dilluns, de juny 26, 2006

Exàmens i extravagàncies


Per als estudiants universitaris el mes de juny és una època de patiment; tant els qui seran compensats pels seus esforços com els qui veuran certificades les seves mancances de dedicació, voluntat o aptituds; tant uns com els altres hauran de passar pel mal glop que suposa sotmetre’s al judici dels professors. Juny és època d’examinar i de ser examinats, una situació que sovint genera extravagàncies. I no únicament per les respostes rares d’alumnes despistats o ignorants sinó també per la forma en què alguns professors encaren la tasca avaluadora.

Aprovar tothom és l’extravagància més tradicional d’alguns professors universitaris. Molts dels qui l’apliquen recorren a l’argument que va popularitzar el catedràtic de dret administratiu de la Universitat de Barcelona, el Dr. Pi i Sunyer: “Ja els suspendrà la vida”, era la seva màxima a l’hora de justificar l’aprovat general que atorgava any rere any als seus sortats deixebles. Fins fa poc crèiem que aquest comportament del professor Pi i Sunyer es fonamentava en sòlides conviccions filosòfiques i pedagògiques. Però no: com gairebé sempre, les raons són molt més prosaiques. I és que el professor Pi i Sunyer, que compaginava el seu càrrec de catedràtic amb el de secretari general de l’Ajuntament de Barcelona, se’n va dur un esglai de mort que el va fer decidir a no tornar suspendre ningú. El Dr. Pi i Sunyer era a l’ajuntament quan, en el mes d’octubre de 1934, les forces de l’exèrcit que sufocaven l’aixecament de l’esquerra entraren en el seu despatx. Al cap davant dels soldats hi havia un tinent que l’encanonà amb una pistola i li va dir: “Dr. Pi i Sunyer, a mi vostè m’ha examinat”. Amb la veu tremolosa va tenir el coratge de contestar-li: “¿I quina nota li vaig donar?”. “Va ser un notable”, respongué amb satisfacció el tinent. El Dr. Pi i Sunyer va pensar en les funestes conseqüències que hagués pogut tenir un suspès i decidí que, d’aleshores en endavant, i en previsió de futurs esdeveniment, tot serien aprovats.

Hi ha una modalitat més grollera d’aprovat general: la que es fonamenta en la pardaleria. Un dels casos documentats d’aquesta tipologia és la del professor, també de Dret, Clemente de Diego que ensenyà a la Universitat de Madrid. Aquest docent ni tan sols llegia els exàmens; però mantenia unes determinades formalitats. Francisco Ayala, que el tingué de professor, conta que per aprovar s’havia de contestar les preguntes però que bastava copiar qualsevol cosa, normalment un article del diari d’aquell dia que compraven els alumnes amb aquesta finalitat. Dues variants d’aquesta tipologia les explica l’escriptor García Posada: de la primera n’era autor el catedràtic de Llatí Agustín García Calvo quan ensenyava a la Universitat de Sevilla: deixava que els alumnes s’autoavaluessin. El de la segona era un catedràtic de Geografia que a l’examen final plantejava dues alternatives: els alumnes que volien un aprovat havien d’emplenar un foli escrivint el que volguessin sobre la lluna; els que volien notable o excel·lent havien de fer el mateix però, com deia el professor, en “pla científic”.

Si l’article pogués tenir més espai els explicaria detalls del cas d’un professor de la Facultat de Ciències de la Universitat de Saragossa que decidia la nota amb una partida de pilota basca. També els podria explicar el cas del professor Arana que, ho conta Josep Pla, suspenia indefectiblement els dos estudiants inscrits a la cua de la llista.

Hi ha estudis que pretenen demostrar que la professió docent cansa molt i que produeix trastorns psicològics d’intensitat diversa. Un servidor té la sort o la desgràcia d’haver treballat de cambrer abans que de professor. I puc assegurar-los que el que esgota de bon de veres el cos i l’esperit són les llargues hores dedicades a satisfer les demandes etíliques de guiris assolellats. Però sí que crec que ensenyar trastorna un poc el cap; si no fos així no s’explicarien tantes extravagàncies. I això que només els he contat algunes de les que hi ha constància escrita: si els parlés de les que se saben però que ningú no s’ha atrevit a escriure’n crec que coincidirien amb un servidor que els trastorns sovint són irreversibles.
El Mundo El Día de Baleares. 7 juliol 2006

dissabte, de juny 17, 2006

Finlandia y la educación


Finlandia fascina. Y no sólo por sus miles de lagos, sus luminosas noches blancas o su mágica aurora boreal; Finlandia también atrae por liderar el ranking de los mejores sistemas escolares del mundo.

Desde que unas encuestas internacionales sobre el nivel instructivo del alumnado situaran a Finlandia en lo más alto de la clasificación, son muchas las miradas que escrutan en el país nórdico en busca de las claves de su éxito. ¿Qué tendrá el sistema educativo finlandés que no tengan aquellos que, como el nuestro, consiguen pobres resultados? ¿Dónde estará la clave de su éxito? Se podría suponer, por ejemplo, que el alumnado finlandés asiste más horas a clase, o que en su casa dedica más tiempo para realizar deberes escolares. Incluso habrá quien piense que la clave pueda estar en que su sistema escolar sea privado. Pues, por ahí no está la solución: en las escuelas finlandesas hay menos horas lectivas que en las españolas, el alumnado dedica menos horas para realizar actividades extraescolares y el sistema educativo finlandés es público y gratuito.

Sin duda, la explicación del éxito del sistema educativo finlandés no se halla en un solo factor sino en la combinación de varios: tan importante es la buena financiación de sus escuelas –Finlandia es uno de los países que mayor porcentaje de su PIB dedican a la educación- como la tradición cultural finlandesa. Con todo, hay un elemento decisivo para explicar sus buenos resultados: la preparación y el compromiso con la educación tanto de los padres y las madres como del profesorado. Las familias finlandesas consideran la infancia como un gran tesoro que se mima con un ejercicio sumamente responsable de la paternidad y la maternidad. Y esta responsabilidad sitúa la atención educativa familiar como una de las prioridades de los progenitores. ¿Es ésta una situación parecida a la de Baleares? Respondan ustedes mismos.

Por otra parte, la formación técnica y humana de su profesorado es excelente. Para ser maestro de primaria se requiere seis años de carrera, y la formación de los docentes, tanto de primaria como de secundaria, se orienta no sólo a que posean unos sólidos conocimientos de la materia que van a impartir sino que además sean expertos en Pedagogía. Poco que ver con nuestra realidad en la que, por ejemplo, la formación de los profesores de secundaria sigue fundamentándose, para desgracia de todos, en un modelo tan insuficiente como improcedente.

Una última constatación para entender el éxito educativo de Finlandia: su clase política entiende que la Educación es una cuestión de Estado. Es decir: se comporta de forma consecuente con la idea de que la estructura y orientaciones básicas del sistema escolar no pueden estar al albur de los vaivenes electorales y que no conviene utilizar la escuela como munición para debilitar al oponente político. Los finlandeses tienen claro que con las cosas de comer no se juega y que los experimentos mejor con gaseosa.
(El Mundo /El Día de Baleares 20 Julio 2005)

dijous, de juny 15, 2006

Els nostres universitaris amagats


La majoria d’estadístiques identifiquen el nombre d’universitaris d’una comunitat amb els matriculats a la universitat o les universitats d’aquella regió, independentment del lloc de naixement o residència familiar. Això distorsiona considerablement els nombres i provoca, per exemple, que sembli que a les Balears tenim menys universitaris que els que en realitat hi ha -que són pocs, per cert-. I és que són molts els illencs que se’n van a estudiar a la Península; les Illes Balears és una de les tres comunitats que més universitaris exporta a altres regions. Hi ha informació escassa sobre les característiques d’aquests estudiants amagats. Les poques dades disponibles, però, permeten fer un primer retrat de la situació.

Les darreres dades sobre mobilitat interregional dels universitaris espanyols assenyalen que 29 de cada 100 universitaris amb residència habitual a les Balears estudien a la Península. Un percentatge molt considerable, només superat pels de Castella-la Manxa i la Rioja, el significat del qual es pot calibrar millor si es té en compte que la mobilitat interregional per al conjunt de l’Estat (les dades són del curs 2001-2002) només arriba al 8,37 per cent. En aquest elevat percentatge hi ha comptabilitzats tots els universitaris; tant els que comencen la carrera com els que segueixen un segon cicle, un postgrau o un doctorat. Hi ha poques dades més sobre aquest conjunt per poder afinar el perquè d’aquest nombre elevat. Però sí que sabem més coses sobre els que se’n van des del primer curs.

Sobre l’alumnat que ha fet el batxillerat a les Balears i inicia els estudis universitaris a la Península sabem, per exemple, que els darrers vuit anys acadèmics no ha baixat del 15 per cent, i que el que ara acaba ha arribat al 17,8 per cent. És a dir: dels 4.880 alumnes de les Balears que començaren estudis universitaris en el curs acadèmic que ara acaba, 872 ho feren en una universitat de la Península. També sabem que any rere any aquests estudiants se’n van de forma majoritària a universitats de Catalunya (més de la meitat) o de Madrid (d’un 10 a un 17 per cent, segons els anys).

La mobilitat interregional dels universitaris de les Balears que inicien la carrera presenta característiques ben diferenciades a cada illa; la majoria dels menorquins, per exemple, opten per anar-se a la Península. El curs 2005-2006 només el 45 per cent d’alumnes menorquins que havien de començar estudis universitaris ho feren a la UIB. Diferent és el cas de les altres illes: el 86 per cent de mallorquins i el 56 per cent d’eivissencs i formenterencs optaren per seguir els estudis superiors en un centre de la Universitat de les Illes Balears. No crec que ningú es sorprengui pel fet que la majoria dels menorquins i un percentatge considerable dels de les Pitiüses optin per anar-se’n a estudiar fora de les Balears; es pot trobar l’explicació en els tradicionals recels dels ciutadans de les illes més petites vers la classe política mallorquina o en fets més prosaics com ara que les despeses que ha de sufragar una família de les illes menors per mantenir un fill a Palma són gairebé les mateixes que si el fill o la filla viu a Madrid o Barcelona; no és difícil trobar bitllets d’avió per anar a aquestes capitals a preus menys escandalosos que els que costen els trajectes Palma-Maó o Palma-Eivissa.

Una dada important per entendre la mobilitat estudiantil és el fet que més de la meitat dels estudiants de les Balears que se’n van a fer una carrera fora segueixen uns estudis que no es poden cursar a la UIB: Belles Arts, Farmàcia i Medicina són les tres opcions que, any rere any, aglutinen més alumnes de les Balears a les universitats peninsulars. Un altre percentatge important se’n va a seguir estudis que a la UIB tenen dèficit de places. En resum: la majoria d’alumnes se’n va perquè aquí no pot cursar els estudis que voldrien. Seria convenient, però, analitzar de forma més acurada el fenomen de la mobilitat i, sobretot, destriar el perquè de la immigració estudiantil en aquells casos en què es podria seguir la carrera a la UIB. Potser tot això ho podria analitzar l’Agència de Qualitat Universitària de les Illes Balears, o l’Institut Balear d’Estadística, o el Consell Econòmic i Social, o el Consell Social o qualsevol altre dels múltiples i variats organismes del Govern o dels, per ara, tres consells insulars que entre tots mantenim. N’hi ha tants, d’organismes per conèixer com som, que tocaríem estar ben retratats. Però aquest és un altre tema.
(El Mundo / El Día de Baleares 21 juny 2006)

Sobre la incertesa de l’educació

L’educació és un procés que no es regeix per un ordre lineal i sistemàtic. Es podria suposar, per exemple, que amb determinades pràctiques educatives en sortirà, segur, una persona assenyada. Podria ser, però, que el resultat fos un bandarra de primera categoria. També es podria creure que tot bon professional ha tengut un passat escolar excel·lent, que el seu èxit a la vida és una continuació, quan no una conseqüència, del seu pas triomfal per l’escola, l’institut o la facultat. L’experiència, però, mostra que les coses no són així i que els processos educatius estan regits per la incertesa.

Les evidències que d’alumnes mediocres, fins i tot d’alumnes de rendiment i comportament desastrós, n’han sortit persones ben educades és una manifestació més de la resistència de l’educació a les relacions lineals i previsibles. És mal de creure, per exemple, que un estudiant que durant el seu batxillerat només suspengué l’assignatura de Física pogués arribar a ser guardonat amb el premi Nobel d’aquesta matèria. Doncs aquest és el cas del professor Murray Gell-Mann, que va confessar que “les meves notes de Física foren les pitjors de tot el batxillerat i era l’única assignatura que m’havia anat malament” . Murray Gell-Mann és considerat un dels físics més destacats del segle XX i a l’any 1969 va rebre el premi Nobel –precisament pels seus estudis sobre la complexitat. Guglielmo Marconi, a qui també se li va concedir el Nobel de Física, en el seu cas a l’any 1909, va suspendre la prova d’accés a la Universitat.

Dissortadament la incertesa no afecta només els físics sinó que es reparteix entre tots els sectors professionals. Els professors de l’Institut on va estudiar Pío Baroja pensaven que aquell al·lot –que després arribaria tan amunt– era un poc curt: “En general, todos los profesores me tuvieron por corto de inteligencia”, ha deixat escrit l’insigne Baroja. El poeta Caballero Bonald confesa que “yo fui siempre un alumno instalado en la más decorosa medianía”. El drematurg Francisco Nieva que, entre altres guardons, té el Premio Príncipe de Asturias i el Premio Nacional de Literatura, ha contat que va canviar dues o tres vegades d’escola “y en una de ellas llegué a ser señaladamente “el último de la clase”. L’escriptor Jesús Pardo recorda que fou “un mal estudiante, disolventísimo elemento: ponía en tela de juicio cosas tan sagradas como el derecho de la Iglesia a condenar a muerte a los descreídos, y en una ocasión pregunté a qué venía el árbol genealógico de San José en uno de los Evangelios si Jesucristo no era hijo suyo”. César González-Ruano –de qui, per cert, l’editorial Renacimiento recentment n’ha reeditat les memòries– també confessa que va fer un batxillerat horrorós i que va aprovar pel pèls. El fílòsof Fernando Savater va acabar la carrera de forma poc brillant i en les dues assignatures més característiques de les Lletres, el llatí i el grec, era, amb les seves pròpies paraules “discretito tirando a malo”. Fernando Fernán-Gómez, l’excel·lent actor, ha confessat que “Casi siempre fui de los últimos de la clase, y muchos exámenes los aprobé por extrañas casualidades”. Però el cas més destacable pot ser el de Camilo José Cela, expulsat de no sé quants de col·legis i que confessà que no hauria aprovat mai el batxillerat si no hagués estat per les recomanacions d’un catedràtic amic del seu pare: “... de no ser por las mantenidas y reiteradas recomendaciones de don Enrique Barrigón González, presbítero, catedrático de latín, subdirector del instituto, gallego de la provincia de Pontevedra, a lo mejor de Orense, y correligionario de mi padre en el partido liberal conservador del Conde de Bugallal, es más que probable que no hubiera llegado nunca a ser bachiller, ni elemental siquiera”.

En podríem parlar molt, de la incertesa educativa. I esper poder-ho fer en properes ocasions. Ara només voldria destacar el fet que ja va bé que els resultats de l’educació sempre siguin dubtosos. Al cap i a la fi aquesta és una de les principals garanties de la llibertat. Pensem què seria de la Humanitat si els totalitaris de qualsevol signe haguessin pogut escrutar els secrets dels processos educatius i n’haguessin fet ús.

Paranys a la vanitat

S’ha calculat que cada dia corren per la xarxa uns 8.000 milions de correus electrònics que arriben als destinataris sense que aquests en tenguin cap interès. No ens pot sorprendre, doncs, trobar a les nostres bústies els més exòtics missatges, alguns d’ells amb intenció fraudulenta. Darrerament, juntament amb les ja clàssiques ofertes de productes farmacèutics, propostes de suposats negocis i solucions per a penis curts, se’n passegen uns quants que fan referència a temes relacionats amb la formació.

En un d’aquests emails s’anuncia la possibilitat d'aconseguir un títol acadèmic: "vol una llicenciatura? o potser prefereix un títol de doctor?" La primera impressió és que es tracta d'una agressiva campanya de marquèting d’una Universitat deixondida. Es veu que no és així quan, poques retxes més avall, es diu que per aconseguir aquests títols no cal estudiar ni fer cap examen. I que tot serà molt discret. Només cal, evidentment, pagar.

Un altre d’aquests missatges arriba d’Amèrica del Sud i s’enuncia amb aquest estimulant text: “Felicitaciones por haber sido preseleccionado para obtener el Premio Iberoamericano a la Excelencia Educativa” Amb un llenguatge propi del castellà dels americans, l'email comença amb un “Eximio seleccionado” i acaba amb un “Que Dios los bendiga”. Entremig s’informa el receptor que un denominat Consejo Iberoamericano en Honor a la Calidad Educativa vol reconèixer la tasca tan important que, suposadament, desenvolupa el receptor del missatge al capdavant de la institució que, també suposadament, dirigeix. I dic que tot se suposa perquè, evidentment, l’email s’envia a persones –com és el meu cas- que no dirigeixen res de res. Segueix el missatge enunciant que si s’accepta la proposta l’afortunat rebrà les següents distincions: un títol i una medalla de “Magister en Gestión Educativa”, un “Certificado Internacional de Excelencia Educativa”, un títol de “Honorable Educador Iberoamericano” i un certificat de “Miembro activo del Consejo Iberoamericano”. La cosa no acaba aquí; també s’ofereix un terç d’una pàgina del “Libro de Honores 2004: Lideres Educadores Iberoamericanos”, una foto a la web –no es diu de quines mides serà la foto-, el dret a utilitzar el logo del Consejo. Per més conya, la carta acaba garantint que “todos los títulos son debidamente registrados, foleados e legalizados”

International Biographical Centre és una altra suposada institució –dic suposada perquè sembla que no és altra cosa que una marca d’una empresa editorial!- que tramet missatges per carta ben semblants al del Consejo Iberoamericano. En aquest cas, però, canvia l’idioma -s’escriu en anglès que sempre fa més bo-, l’indret des d’on ha estat remès –es trameten des de Cambridge, la qual cosa li atorga una aparença de seriositat acadèmica- i els destinataris no són professionals de la Pedagogia sinó de les Ciències -que tenen més pedigrí- També aquí es diu als incauts receptors que, després d’una acurada selecció, han estat elegits per rebre el premi a l’excel·lència científica. En aquest cas són més directes i, per començar, ja demanen uns 895 dòlars.

Ben mirat aquestes modalitats de frau –els espavilats emissors d’aquests missatges no pretenen altra cosa que escurar la butxaca dels vanitosos que cauen en el parany- són de baixa intensitat. Res a veure –vull pensar- amb el que deuen aconseguir embutxacar-se els traficants que usen enganys semblants amb l’esca d’una perspectiva clara de guanyar molts de doblers. Honoré de Balzac va deixar escrit que la vanitat només l’exhibeixen aquells que no tenen altra cosa per mostrar. Els superbs que cauen en el parany segur que no l’han llegit mai, en Balzac.

Per cert: un ex alt càrrec de la nostra Comunitat pot exhibir el títol de reconeixement d’una de les pseudoinstitucions d’aquestes a què ens hem referit. L’acte de lliurament es va celebrar a Palma, i fins i tot un Conseller hi va intervenir amb una encesa lloança dels mèrits de l’homenatjat. Déu meu quin paper!

(El Mundo / El Día de Baleares, 2004)

El finançament de les Universitats

No fa molts de dies es va publicar, a un diari que es reparteix a tot l'Estat, una informació amb dades sorprenents. El president de la Conferencia de Rectores de las Universidades Españolas (CRUE) havia presentat a Madrid el llibre La Universidad española en cifras. 2004 i el diari va dedicar gairebé una pàgina a comentar determinats aspectes d'aquest treball. Un dels eixos centrals de la informació consistia a comparar els recursos econòmics que les diverses comunitats autònomes dediquen a l'ensenyament superior. I en les dades referides a Balears rau la sorpresa: deia el diari que la despesa per estudiant universitari a Balears havia passat de 3.105 euros el 1996 a 6.822 el 2002!

La conclusió era evident: en pocs anys, si les dades eren certes, la Universitat de les Illes Balears havia passat de ser una de les universitats més mal finançades d'Espanya a una de les econòmicament més ben tractades. Més concretament: l’any 1996 la UIB estava tres punts per davall del terme mitjà de les altres universitats i el 2002 s'havia situat trenta punts per damunt! Per a qualsevol persona mínimament informada dels comptes de l'ensenyament a Balears, aquesta informació era sorprenent, gairebé increïble. De fet, pocs dies després, el Rectorat de la UIB va emetre un comunicat en el qual denunciava les distorsions a què induïa aquesta informació.

Comprovat que, en essència, les dades eren certes, però que la forma de presentar-les deformava la realitat, vaig recordar la frase que uns atribueixen a Benjamin Disraeli i altres a Mark Twain —és sabut que amb això de frases famoses hi ha un nivell d’apropiació elevat— que diu que hi ha mentides petites, mentides grans i estadístiques.

Què hi ha de veritat i què hi ha de distorsió en les dades presentades a la informació del diari? És cert que la despesa total per estudiant de la UIB el 2002 fou una de les més elevades de l'Estat. Aquesta despesa no suposa, però, cap dada estable amb garanties de continuïtat. L'explicació és ben senzilla: a la despesa total s'inclou no solament la despesa corrent, aquella despesa ordinària de la qual difícilment se'n pot defugir, sinó també les inversions, aquelles despeses que tenen un caire extraordinari. Així els números de 2002, en el cas de la UIB, inclouen l'import de la construcció d'un nou edifici —el Melchor Gaspar de Jovellanos— i part d'un altre —el cientificotècnic— ; en total, uns 2.500 milions de les antigues pessetes.

La despesa total és un indicador poc fiable; tant és així que en el llibre que serví d'excusa per proporcionar la informació, La Universidad española en cifras. 2004, l'autor, que és un gran coneixedor de la Universitat, no el fa servir, perquè ell sí que sap —al contrari que el periodista— que la despesa total no proporciona dades que permetin fer comparacions fiables.

Un indicador fonamental per avaluar l’economia de les universitats és la transferència corrent per estudiant, és a dir, la quantitat de doblers que les universitats reben dels poders públics de qui depenen —en el nostre cas, del Govern de la CAIB— dividit pel nombre d'estudiants a qui donen servei. A Balears aquesta transferència és de 2.968 euros per estudiant; a Navarra —la comunitat que proporcionalment hi destina més recursos— és de 5.148. A les universitats de Catalunya i València aquesta relació és, respectivament, de 3.455 i 3.666 euros. En el rànquing de les disset comunitats autònomes amb universitats, la nostra ocupa la desena posició. Milloram: fa pocs anys érem els darrers.

He llegit que Benjamin Disraeli va dictar la seva màxima contra l’estadística un dia que s'havia passat una mica amb el whisky. Si ni tan sols tenim la certesa que fos ell l’autor de la frase, menys segura és aquesta circumstància. El que és ben cert, però, és que emprar malament les estadístiques du a resultats perversos. I per fer això, dissortadament, sembla que no hi ha necessitat d’anar sobrats d'alcohol.

(El Mundo / El Día de Baleares, Juliol 2004)