Els Directors i Directores d’Institut diuen...
La majoria dels directors i directores dels instituts d’educació secundària de les Illes Balears s’han associat i volen dir la seva sobre com hauria de ser la gestió dels centres públics. Saben que s’ha d’enllestir el desplegament legislatiu de la Llei Orgànica d’Educació (LOE) i per experiència coneixen com se solen fer aquestes coses. Sospiten que si no diuen res –i per ventura maldament diguin- els qui marcaran com ha de ser la direcció dels instituts seran els qui pretenen defensar l’escola pública amb models de direcció basats en l’assemblearisme i la cogestió. És a dir, amb uns principis que sobre el paper queden molt bé però que, en molts de casos, a la pràctica condueixen al desastre. Evidentment, allà on tenen sistemes educatius exemplars fa temps que han defugit d’aquests camins. Però vostès ja saben –els directors i directores, crec, ho tenen molt clar- que vivim a un país amb vocació de reserva espiritual; un país –o una païssa- on tot ha de ser blanc o negre. Fa pràcticament dos dies que hem sortit del pou de la dictadura i ja pretenem donar lliçons a tot déu del que és democràcia. I el que encara és més greu: pretenem fer servir la voluntat de la majoria per coses que no tocaria o que, al menys, no van en la direcció de fer una societat més justa.
Els directors i directores diuen que identificar gestió democràtica dels centres educatius amb assemblearisme és una fal·làcia. Saben, per experiència, que els governs col·legiats tendeixen a diluir les responsabilitats i poden conduir a la ineficàcia. Aquesta forma de dirigir –que més que res consisteix en fer veure que hi ha algú que fa com si dirigís- comporta el desprestigi de l’escola pública. Estan convençuts, els directors i directores, que la imatge d’un sistema escolar públic burocratitzat, sumit dins la rutina i controlat pels funcionaris és un estereotip que va de perles als qui voldrien més escola privada. I l’experiència mostra –demostra- que abusar dels òrgans col·legiats i escollir “democràticament” uns equips directius que només han de retre comptes davant els qui, al mateix temps, són els dirigits i els electors dels directors és una de les formes de consolidar l’estereotip que malmena l’escola pública.
Els directors i directores d’institut no tenen els mitjans suficients, ni materials ni legals, per exercir el tipus de lideratge que es necessita. Si es guiessin pel seu interès personal mirarien, callarien i esperarien acabar el mandat per tornar al seus departaments. La roda continuaria girant, mal girant. Per sort, però, el seu tarannà no és el de la covardia. S’han organitzat, han plantat cara i volen que la funció directiva deixi de ser una quimera; pretenen dirigir els centres educatius conduint, regint i governant. Estan farts de fer “com si...”, de gestionar burocràcies i incidències, de no tenir mitjans, de moure’s en un marc normatiu de direcció escolar obsolet, ineficaç i inèdit als països europeus que disposen de sistemes educatius públics amb cara i ulls. Estan cansats de que cada dos per tres es canviïn les lleis educatives; els fa fàstic que l’escola sigui l’artilleria habitual que els partits polítics fan servir per debilitar-se mútuament.
Els directors i directores volen una escola pública de qualitat; volen retre comptes dels resultats educatius i acadèmics dels seus centres. Però per això volen, necessiten, capacitat de decisió, de gestió.
Ja va bé que els directors i directores dels instituts d’educació secundària s’organitzin, debatin i diguin el que diuen. És tota una novetat que persones de tarannà progressista i que estan al capdavant de la defensa de les escoles públiques de Balears, persones que parlen des de les trinxeres i no des de la tranquil·litat de les aules universitàries ni dels despatxos de les burocràcies sindicalistes, abandonin principis conservadors d’esquerra i cerquin camins de progrés. Ja està bé, diuen, de tanta demagògia en temes educatius.
Tenen massa raó, aquests directors i directores, per poder guanyar la batalla...
Dits dins les nafres
M’agrada que la rectora de la UIB, en les seves intervencions públiques, fiqui el dit dins les nafres. La doctora Monserrat Casas aprofita els seus parlaments per fer avinent els dèficits escandalosos del sistema educatiu de Balears: l’exigu finançament de la Universitat, els elevats índexs d’abandonament escolar, les mancances del sistema de recerca i l’escàs interès social per la formació són temes recurrents dels seus discursos. Encara no li he sentit parlar de la peça més grossa d’aquest repertori de despropòsits. Fins ara, crec, no ha dit res de l’ominós resultat de comparar els recursos públics destinats a les televisions suposadament de tots –IB3 i Televisió de Mallorca, per ara- amb els aportats a l’ensenyament superior. Els diaris han publicat que només IB3, en dos anys i mig de vida, ha passat de tenir un pressupost d’uns 50 milions d’euros a prop de 100. No sé si la dada és del tot exacta, el que és ben cert, però, és que la UIB rep poc més de 50 milions.
La rectora, deia, sol repassar el rosari d’aquelles malifetes que si es creés el museu de les misèries de Balears se’ls hauria de dedicar una extensa sala, de proporcions paregudes al destinat a l’espoli del territori. La setmana passada, a l’acte d’inauguració del curs universitari, la doctora Casas va tornar recordar als qui l’escoltaven –sobretot als polítics presents– la poca inversió balear en recerca, desenvolupament i innovació –“les dades ens situen a la cua de totes les Comunitats autònomes, només per davant de Ceuta i Melilla”, va dir la rectora–. També va remarcar el fet que Balears és la Comunitat amb el percentatge més baix de tot l’Estat de joves universitaris; insistí que “la UIB té un dèficit històric d’infrastructures” i que “no és encara una Institució ben finançada”. Evidentment, va fer referència a aspectes de la universitat de caire positiu però, com era previsible, els titulars dels diaris de l’endemà només remarcaren els elements crítics de la seva intervenció.
Ja he dit que m’agrada que la rectora denunciï les ferides del nostre sistema educatiu. Ja va bé, pens, que posi un mirall davant una societat esmorteïda, que esperoni una classe política desorientada, que recordi, fins i tot més enllà del que seria políticament correcte, que el desinterès per l’ensenyament superior i per la recerca clama al cel. Així doncs, llarga vida per la consciència crítica que exerceix la nostra rectora. L’aigua, però, no fuig tota per un sol forat.
Als gestors de la Universitat pública se’ls fa feixuc parlar de les disfuncions internes, els costa mirar cap a dintre de la pròpia institució universitària i fer una anàlisi crítica. Potser perquè pensen que això no els correspon, que aquesta és una tasca que han de fer uns altres. Un servidor també ho creu. Hi ha, efectivament, mirades crítiques sobre la UIB que s’haurien de fer des de fora de la institució, amb el distanciament de què només gaudeix qui no hi està directament implicat, qui no hi té interessos directes. El problema, però, és –no ens enganyem– que a Balears la Universitat interessa a quatre rates i ningú no diu ni piu. Ningú que no sigui del món acadèmic no es demana per què des de fa quatre cursos el nombre d’alumnes de la UIB baixa mentre que el de la UNED i el de la UOC pugen de forma considerable; per què hi ha un percentatge molt important de mallorquins que podrien estudiar a Palma i, en canvi, prefereixen anar-se’n a una altra universitat; per què són minoria els menorquins i eivissencs que vénen a estudiar a la UIB; per què es mantenen alguns estudis sense gairebé alumnes; per què seguim la ruta d’una universitat generalista....
L’aigua, efectivament, no es perd tota per un sol indret. En aquest cas, però, i aquest és el drama, me tem que des de fora de la UIB ningú no ajudarà a localitzar les fuites i menys encara a tapar els forats. La rectora ja pot, doncs, preparar-se per ficar el dit dins més nafres.
