(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

De vegades, les obres de ficció són les que mostren millor l’essència de les coses. De vegades, amb una novel·la s’aconsegueix arribar a profunditats dels fenòmens humans insondables amb altres aproximacions. Ho torna posar en evidència el francès François Bégaudeau amb la seva obra Entre les murs. La novel·la –de la qual n’hi ha traducció al castellà i al català i que ha servit per fer el guió de la pel·lícula guanyadora de la Palma d’Or del Festival de Cannes 2008–, la novel·la, deia, i també el film, mostra el complex entramat de les escoles i l’extrema dificultat d’educar. Bégaudeau és, a més d’un literat d’èxit, professor de secundària. Ha viscut la realitat de les aules; sap del que parla, no canta d’oïda. Això sí: no ha caigut en el discurs fàcil i freqüent de renegar d’una escola de la qual, precisament, també és com és a causa del que ell hi fa, de la seva actuació.
La literatura més recent i propera a nosaltres feta per professors també ha tractat el tema escolar. Ho va fer, per exemple, Antoni Sala amb Petita crònica d'un professor a secundària, i el malaguanyat Guillem Simó amb el seu excel·lent dietari Contra tots els mals. L’obra de Bégaudeau, però, aporta una dosi d’optimisme que no es trobava a l’obra de Sala o a la de Simó, optimisme sense el qual ningú no es pot dedicar a l’ensenyament i sortir-ne sa i estalvi. Bégaudeau retrata la vida d’una classe d’un institut de la perifèria de París: un professor de francès, una vintena d’alumnes d’entre catorze i quinze anys, l’ensenyament de la llengua, el desinterès de l’alumnat, la lluita dels professors, els conflictes familiars, els enfrontaments racials... La novel·la explica, ha dit Bégaudeau, “les dificultats actuals de l’escola a França, però també la cultura de l’esforç, les esperances i els èxits del professorat, el seu compromís al servei de l’alumnat”.
Amb escassos retocs, el retrat que Bégaudeau fa de l’escola francesa podria passar com fet en un dels nostres instituts. “Acab de visionar el que visc cada matí a la meva aula”, em va dir Jaume Morey, professor de llengua a un IES de Mallorca, quan sortí de veure la pel·lícula feta a partir de l’obra de Bégaudeau. Com el professor protagonista de la pel·lícula i de la novel·la, Morey ha de controlar molts fronts per poder ensenyar amb èxit els complements d’objecte indirecte o les funcions dels adjectius, per exemple. “Ensenyar és aprendre dues vegades” afirmà el moralista francès Joseph Joubert. Ara, als inicis del XXI, la sentència, feta a cavall dels segles XVIII i XIX, queda curta. Per poder ensenyar, agradi o no, no és suficient el bon domini de la matèria; hom ha de saber motivar els alumnes, ha d’imposar la seva autoritat, ha de reconduir els banastres, ha de tractar amb les famílies...
Els que pensen que la docència és una tasca fàcil i que el professorat es grata la panxa haurien de llegir el llibre o veure la pel·lícula. Canviarien d’opinió.

Ja fa anys, Umberto Eco, en un manual sobre com fer una tesi, recordava als estudiants atabalats per l’obligació d’haver de lliurar un treball acadèmic que, si no es veien amb coratge per realitzar-la, sempre tenien l’opció d’invertir una suma raonable i encarregar l’onerosa tasca a una persona més destra. A aquells que tenien la butxaca buida i no podien afrontar la despesa, Eco els suggeria copiar qualsevol tesi entregada en una altra universitat. Molts li feren cas; hi ha sospites –ben fundades, per cert– que fins i tot algun personatge d’elevat rang va seguir les recomanacions del professor italià.

El sorgiment d’Internet va ampliar el ventall de les opcions que Eco assenyalava als tramposos. A la segona meitat dels anys noranta es varen crear portals d’Internet que faciliten l’intercanvi, ja sigui de forma gratuïta o pagant, de treballs acadèmics ja elaborats. En el millor dels casos, els alumnes, fent servir els comandos “copy” i “paste”, refan, d’acord amb els seus interessos o necessitats, els treballs d’altres i presenten el refregit com a propi. En el pitjor dels casos es lliuren, simplement, els treballs localitzats sense cap canvi. Aquest sistema, però, té un inconvenient greu: el professorat pot detectar amb facilitat els treballs copiats.

Amb l’objectiu d’evitar l’obstacle dels sistemes de detecció es crearen, a partir de l’any 2000, les anomenades “fàbriques de treballs”; portals d’Internet que ofereixen treballs acadèmics a la carta, segons les demandes dels usuaris. Encara no fa un any, en un estudi realitzat amb els professors Rob Walker i Rubén Comas, en localitzàrem 521, d’aquests portals, la majoria dels Estats Units. Aleshores no en trobàrem cap d’espanyol, però alguns dels americans ja oferien presentar els seus productes en altres llengües que no fos l’anglès. Això era fa uns mesos. Fa poques setmanes localitzàrem una fàbrica de treballs acadèmics amb seu a Barcelona que ofereix els seus serveis a través d’Internet.

“Asesoriatesis” és el nom del portal autòcton. La seva oferta no es redueix, com pot fer creure el seu nom, a donar consells a qui estigui embarcat en la realització d’una tesi o qualsevol treball acadèmic: estan disposats –cobrant, és clar– a fer tota la feina. Ho diuen clar i llampant a la seva pàgina web: “Si usted necesita que se elaboren determinados capítulos del trabajo… Si usted necesita, por falta de tiempo, que se le elabore la tesis, tesina, monografía, etc. completa… podemos ayudarle”.

Fer trampa en el món acadèmic no és cosa nova. La novetat rau en l’extrema facilitat amb què ara hom pot donar gat per llebre. El professor John Gray té raó: la Humanitat progressa, i molt, en el camp de la ciència i la tecnologia; en aquests àmbits hi ha veritables avanços acumulatius. No passa el mateix, però, en el camp de l’ètica on el progrés en un sentit acumulatiu és una il·lusió. Tota millora, en aquest camp, és, dissortadament, reversible. Les fàbriques de treballs acadèmics en són una prova més.