(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

Oblidam, amb extrema facilitat, allò que posa en solfa les nostres conviccions. Aquesta llei de la memòria és la que es compleix amb més regularitat, la que presenta menys excepcions. La lectura de tres llibres de memòries publicats fa poc m’ha recordat la pervivència d’aquest mecanisme traïdor. L’autor del primer és Manuel Fernández-Montesinos. L’any 1940, quan només tenia vuit anys, es va embarcar amb la seva mare (germana de Federico García Lorca) i els seus padrins materns cap als Estats Units. Els feixistes havien afusellat el seu pare, batlle de Granada, i el seu oncle, el poeta. Manuel tornà a Espanya l’any 1951 i es va matricular a la Facultat de Dret, a Madrid. De la Universitat d’aquell temps recorda el passotisme acadèmic del professorat –la majoria compareixia poc per la Facultat– i la seva beateria. N’hi havia un que suspenia a qui, en la seva presència, s’atrevia a dir “Ojalá” perquè, deia, era una invocació a un déu pagà. El zel d’aquell professor per evitar el pecat el duia a fer agrupar les al·lotes en els primers bancs de l’aula per tal de mantenir-les separades dels al·lots. Entre els bancs d’ells i els d’ells n’hi havia d’haver un parell de buits, no fos cosa que qualcú tingués els braços llargs... La militància antifeixista de Fernández-Montesinos el va dur a la presó i es va tornar exiliar, aquesta vegada a Alemanya. Allà, per cert –el món és un mocador– es va relacionar amb el socialista mallorquí Josep Moll.

El llibre de les memòries de Pascual Maragall és el segon que m’ha fet de recordatori. Maragall fou un bon alumne de l’escola Virtèlia. Així i tot, ningú no el salvà de rebre més d’una bufetada. Es va matricular a Dret gairebé per inèrcia, estudis que va simultaniejar amb els d’Econòmiques. La Universitat d’aleshores bullia d’agitació política i Maragall s’hi va capbussar, a la revolta. La seva dedicació als estudis era, segons pròpia confessió, laxa; la militància política estava per davant l’acadèmica. Maragall va acabar les dues carreres en set anys.

El poeta i gestor cultural José Luis Giménez-Frontín era dos anys més jove que Maragall. En el seu llibre “Los años contados” explica que va estudiar en un col·legi dels jesuïtes. Recorda els exercicis espirituals i, sobre tot, retreu que, per por a l’escàndol, ningú no fes res per aturar els peus (per referir-me a alguna part anatòmica) de dos o tres professors pedòfils que pul·lulaven per aquella escola. Giménez no cau en el maniqueisme; també parla dels nombrosos professors entregats amb entusiasme i eficiència a l’ensenyament. La creença que Lletres era una carrera per a monges va fer que es matriculés a Dret. La música de fons del claustre de professors era, diu Giménez, sòlida. A partir de tercer moltes hores de conspiracions i bars...

No conec ningú que estigui satisfet amb la situació actual de l’educació. Però suposar que les escoles i facultats de Fernández, Maragall o Giménez funcionaven millor que les d’ara és molt suposar. Creure que en temps passats els al·lots estaven més ben instruïts; creure que aleshores sí que acabaven l’escola sabent el que calia; afirmar que llavors sí que sortien de les universitats bons professionals són, totes elles, idees tan ben arrelades com errònies. Per molt que les estadístiques i els registres dels records testimoniegin les misèries pretèrites del nostre sistema escolar, els afectats per la convicció d’un passat educatiu millor no canviaran de parer. Pensar malament de l’educació actual ha esdevingut una d’aquestes coses que Michael Shermer en diu “coses rares”; afers amb relació als quals moltes persones es fan immunes a la raó i a les dades. Rebutjam allò que posa en solfa les nostres conviccions. Aquest mal, diuen, no té cura i l’única cosa que es pot fer és limitar-ne el contagi. Però bé: oblidin-se avui de mals i de cures i preparin-se per entrar amb bon peu a l’any 2009. Molts d’anys!

Si a casa nostra hi ha una cosa que encara vagi pitjor que l’educació, és el seu debat social. Les polèmiques que dominen la discussió pública dels afers educatius són, en la immensa majoria dels casos, banals. Però gairebé mai innocents. Per estranys designis, els temes educatius que ocupen més pàgines en els diaris s’orienten a consolidar o debilitar posicionaments polítics o sindicals. Però quasi mai ajuden a millorar l’educació. El fet, per exemple, que l’afer de l’Educació per a la Ciutadania hagi estat durant mesos i mesos el centre del debat educatiu del país és símptoma d’una patologia social preocupant. El fet que, a Balears, la Conselleria provoqui un debat en els mitjans sobre si convé o no avaluar el professorat és la confirmació que anam ben desorientats. El que, un dia sí i a l’altre també, trobem articles d’opinió amb solucions miraculoses per als mals educatius que causarien hilaritat en qualsevol fòrum professional i especialitzat és símptoma que no mirem en la direcció adequada. Debats trucats; a vegades interessats i, sovint, farcits d’ignorància. És grotesc que un professor afirmi en un diari albirar en la pretensió d’avaluar el professorat a Balears una estratègia neoliberal mediatitzada pel Banc Mundial. És inaudit –i més fals que un duro sevillano- llegir que els professors d’universitat estan a favor del procés de Bolonya perquè cobraran un plus per impartir postgraus. És irresponsable, igualment, que els mitjans de comunicació estiguin entossudits en destacar adesiara els errors del sistema escolar i que, mai per mai, s’ocupin d’informar-ne dels èxits. Sembla que hem enfollit.

Mostrar només els bonys del sistema educatiu és un irresponsable exercici de sensacionalisme; voler fer passar totes les reivindicacions sindicals com a millores per a les escoles és una estafa; utilitzar els afers educatius per debilitar governs –o per mantenir-se en el poder- és una canallada; transformar el que haurien de ser debats acadèmics i professionals en trifulgues mediàtiques no fa més que banalitzar els problemes. Idò aquests són, dissortadament, els camins pels quals, aquí i ara, transita el debat públic sobre l’educació. Un debat que porta al desencís del professorat, a la perplexitat de la ciutadania i a la postració de l’escola.

Ignor quin és el bon camí. Però entreveig que res es podrà redreçar si no es canvia el clima social al voltant de l’escola, de l’institut, de la facultat. Si no entenem, i fem entendre, que l’educació és cosa de tots; si no som capaços d’assumir que la responsabilitat educativa no és només dels progenitors, del professorat i de l’administració tenim desencís, perplexitat i postració per a molta estona. És cert que es comencen a albirar iniciatives socials que apunten en la bona direcció. Encara no fa un mes, a Catalunya, una cinquantena d’entitats i institucions han subscrit un manifest en què assumeixen el compromís de treballar, des dels seus respectius àmbits, per convertir l’educació en una prioritat i refermar els valors de l’exigència, l’esforç i el rigor. Les entitats signants del manifest es comprometen a actuar i no a receptar. No es limiten, com passa gairebé sempre que es dóna suport a escrits d’aquesta mena, a prescriure el que els altres haurien de fer amb l’educació sinó del que, en aquest àmbit, s’està en disposició de realitzar des de l’entitat signant. A casa nostra, el Cercle d’Economia està enllestint una iniciativa semblant que cal esperar tengui èxit.

De John Kennedy es recorden moltes coses. Poques, però, com aquelles paraules que pronuncià en la seva presa de possessió: “No et demanis què pot fer el teu país per a tu, digues que pots fer tu per al teu país”. Si aquest principi s’apliqués a l’educació, un altre gall cantaria. Encara que també és cert que la millor contribució que alguns podrien fer-hi consistiria en quedar-se quiets, en no fer res. Que ningú canti victòria: els qui no s’haurien de bategar solen ser els primers en posar-se en marxa.