diumenge, de juliol 15, 2007

Dies sense escola i pares i mares apurats


Arriba el mes de juliol i, com si es complís un ritual iniciat fa uns anys, columnistes i lectors d’alguns diaris publiquen articles i cartes per parlar de les dificultats de moltes famílies per poder atendre els seus fills durant els períodes de vacances escolars. Els infants balears de primària, per exemple, tenen 84 dies de vacances estivals. No és difícil imaginar les dificultats extremes d’aquells pares i mares treballadors i amb recursos escassos –la majoria, vaja– que no tenen familiars que es puguin fer càrrec dels fills durant el seu horari laboral.
La majoria de les cartes i articles estivals sobre el tema erren el tir i prenen forma d’invectiva contra el professorat i les escoles. Les diatribes sempre giren sobre els mateixos arguments i acaben amb una repetida prescripció: les vacances escolars són excessives; si s’allargués el període lectiu de les escoles i instituts els infants aprendrien més i les famílies treballadores tendrien qui els cuidàs els infants. La solució és un invent del TBO. Primer, perquè ampliar el període escolar no és el camí per millorar la qualitat educativa; segon, perquè els infants necessiten el temps de repòs que els proporcionen les vacances i tercer, perquè la bona gestió dels temps lliure dels infants i joves és una responsabilitat que no s’ha de traspassar al professorat.
Posar més dies de classes podria servir, efectivament, perquè els infants no molestessin a casa. Però això no contribuiria a millorar la seva educació. Els partidaris d’aquesta mesura haurien de saber que el nombre de dies de classe a Espanya és sensiblement superior al de la resta de països europeus. I no per això podem presumir que les nostres escoles aconsegueixin més bon resultats. Cada curs, els nostres infants de 7 i 8 anys tenen 792 hores d’escola, mentre que el terme mitjà d’hores dels altres països és de 769. La diferència encara és més grossa entre els 12 i 14 anys: 66 hores més de classe a Espanya. Les escoles de Finlàndia, considerades de les millors del món, encara tenen molt menys hores lectives que la mitjana europea. És a dir: posant més hores lectives no milloraríem l’educació dels nostres infants.
Però, a més, la necessitat de períodes vacacionals la tenim tots, especialment els més joves. No cal cercar erudits arguments per justificar la conveniència que els infants rompin, de tant en tant, la monotonia de la quotidianitat escolar. N’hi ha, d’arguments, però crec que per trobar els més punyents basta que el lector faci un exercici de memòria i recordi el que foren les seves vacances escolars; que imagini uns estius retallats per més dies d’escola. En el pou de la memòria tots hi poden veure reflectits els valors del temps lliure molt millor que a qualsevol manual de Pedagogia.
Les vacances no són un període de temps perdut i allargar els dies d’escola no serviria per millorar l’educació. Per aquí, doncs, no es trobaran els camins que permetin solucionar els problemes que, efectivament, les vacances escolars, sobretot les de l’estiu, provoquen a moltes famílies. No pot ser que uns pares amb dos infants hagin de pagar gairebé 1000 euros perquè els fills estiguin acompanyats durant un mes d’estiu. Com tampoc no pot ser que aquest acompanyament, en alguns casos, no vagi més enllà de tenir-lo vigilat mentre juga amb una videoconsola o una pilota. La solució –no és mal d’endevinar– passa per enllestir una política decidida de l’educació en el temps lliure; per reconèixer i fomentar aquelles iniciatives, públiques i privades, que donen respostes creatives i formadores al temps d’oci. Si els columnistes i escriptors de cartes que per aquesta època, any rere any, pontifiquen sobre el tema explorassin aquest camí potser, no ho sé, ajudarien a trobar solucions. El que és ben cert, però, és que així no contribuirien a desprestigiar una professió –la docent– a la qual només falta que l’acusin de la mort de Manolete.

dilluns, de juliol 02, 2007

Treballs i títols acadèmics en venda


A principis de juny es va presentar a Paris, a la seu d’un centre de la UNESCO, el llibre Escoles i universitats corruptes: què podem fer. Aquesta obra és un dels resultats d’un projecte que, cinc anys enrere, va posar en marxa l’Institut Internacional per a la Planificació de l’Educació (IIPE) per tal d’esbrinar com aturar la proliferació de pràctiques corruptes a l’àmbit educatiu. Un camp, aquest, ben abonat per la pèrdua de la rectitud; l’educació és, a gairebé per tot arreu, el primer o segon àmbit de despesa pública.

L’estudi ha constatat que la corrupció en el camp educatiu, com els virus persistents, muta i s’adapta a les condicions de cada indret i de cada moment. Les perversions són escandaloses i grolleres en aquells llocs on la llibertat és un bé escàs mentre que és refinada i subtil allà on els afers públics han de passar pel sedàs de molts controls. Així, de forma descarada, en els països poc desenvolupats molts dels doblers dedicats a educació es perden sovint per les bardisses i cap a les butxaques dels qui comanden. A Uganda, per exemple, fa deu anys només arribava a les escoles el 13% del que s’hi enviava; ara sembla que les coses han millorat i ja arriba a bon port el 85% del pressupost.

El frau a l’hora d’expedir títols és, després del desviaments a butxaques privades dels recursos públics, l’altre gran àmbit de la corrupció en el camp educatiu. Hi ha molts casos com el d’Ucraïna, on els estudiants universitaris saben que per aprovar hi ha dos camins: estudiar o pagar.

En el món educatiu dels països desenvolupats també n’hi ha, de corrupció. Potser aquí, a casa nostra, no sigui tan grollera –el benestar ens ha fet més primmirats– però sí que és igualment sagnant. Una modalitat que s’està estenent de forma alarmant, segons que ha posat de manifest el projecte de l’IIPE, és l’expedició de títols acadèmics falsos i la suplantació a l’hora de realitzar treballs acadèmics. Fa temps que en el món anglosaxó funcionen el que ells diuen Disserations and Essays Mills i Diploma Mills –fàbriques de treballs acadèmics i fàbriques de títols, és la traducció potser més adient– Les primeres –les disseration mills– són empreses que treballen a través d’un portal d’internet i que, per un preu predeterminat, realitzen a la carta qualsevol tipus de treball acadèmic; ja sigui un simple treballet de curs o una enrevessada tesi doctoral. Perquè se’n facin una idea de la magnitud del fenomen els diré que ja he localitzats més de 400 portals d’aquests característiques, dels quals n’hi ha un bon grapat que ofereixen els seus serveis en espanyol. Com poden suposar, les dades sobre el moviment econòmic d’aquestes “fàbriques” són escasses; fa poc, però, es va publicar que una –només una– d’aquestes empreses del Regne Unit, movia a l’any 1’6 milions de lliures! No creguin vostès que la compra-venda de treballs acadèmics es faci d’amagat. Fins fa exactament quatre dies, aquestes empreses s’anunciaven a Google. Les protestes de les autoritats acadèmiques han aconseguit que a partir de primer de juliol el famós cercador no accepti publicitar aquestes maquinàries de corrupció acadèmica.

També hi ha, com els he comentat, “fàbriques de títols”. Són empreses que, amb l’aparença d’una institució acadèmica seriosa, posen a la venda tot tipus de diplomes acadèmics. Fent servir noms pareguts als d’universitats acreditades venen els diplomes com a “reconeixement a la trajectòria professional” del comprador, encara que aquest sigui un pobre desgraciat que no sàpiga fer una o amb un tassó. Una modalitat refinada d’aquesta corrupció la protagonitzen acadèmies que amb la col·laboració d’universitats acreditades –generalment d’un altre país– atorguen títols amb poca feina i en condicions d’entrada als estudis del tot inacceptables.

No creguin vostès que això de les fàbriques de treballs i de títols acadèmics sigui cosa només dels americans o dels anglesos. Segons les dades d’una enquesta que hem realitzat des de la UIB a nivell estatal, ja hi ha un 3’22% dels universitaris espanyols que afirmen que han comprat treballs acadèmics. I la setmana passada es va destapar a Espanya l’escàndol de títols irregulars avalats per la Universitat de Gal·les. I que consti que això només ha començat.