(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

A principis de mes, la premsa es va fer ressò d’un document del Consejo de Universidades sobre el finançament de l’ensenyament superior a Espanya. Recalcava, l’informe, la gran diferència entre els recursos econòmics que unes i altres Comunitats autònomes destinen a l’ensenyament superior. Navarra, la Comunitat que inverteix més euros per alumne, destina a la formació de cada un dels seus universitaris gairebé el doble que Extremadura, l’Autonomia amb una menor inversió per estudiant. En aquest rànquing, Balears ocupa la cinquena posició.... començant, però, per la cua. A Balears es destinen –segons les xifres de l’any 2006– uns 5.661 euros per universitari, mentre que la mitjana del conjunt de l’Estat és de 6.192. Som, doncs, entre aquelles Comunitats que, urgentment, haurien de cercar fórmules per tal de capgirar una situació difícilment sostenible. Això, evidentment, si es creu en els beneficis socials i econòmics de la formació.

Gustav Mahler, apel·lant a les conductes coherents, deia que només hi ha una educació, i és l’exemple. Si fem cas a Mahler i ens fixam en els fets i no en la retòrica haurem de convenir que, històricament, a Balears l’educació mai no ha constituït una prioritat col·lectiva; ni de la classe política ni de l’anomenada societat civil. Alguns indicis com, per exemple, el tímids augments dels pressupost destinats al sistema educatiu semblen enunciar canvis. Tot plegat, però, no desdiu que un dels trets característics del desenvolupament de la nostra autonomia hagi estat, precisament, la despreocupació per l’ensenyament. I així hem arribat on ara som: a una situació on la majoria d’indicadors –com ara el que assenyala el finançament per alumne universitari– marquen números vermells.

Més que una anècdota és una metàfora sobre la nostra personalitat col·lectiva. Surts al carrer, o obris els diaris, i topes amb els missatges d’una campanya publicitària d’IB3 que ens diu que ells tenen “sa fórmula”. El possible malentès dura poc; ràpidament te n’adones de què parlen i saps que, efectivament, no estan en possessió de cap solució per a res que sigui important. Però, això sí, demostren la seva capacitat de poder fer dispendis a l’hora de captar espectadors. No en trobareu cap de campanya publicitària orientada a animar els joves a estudiar. I no perquè no estiguem més mancats d’estudiants que no d’espectadors. Els gestors del sistema educatiu, però, no gaudeixen dels recursos necessaris per a aquests menesters. Ho he dit en altres ocasions: el dia que, fent números, vaig concloure que la nostra Comunitat dedicava gairebé la mateixa quantitat de doblers a la televisió autonòmica que a l’ensenyament superior vaig adonar-me d’una cosa que hauria d’haver sabut de sempre: que la nostra autonomia té, també, moltes cares perverses.

Una bona fórmula per solucionar el mal finançament de la nostra Universitat consistiria a dedicar a l’ensenyament superior els recursos que ara manegen els qui diuen que tenen “sa fórmula” Una idea tan ingènuament engrescadora com poc probable de veure-la realitzada. Entre altres coses perquè, crec, en això d’IB3 no s’ha recuperat del tot el seny que es va perdre en temps de Jaume Matas.

Les TIC i els menors de les Illes Balears és el títol d’un estudi sobre l’accessibilitat i usos de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) per part dels nins i nines de la nostra Comunitat. Varem enquestar 800 menors; una mostra que atorga un elevat nivell de confiança a les dades obtingudes.

La primera constatació és que estan tecnològicament ben equipats, els menors de Balears d’entre 6 i 14 anys. Gairebé 8 de cada 10 tenen accés a Internet des de casa seva; 7 de cada 10 disposen de telèfon mòbil i 5 de cada 10 tenen un televisor a la seva pròpia habitació.

Digueren, els menors, que empraven més temps veient la televisió que no navegant per Internet. Però és cert que de cada vegada la Xarxa guanya més terreny en les preferències dels nins i nines. De fet, quan els demanàrem què s’estimaven més, Internet o el televisor; la majoria va escollir la Xarxa.

Fan, els menors, una bona valoració dels seus coneixements i habilitats per moure’s per lnternet: més bona que la que fan dels sabers dels seus pares i molt més que no els de les seves mares. Es consideren –són– els reis de la Xarxa; aquest és el mitjà de la seva generació, la digital; l’altra, la dels seus progenitors, és la catòdica.

De la televisió, els programes que tenen més tirada entre els menors no són, precisament, programes pensats per a ells. Els demanàrem que ens diguessin els cinc programes de televisió que més els agraden i dels vint més citats només quatre són per a audiències infantils o juvenils. Entre les deu webs preferides hi ha quatre xarxes socials (Youtube, Minijuegos, Infobalear i Fotolog) que, com s’ha posat de manifest en múltiples ocasions, són els portals que presenten més riscos per als menors.

Només 3 de cada 10 digueren que els seus pares i mares els imposen normes o restriccions a l’hora de trescar per Internet; la resta afirmà que té carta blanca, que a casa seva ningú no els posa cap límit. D’aquesta dada es dedueix que no hi ha massa consciència sobre els riscos als quals s’exposen els menors a través de la Xarxa. Els progenitors actuen com si desconeguessin els inconvenients de molts continguts i la perillositat de molts contactes que Internet pot facilitar als seus fills i filles. Aquesta inconsciència es fa més avinent quan es descobreix que la norma més emprada pels progenitors es redueix, simplement, a posar limitacions al temps de navegació per Internet.

A la presentació de l’estudi feta la setmana passada els professors Llorenç Valverde i Bartomeu Serra ficaren el dit dins la nafra quan assenyalaren que el perill més important de les relacions de les TIC amb els menors és que els pares i les mares se’n despreocupin i, simplement, les facin servir per desempallegar-se dels fills. Això sí: després tots afirmam que la bona educació dels infants és una de les nostres prioritats