divendres, de maig 26, 2006

Docència i seducció


Els alumnes que seguien aquell curs de capacitació pedagògica no eren principiants; tots ells gaudien de formació superior: eren psiquiatres, psicòlegs i treballadors socials. Assistien a una dissertació magistral del professor Dr. Myron L. Fox sobre un tema aparentment enrevessat: la teoria dels jocs matemàtics aplicats a l’educació física. Acabada la classe es va sol·licitar als alumnes que emplenessin un qüestionari d’avaluació. Tots qualificaren el professor Fox d’ensenyant excepcional: “mai havíem tingut un professor tan bo”, comentaven entusiasmats. Fins i tot n’hi va haver un que digué que la seva admiració pel professor Fox venia d’enrere: que ja feia temps que havia llegit un article seu que li havia semblat excepcional. Sens dubte el professor Fox havia captivat l’alumnat.

La persona que havia suscitat tant d’entusiasme, però, no era professor, no es deia Fox, mai no havia publicat cap article i del futbol americà era de l’únic joc sobre el que en sabia alguna cosa. El que es feia passar per docent era un actor contractat que seguia un guió que indicava que havia de fer una exposició expressiva, entretinguda i apassionant. El contingut que havia de transmetre, però, estava farcit d’errors i confusions lògiques. És a dir: l’actor que feia de professor havia de cuidar les formes i descuidar el fons. Com gairebé sempre, guanyaren les aparences. I quedà demostrat, per si algú ho dubtava, que amb seducció també a les classes es pot donar gat per llebre.

Aquell catedràtic estrambòtic que iniciava els seus cursos manifestant el seu menyspreu per a l’alumnat dient-los que “están aquí para aprender y no para preguntar o pensar. No estamos en crisis; sabemos perfectamente dónde está la verdad y es esto lo que tienen que aprender”, aquell vell professor, deia, mai no es va poder assabentar de l’experiment del suposat Dr. Fox; quan es va realitzar la prova ja feia temps que havia mort. Amb la seva defunció, però, no va desaparèixer de la Universitat –ni d’altres àmbits educatius– el menyspreu de molts professors per les opinions de l’alumnat. Els docents afectats d’aquest mal cregueren haver trobaren en l’experiment Fox un bon argument per subestimar el que puguin creure els alumnes. S’equivocaren: entre altres coses perquè, efectivament, la seducció obre el camí a l’educació. I si no, facin vostès memòria i contestin la següent pregunta: ¿què destacaria dels millors professors que recorda haver tingut?

Evidentment, la qüestió plantejada només es pot desenvolupar en cas d’haver-ne tingut algun, de bon professor; cosa que no sempre passa. Però sospit que si vostè ha estat capaç de trobar en la seva memòria algun bon professor recordarà la seva capacitat seductora. Almenys així ho han fet altres persones que rememoraren el seu pas per les escoles, instituts i facultats i que ho han deixat escrit.

Només tres exemples. El que fou gran escriptor i periodista Agustí Calvet –Gaziel– assenyalà que el professor que més li va agradar era un que “parlava amb foc i entusiasme comunicatius” . El neuropsiquiatre Carlos Castilla del Pino (autor d’ una de les millors autobiografies escrites en el segle XX) digué que dels molts professors que va haver de suportar només un valia la pena: “uno que daba lecciones de física con entusiasmo e interés”. El capellà Pere Orpí recordà que el seu millor professor ensenyava llatí i que “...t'ho contagiava, amb so seu entusiasme...” N’estic convençut: els bons mestres són aquells que tenen la capacitat de seduir els seus alumnes i transmetre’ls l'entusiasme per aprendre.

La docència té molts punts en comú amb la interpretació. I és sabut que en els escenaris els qui ho fan millor són aquells que, com va dir la gran actriu Eleonora Duse, no representen el seu paper sinó que el viuen. Dissortadament, a les nostres aules hi ha més professors que viuen de la docència que no viuen la docència. El meu amic Climent Picornell em diu que potser ho podríem dissimular un poc si a la Facultat d’Educació canviéssim algunes assignatures de didàctica i sociologia per altres de retòrica i art dramàtic. En Climent, a més de persona lúcida, és un provocador.
(El Mundo El Día de Baleares. 7 de juny 2006)

dimecres, de maig 10, 2006

Menys universitaris


Enguany ha disminuït el nombre d’alumnat universitari espanyol. Segons les estadístiques que recentment el Ministeri d’Educació ha fet públiques, a les universitats de tot l’Estat hi ha un 1,8 per cent menys d’estudiants de primer i segon cicle que el curs anterior. Res de nou: aquesta dada confirma que a Espanya segueix la tendència decreixent que es va iniciar el curs 2000-2001 i que, se suposa, és deguda a la disminució de la població en edat, diguem que «natural», de seguir estudis universitaris. El que sí que és nou -i preocupant- és la dada referida a les Balears; a la Universitat de les Illes Balears (obr un parèntesi per puntualitzar que les dades del Ministeri equiparen l’alumnat universitari d’una comunitat amb el que segueix estudis a la universitat o les universitats de la pròpia comunitat; i a les Balears només en tenim una, d’universitat pròpia: la UIB. Aquesta forma de fer el recompte distorsiona les dades, però no canvia res de substancial), a la UIB, deia, hem passat de 13.620 estudiants de primer i segon cicle que teníem el curs passat a 13.322 l’actual. És a dir: n’hem perdut un 2,10 per cent; un percentatge superior al de la resta del conjunt de l’Estat. Si no volíem brou, tassa i mitja: tenim una de les taxes d’escolarització universitària més baixes de tot l’Estat i, a més, enguany hem perdut un percentatge d’estudiants més alt que el de la resta de comunitats.

A les nostres illes hi ha poca afecció per seguir estudis superiors. La malaltia -perquè d’això es tracta: d’una malaltia social- no sembla del tot ben diagnosticada o, si més no, els remeis fins ara aplicats no han tingut tots els efectes desitjats. I això que és més que probable que sense les mesures que ja s’han fet servir la situació seria més greu. Si la UIB no hagués posat en marxa, per exemple, les seus a Menorca i a Eivissa, si no s’hagués desenvolupat un campus virtual competitiu, si no s’haguessin implementat nous estudis o desenvolupat múltiples accions en el marc del Programa d’Orientació i Transició a la Universitat ¾un programa excel·lent, per cert¾, sense aquestes i altres mesures per adaptar-se a les característiques de l’alumnat, a les Balears encara tindríem menys estudiants universitaris. Tot plegat, però, és insuficient; les dades mostren que cal encarar el problema amb més determinació. Que què s’ha de fer? Primer de tot aprofundir en les mesures per adaptar l’oferta formativa de la UIB a les circumstàncies sociolaborals de l’alumnat i, en segon lloc, dirigir la mirada i les actuacions allà on hi ha el veritable forat per on el sistema educatiu de les Balears perd més alumnat: en el pas de la secundària obligatòria a batxillerat o als cicles formatius de grau mitjà. Sense fonaments no hi ha edificis sòlids, i sense persones amb estudis secundaris postobligatoris no hi pot haver universitaris. I a les Balears n’hi ha ben poques, de persones que puguin seguir estudis superiors: el nostre percentatge de població de setze i disset anys matriculada en educació secundària postobligatòria és del 47,9 per cent. Per interpretar millor aquesta dada, sapigueu que el Consell Europeu de 2003 va assenyalar la conveniència d’aconseguir per 2010 que el 85 per cent de la població hagi completat estudis de secundària postobligatòria.

A les Balears no estudia ni Déu. Potser perquè n’hi ha massa que pensen que per viure com déus el que aquí s’ha de fer és, precisament, no estudiar. Tudam l’esforç amb l’arrogància de l’ignorant i hipotecam el futur amb una alegria insultant. Ens agrada més transitar per dreceres perilloses que per camins segurs, no perquè tinguem predilecció per la creativitat sinó per l’obsessió pel guany ràpid.

Gairebé el mateix dia que el Ministeri d’Educació feia públiques les dades que assenyalaven la baixada del nombre d’alumnat universitari a les Balears, vaig llegir que el Consell de Mallorca destinarà fins a 47,9 milions d’euros per a l’adquisició i el manteniment d’un edifici per a la seu de Ràdio i Televisió de Mallorca, SA. Que per què associi ambdues coses? Perquè crec que tot plegat forma part de la malaltia social que ens afecta: gastar en les coses intranscendents i no en les imprescindibles forma part de l’afecció. Té cura aquesta malaltia?
(El Mundo / El Día de Baleares 10 Maig 2006)

Innovació i sistema educatiu

Gaudir d’un bon sistema educatiu és una condició estructural clau per a la innovació. És a dir: per a l’aparició d’idees noves i per a l’aplicació d’aquestes a productes, serveis o processos cal tenir unes escoles que funcionin bé. Em feia venir a la memòria aquest principi la darrera edició de l’informe Innovation Scoreboard, una anàlisi que la Unió Europea realitza cada ics anys per avaluar les tendències de la innovació als Estats europeus. Aquesta avaluació es fa a partir d’indicadors molt diversos -52 en total- entre els quals n’hi ha un grapat que ens recorden que, sense un sistema educatiu que funcioni bé des d’infantil fins a la universitat, passant per la formació continuada, sense això és difícil que hi hagi innovació. Així, per exemple, a l’informe de la Unió, s’empren com a elements avaluadors de la capacitat innovadora d’un Estat el percentatge de la població entre 25 i 64 anys amb estudis superiors, el percentatge de persones d’aquesta mateixa edat que participen en activitats de formació continuada i, també, el percentatge de la població entre 20 i 24 anys que ha finalitzat l’ensenyament secundari. En aquests indicadors els resultats espanyols són pobres: tenim un percentatge de població adulta amb formació superior baix, només finalitza de forma satisfactòria l’ensenyament secundari un nombre limitat d’estudiants i, també, els índexs de població adulta que participa en activitats de formació continuada són molt baixos. En aquests tres àmbits -ho torna a confirmar l’informe Innovation Scoreborad- Espanya queda molt per darrere dels països europeus capdavanters. S’ha de dir, però -i aquesta és una dada esperançadora- que els darrers anys el nombre de joves espanyols que segueixen estudis universitaris està dins uns paràmetres més que acceptables, encara que siguin pocs els que s’orienten cap a estudis científics i tecnològics. Al nivell de tot l’Estat, el forat no és tant a la universitat com en altres nivells del sistema educatiu.

La situació és més preocupant -crec que alarmant- a les Balears. I és que -recordem-ho- la nostra comunitat és una de les que té una menor proporció de població amb estudis superiors, una de les taxes d’escolaritat universitària més baixes de tot l’Estat i una de les proporcions més altes d’alumnat que no acaba els estudis de forma satisfactòria. L’educació no és precisament una de les nostres fortaleses.

Que què cal fer? És evident que no ho sé, però el poc sentit comú que em queda em diu que hi ha dues mesures bàsiques. Primer de tot, l’educació hauria de ser una aposta decidida de les agendes de les nostres institucions. Això implicaria dedicar més recursos a millorar l’educació i, també, intentar un pacte entre tots o quasi tots. Sense pacte educatiu difícilment anirem endavant. En segon lloc, hauríem d’aconseguir que les mirades polítiques, sindicals i, també, acadèmiques sobre l’educació a les Balears es concentrassin sobre els problemes reals o, si voleu que ho digui d’una altra forma, sobre els més apressants. Aquest canvi de direcció de la mirada ha de suposar, per a uns, rompre tabús ideològics i, per a altres, perdre rendibilitats polítiques. Però, si no es deixa d’emprar l’educació com a eina per debilitar l’adversari polític o per imposar una concepció no consensuada de la convivència, mai no deixarem de tenir un sistema educatiu deficient.

Sigui com vulgui, si no aconseguim un bon funcionament dels primers nivells del sistema educatiu, si no en milloram l’estructura i la dinàmica, no aconseguirem una estructura de recerca i innovació sòlida. Sense fonaments no hi ha edificis que s’aguantin.

Recentment, Octavi Quintana, director general de Recerca Biomèdica de la Unió Europea, tocava el viu quan afirmava que a Europa l’educació i la recerca no arriben a entrar a l’agenda política perquè els seus resultats són a llarg termini; un temps que els polítics, a diferència dels estadistes, no solen tenir en compte. Doncs ja ho sabeu.
(Tribuna de la Mediterrània. El Mundo / El Día de Baleares 28 abril 2006)