(Des) Educació a Balears (Blog de Jaume Sureda Negre)

Tot i el risc de fer-me pesat, tornaré parlar de rànquings de les universitats espanyoles i de la posició que hi ocupa la Universitat de les Illes Balears (UIB). La dèria de classificar les institucions educatives no m’entusiasma. Sobretot perquè crec que les mirades economicistes sobre l’educació –i els rànquings en són una– poden tenir resultats perversos si no es complementen amb altres enfocaments. Però també crec que no convé menystenir aquests llistats; han fet forat i de cada dia tenen un major protagonisme a l’hora de conformar la imatge pública de les Universitats.

En els darrers mesos s’han publicat dues classificacions sobre la recerca i la docència de les universitats espanyoles. Una realitzada per la Fundación CYD i l’altra per l’Instituto de Anàlisis Industrial y Financiero de la Universidad Complutense. En ambdós treballs es fa un diagnòstic molt semblant de la UIB: va bé, fins i tot molt bé, en el camp de la recerca però la seva qualitat docent és mediocre. En aquest àmbit, el de l’ensenyament, la UIB ocupa, en un dels rànquings, la posició 49 d’un total de 69. A l’altre es situa en el lloc 38 d’un total de 46. Mala posició. Per sort, però, la majoria d’indicadors que ens situen de cuers són fàcilment reversibles.

Es considera que la docència de la UIB no és bona a causa de la pèssima situació dels espais bibliotecaris (la pitjor de les universitats espanyoles), l’escassa despesa corrent per estudiant i l’excessiu nombre d’estudiants per professor. Altres indicadors, com ara el poc nombre d’alumnes d’altres províncies o les escasses tesis produïdes (dos índexs en els quals la UIB està malament) responen, en gran mesura, a la idiosincràsia de Balears i es poden reorientar amb algunes de les mesures que la UIB ja ha posat en marxa. L’escassesa de recursos posats a disposició de la Universitat, i no un suposat mal fer, és la causa fonamental que la UIB aparegui a la cua de les classificacions referides a la docència.

Ens agradi o no, el prestigi de les Universitats també es conforma a partir de les classificacions que pretenen assenyalar on s’ensenya i on s’investiga millor o pitjor. Resultats d’estudis anuals com el de la Fundación CYD ajuden, de forma decisiva, a configurar la seva imatge. Més que malparlar dels rànquings universitaris i de la feblesa d’alguns dels indicadors emprats convé tenir present les dades que aporten i, si cal, reorientar les polítiques. Les darreres classificacions ens diuen que la suposada mediocritat de la docència de la UIB (i també la mala posició en alguns indicadors de recerca) és un problema atribuïble més a l’escassesa de recursos que no al mal funcionament de la institució. Hauria anat bé que els parlamentaris que instaren el Govern a implantar nous estudis a la UIB haguessin analitzat el retrat que aquests rànquings ofereixen de la nostra Universitat. Potser haurien ampliat l’abast, i fins i tot l’orientació, de les seves demandes.

Als professors universitaris ens jubilen, vulguem o no, als setanta anys. L’edat i no els seus efectes és la mesura. Hi ha professors que als seixanta ja han exhaurit tota la seva capacitat professoral i han de seguir fent com si ensenyessin alguna cosa. Altres arriben als setanta carburant a la perfecció i, inexorablement, han de passar a la condició de professor jubilat. La figura del professor emèrit possibilita que els jubilats puguin prorrogar durant dos períodes, de dos anys cada un, la seva vinculació amb la Universitat. Roman Piña es va jubilar ara fa dos anys i era, fins fa quatre dies, professor emèrit. Tenia la possibilitats de continuar dos anys més en aquesta condició. Però li barraren el pas.
Els estatuts de la UIB assenyalen que els professors que es contractin com emèrit han d’haver prestat serveis destacats a la Universitat. Per altra banda, els reglaments també diuen que han de ser professors que tenguin un historial contrastat de recerca. Fa dos anys, el Departament de Dret Públic constatà que el professor Piña complia aquestes condicions i el va proposar al Consell de Govern, que és l’òrgan que té la darrera paraula, com a professor emèrit. Hi va haver fumata blanca. Ara tocava renovar el contracte dos anys més, els darrers, i es va tornar reproduir el procediment. El Departament proposà la seva contractació. Aquesta vegada, però, del Consell de Govern en sortí fumata negra.
M’agradaria compartir l’opinió dels que creuen que aquesta decisió s’explica des d’una suposada politització de la UIB. M’agradaria perquè així, almenys, hi detectaria una lògica que, encara que rebutjable, es podria considerar intel·ligent. Segons aquesta interpretació, el professor Piña hauria estat castigat per la seva destacada militància a la dreta mallorquina. És una mala explicació; les claus són altres. El professor Piña ha estat víctima de les malvolences d’alguns membres de la seva Facultat i, també, d’una certa desídia del Rectorat. Qui representava el seu Departament al Consell de Govern no només no va defensar la proposta de la renovació –que era el que havia decidit el Departament– sinó que la seva intervenció va enfonsar tota possibilitat d’un sí. L’equip rectoral, per la seva banda, no va controlar una situació que mai no els havia d’haver escapat de les mans. A no ser, és clar (i no ho crec) que volgués que passes el que va passar.
S’ha humiliat un profesor de forma gratuita i s’ha contribuït a difondre la imatge d’una UIB sectària. Amb altres paraules: s’ha fet mal a un vell docent i a la propia Universitat. El que hauria costat mantenir contractat dos anys més el professor Piña és pecata minuta devora el que costarà esborrar la imatge d’una UIB sectària. Em sap greu la decisió presa per la meva universitat. Em costa capir decisions poc intel·ligents. La meva incomprensió es transforma en rebuig quan el poc seny s’acompanya de malvolença. I, la veritat, no deixar que Roman Piña esgotés els dos anys que li quedaven com a professor emèrit és una decisió presa amb més visceralitat que amb vivor. Quin poc món!