona divisió. Doncs bé, en la classificació dels sistemes educatius no estam en més bona posició que al futbol. Amb l’agreujant que mentre que al futbol no ens disputam res seriós, el que està en joc en el camp educatiu és, ni més ni menys, el futur del país.

Els deia que en educació, com en futbol, som a la cua. Ho ha tornat a posar de manifest un estudi que recentment ha publicat una associació anomenada Profesionales por la Ética i que es titula «Ranking de la excelencia educativa». En realitat són vuit, els rànquings fets per aquesta associació. I és que per saber qui va davant i qui va darrere en el camp educatiu no es pot recórrer a sistemes tan senzills com al futbol, on, com saben, si es guanya són tres punts, si s’empata és un i si es perd és zero. Comptabilitzar els guanys i les pèrdues en el camp de l’educació és cosa més complicada; no tothom coincideix a concedir la mateixa puntuació als «gols» en educació ¾que n’hi ha, i alguns de ben vistosos¾, ni a situar les porteries al mateix lloc. Aquesta disparitat d’interpretació de les regles de joc recomana contemplar les classificacions educatives amb un cert relativisme, tot i que també convé conèixer-les. Per fer els rànquings que ens ocupen s’han analitzat cinquanta dimensions del sistema escolar de les diverses comunitats autònomes espanyoles; amb la valoració de totes s’ha fet una classificació general i set de parcials. En gairebé totes, les Illes Balears queden en els darrers llocs.

La primera classificació es basa en la proporció d’infants i joves de tres, disset i entre divuit i vint-i-dos anys que estan escolaritzats. Castella-la Manxa, les Canàries i les Balears, en aquest ordre, ocupen les tres posicions de la cua. A la segona classificació, fonamentada en diverses taxes de graduats, també ocupam el darrer lloc. En el tercer rànquing sortim un poc més ben parats: segons dels darrers; només a les Canàries tenen un percentatge més gran d’alumnes de dotze i quinze anys que van retardats. L’alegria per no ser els darrers de tot, però, dura poc: tornam a tancar la classificació quan s’ordenen les comunitats segons la taxa d’abandonament primerenc del sistema educatiu. També quedam darrere de tot quan s’analitza el percentatge del producte interior brut dedicat a ensenyament no universitari i la despesa pública per alumne. Les coses ens van millor en relació amb diverses dimensions dels recursos educatius com ara el nombre d’alumnes i professors per unitat, el nombre d’alumnes per ordinador, el transport i els menjadors escolars: en aquest cas som a la part alta de la classificació, ocupam el cinquè lloc. També quedam a la part alta ¾en el quart lloc¾ quan es valora el pes de l’ensenyament classificat pels autors com «d’iniciativa social» (per cert, és ben curiós això de considerar millor aquell sistema escolar que té més escoles privades). Tot plegat, tenint en compte totes les dimensions, quedam en el lloc dotzè de la classificació global. Som de segona.

Que els malpensats sàpiguen ¾molts ja ho deuen haver intuït¾ que l’associació Profesionales por la Ética no és un grup de progressistes enderiats a torpedinar la tasca del nostre govern conservador. El mal funcionament del sistema escolar de les Balears es posa de manifest siguin quines siguin les ulleres ideològiques amb què es contempli. I convé no perdre de vista que, a diferència del futbol, on amb bons fitxatges es pot capgirar ràpidament la situació, en educació costa anys i panys fer un sistema de qualitat. És cert: tots en som culpables, del que tenim, però alguns més que els altres.

posted by Jaume Sureda Negre @ 17:22 0 comments