Una obscenitat aberrant
Ja fa dos anys i mig que des d’aquesta columna diguérem que a Balears es destinen més recursos dels pressupost públics a la televisió que a l’ensenyament superior. Era finals del 2005 i els diaris s’havien fet ressò d’una desgràcia que esdevingué notícia per la seva obscenitat: l’esposa del president d’un dels països més pobres del món havia mort a Marbella –fins aquí la desgràcia– a causa d’una intervenció de cirurgia estètica –i aquí deçà l’obscenitat–. Esperonat pel que acabava de llegir em vaig proposar fer un llistat de fets propers que també fossin una ofensa al pudor i al sentit comú. La relació fou llarga, però no em va costar molt decidir quin dels fets obscens considerava més destacat. Permetin que reprodueixi un tros de l’article que vaig escriure ja fa dos anys i mig.
"La llista de fets que ofenen el pudor i el sentit comú és llarga; basta gratar un poc en els diaris que adonar-se’n de la seva ampla extensió. Encara que n’hi ha, d’obscenitats, que estan un poc amagades i que per fer-se visibles necessiten que desapareguin els parafernals que les sol dissimular. No sé vostès què pensaran, però un servidor creu que el fet que a Balears dediquem més recursos econòmics a la televisió que a l’ensenyament superior mereix un lloc destacat en el hit parade de les obscenitats. I és que en el 2006 –llegeixo en els diaris– IB3 disposarà de 50 milions d’euros. Per si això no bastàs, el Consell de Mallorca té previst per a l’any que ve una despesa d’11’3 milions per a la seva televisió –6 milions del pressupost del 2006 i 5’3 del d’enguany– i és probable que els altres Consells no quedin darrera. Sigui com vulgui només amb l’aportació del Consell de Mallorca i la del Govern Balear la xifra –la tudada?– ja puja a 72 milions! Doncs bé: per a l’any 2006 la transferència nominativa més la inversió del Govern a la Universitat de les Illes Balears (UIB) no arribarà als 54 milions d’euros. Ho ha llegit bé: es dediquen més recursos a la televisió que a l’ensenyament superior.” Fins aquí l’escrit de fa dos anys i mig. Ara sé que vaig fer curt; l’obscenitat era –és– d’una magnitud encara superior. Aberrant.
El passat dia 8 de maig el director de l’ens públic de Radiotelevisió de les Illes Balears, en una compareixença parlamentària, posà els comptes d’IB3 damunt la taula. Les dades que va aportar posen els pèls de punta: en tres anys, des de 2005 fins al 2007, s’hi varen esmerçar més de 225 milions d’euros! En aquests mateixos tres anys l’aportació nominativa a la Universitat de les Illes Balears fou de 149. No cal fer moltes operacions per adonar-se de la magnitud del despropòsit.
En ocasió d’una entrevista per aquest diari, vaig tenir l’oportunitat de demanar a Jaume Matas com podia justificar que a Balears es destinessin més recursos econòmics a la televisió autonòmica que a la universitat. “Aquesta comparació és demagògica”, contestà incòmode. Després, ja més tranquil i defugint de l’odiosa comparació, argumenta una lletania de motius que, en el seu parer, justificaven l’existència de la televisió autonòmica. Record vagament que digué que IB3 contribuiria a articular la Comunitat i que per què Balears no havia de ser com les altres autonomies. La seva resposta a la meva interpel·lació acabà amb un pronòstic: vengué a dir que ja ningú no s’atreviria a tancar IB3.
Potser tenia raó, Jaume Matas, quan afirmava que IB3 no tenia tornada enrera. Però això no obsta per recordar que amb el que fins ara ha costat aquest invent s’haurien pogut finançar nous estudis universitaris; s’haurien pogut crear residències per facilitar que els menorquins, eivissencs i formenterencs vinguessin –fins i tot de franc!– a estudiar a la UIB; s’haurien pogut finançar nombrosos projectes de recerca.... Ja ho veuen, la demagògia pot ser didàctica. No hi ha garanties, però, de que desperti les consciències.
Segona oportunitat
L’abandonament escolar prematur és un dels problemes més greus del sistema educatiu espanyol. Les estadístiques assenyalen –són dades del 2006– que el 29’9% de joves d’entre 18 i 24 anys han deixat l’escola sense aconseguir la titulació adient. Només hi ha dos Estats europeus –Malta i Portugal– amb percentatges més elevats. A Balears la cosa és encara més sagnant: l’abandonament arriba al 34’9% (el 44’7% entre els homes!). Els joves, tot i les possibilitats que se’ls ofereix, no volen estudiar. Mala cosa, aquesta que ens mostra les estadístiques. La formació és un bé i menystenir-la és transitar per un mal camí; el que condueix, tant a les persones com a les comunitats, a tenir pa per avui però fam per demà.
Dades sobre els resultats del sistema escolar com les assenyalades –que, recordem-ho, solen ser, com tot el que és cridaner, les més reproduïdes en els mitjans de comunicació– posen en evidència un fracàs social sagnant: no aconseguim que els joves estudiïn; no sabem transmetre’ls el valor de l’educació. És cert: tenim un problema seriós.
Són molts els factors que contribueixen al fenomen de l’abandonament escolar prematur. Són molts, variants i interrelacionats. Aquesta complexitat fa que els mecanismes que es posen en marxa per combatre’ls hagin de ser de característiques molt diverses. Un de fonamental consisteix a situar a l’abast dels qui han abandonat els estudis de forma prematura dispositius que els facilitin poder tornar a estudiar i disposar així d’una segona oportunitat educativa. Es tracta d’aconseguir que aquells que, amb el temps, se’n adonen que erraren en deixar les aules tinguin a l’abast una nova oportunitat; que les portes de la formació no se’ls tanquin per sempre més. El ventall de possibilitats facilitadores d’aquesta segona ocasió educativa és ample: cursos de formació professional per a joves en situació de risc d’exclusió social; cursos per a adults; formació a distància o cursos nocturns que permetin compaginar treball i estudis, etc. etc.
A Balears tenim alguns reeixits exemples de dispositius ja consolidats d’educació de segona oportunitat dels quals esper poder-ne parlar en properes ocasions. Avui, però, volia referir-me a una experiència realitzada a un Institut –l’IES Llorenç Garcías i Font, d’Artà–, que demostra que el compromís social de les escoles, la seva obertura a la comunitat, no té perquè limitar-se al ball de bot., al macramé o a altres activitats manuals... L’any passat, professorat d’aquest centre començà a impartir cursos de preparació per a les proves d’accés a la Universitat, i també a cicles formatius de grau superior, per a persones més grans de 25 anys. Fa poc s’han fet els exàmens i dels 24 que es presentaren n’han aprovat 17. És un resultat excel·lent que demostra que, amb poc recursos, és possible ajudar aquells que, potser seduïts pel cant de sirenes del model econòmic de Balears, van abandonar prematurament els estudis.
Fixar-nos en les dades catastròfiques referides a l’abandonament escolar prematur no hauria d’evitar que miréssim cap a aquells indrets que, com l’experiència de l’IES d’Artà, mostren que la flama de l’esperança no s’ha apagat. A les escoles, als instituts, no ho dubtin, també hi ha molts exemples de superació i de valoració de l’esforç. Se n’hauria de parlar més d’aquests casos. Mostrant-los, potser esperonaríem alguns dels qui creuen que deixar d’estudiar és una bona sortida. L’any passat, només a la UIB, amb la prova d’accés per a persones més grans de 25 anys, es recuperaren 465 alumnes que, per les circumstàncies que fos, havien abandonat de forma prematura els estudis.
Així com algunes persones paraplègiques a causa d’accidents de trànsit visiten escoles per parlar a l’alumnat de les conseqüències de les imprudències a les carreteres, aniria bé que aquells que s’han pogut aprofitar dels dispositius d’educació de segona oportunitat passassin per les aules dels més joves i, amb la seva experiència, expliquessin que abandonar l’escola sense la qualificació adient és un error. Un error que amb el temps sempre es descobreix.
Es diu quimera?
L’any 2005 el Govern presidit per Jaume Mates decidí destinar al camp de la Medicina respiratòria els importants recursos econòmics que arribaren de la Unió Europea per al foment de la recerca. Feia tres anys que, sota el lideratge de la Universitat de les Illes Balears (UIB), s’havia creat l’Institut Universitari d’Investigacions en Ciències de la Salut (IUNICS). L’objectiu de l’IUNICS era impulsar la recerca en el camp de la Biomedicina conjuminant els esforços investigadors dels metges dels centres sanitaris públics i els del professorat de la UIB. Al cap i a la fi el camp de la recerca a Balears encara estava –està– a les beceroles i tot el que sigui dividir no feia sinó reduir la massa crítica intel·lectual necessària per tirar endavant. Si en el 2005 es volien destinar importants recursos a la recerca biomèdica, el més assenyat hagués estat aprofitar l’estructura de l’IUNICS. Aquest Institut, però, era gestionat per una comissió que feia difícil les intromissions capritxoses del món polític. Consta que Mates va dir clar i llampant que no volia que aquells doblers per a recerca acabessin en mans de la UIB. L’alternativa fou crear un nou centre dedicat a la investigació en el camp de la medicina respiratòria. Es desconeixen encara els sòlids arguments que, se suposa, avalaven la conveniència per la qual Balears esdevingués capdavantera en aquest camp i no en altres. S’aspirava a liderar la recerca espanyola –fins i tot l’europea– en aquest camp. Dit i fet. El 14 de juliol de 2005 es posà en marxa el Centre Internacional de Medicina Respiratòria Avançada (CIMERA). A la primera reunió del Patronat es decidí remunerar el director amb un sou anual (en realitat un sobresou ja que no s’exigia dedicació exclusiva) de 60.000 euros.
No sempre els resultats de somnis megalòmans sobreviuen qui els ha tingut. Tres anys després de la seva creació, CIMERA és lluny d’assolir els seus objectius inicials. La consulta a la base de dades bibliogràfica Pubmed demostra que, ara per ara, la pretensió de ser un centre pioner és una quimera. Per altra banda, han esclatat els conflictes entre la direcció i alguns investigadors. Fins i tot el responsable d’una de les tres línies de recerca ha estat acomiadat i el Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) –que ha proporcionat lluentor i finançament al centre– ha amenaçat de retirar-se.
D’aquest afer, encara inconclús, se’n desprenen moltes lliçons. Una, però, l’hauria d’aprendre la Comunitat universitària: la conveniència –o l’obligació– de denunciar aquelles decisions del poder polític en el camp de la recerca i l’ensenyament superior que tenen més de desbarat que de racionalitat. Els acadèmics de la UIB, especialment els més relacionats amb la recerca biomèdica, veren amb profund escepticisme el projecte CIMERA. Els d’altres àrees es demanaven quins poderosos motius hi havia perquè Balears apostés per un camp tan competitiu com la recerca biomèdica i, més concretament, per treballar en l’àmbit de les malalties respiratòries. Tampoc no s’explicaven el procés de selecció de director. Però tothom va callar. Tots callàrem. És cert que qui aleshores era vicerector de recerca treia foc pels queixals i que el Rector aprofità la seva intervenció en la constitució del CIMERA per recordar que ja n’hi havia un, d’institut en Biomedicina. Ens convindria aprendre a dir no. Sobretot ara que sembla que la solució del despropòsit en generarà un altre: la creació d’un nou Institut de recerca biomèdica –ja en tendrem tres!– En aquest cas a mida de l’investigador acomiadat per la direcció del CIMERA però protegit pel CSIC.
No. El que Jaume Matas va crear, amb el silenci còmplice de la comunitat universitària, no es diu quimera, paraula que, com vostès saben, s’empra per fer referència a una creació imaginària de l'esperit. Es diu “Cimera”. En Heràldica, aquest mot es fa servir per designar un guarniment molt vistós que s’acobla a l’elm. Ben mirat encertaren en l’elecció del nom: les coses vistoses, encara que no guarnissin, interessaven –interessen?- molt.
