dilluns, de juliol 31, 2006

Estadístiques errades


Antoni Riera, persona assenyada, professor de la Universitat de les Illes Balears i director del Centre de Recerca Econòmica Sa Nostra-UIB, es queixava, a la presentació del darrer Informe econòmic i social de les Illes Balears, de les dificultats que hi ha a les Balears per poder accedir a estadístiques fiables sobre la nostra comunitat. S’ofereixen poques dades, remugava Riera, són d’escassa qualitat i es fan públiques a deshora. Just al contrari dels atributs de què ha de gaudir una bona informació estadística, que, com és ben sabut, són la quantitat, la qualitat i la puntualitat. M’ha vengut a la memòria la queixa del professor Riera fullejant un llibretó que no fa molt ha publicat l’Institut Balear d’Estadística (IBE). El llibre es titula Les Illes Balears en xifres 2006, i se n’han fet dues edicions: una en castellà i alemany i una altra en català i anglès. També n’hi ha una versió electrònica que es pot consultar a la web de l’IBE. Tot plegat fa pensar que el llibre s’ha editat amb la pretensió de fer-ne una difusió extensa. Les dades que s’ofereixen sobre els diversos aspectes socials i econòmics de les Balears estan organitzades en dotze apartats, de cada un dels quals es proporcionen el que en diríem les bades bàsiques, els grans nombres que configuren les característiques fonamentals de les Balears. El llibre és, doncs, un retrat de la nostra comunitat, una targeta de presentació que mostra com som. Dissortadament, però, és una presentació distorsionada, almenys pel que fa referència a l’ensenyament superior. Com ara explicaré, es presenten dades parcials i, això és més greu encara, errònies sobre el nombre d’universitaris de les Balears.

A la pàgina 89 del llibre Les Illes Balears en xifres 2006 hi ha un quadre sobre l’evolució del nombre d’universitaris de les Balears que els darrers quatre cursos acadèmics han estudiat a la UIB, a la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED) i a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Per començar, s’ha de dir que els nombres són incomplets: no s’explica el perquè, però de dos cursos falten les dades sobre el nombre d’alumnes de la UOC i de la UNED. D’altra banda, s’hauria donat una visió més adequada de la realitat de l’ensenyament superior a les Balears si s’haguessin proporcionat dades sobre el nombre d’alumnat de la nostra comunitat que fan la carrera en altres indrets. Així doncs, ja topam amb el primer problema: dels quatre cursos acadèmics sobre els quals es dóna informació només de dos n’hi ha referències completes, i no hi ha dades sobre alumnat universitari balear a la resta de l’Estat. Però bé: no donar informació és millor que proporcionar-la de forma distorsionada.

I també se’n proporcionen, de dades deformades. Si fos cert el que es diu, resultaria que, en algun curs, la UNED hauria arribat a tenir el 32 per cent de l’alumnat universitari de les Balears. Si això fos cert, ens trobaríem davant un cas insòlit a tot l’Estat. Però les coses no són així; les xifres emprades són del tot errònies. Per què? Doncs perquè no s’ha fet servir el mateix criteri a l’hora de quantificar el nombre d’estudiants de la UNED i de la UIB. En el cas de la UNED s’han posat en el mateix sac els alumnes que segueixen una carrera i els que s’han matriculat als diversos cursos que ofereix aquesta universitat, mentre que en el cas de la UIB només es quantifiquen els alumnes que segueixen estudis reglats. Mesclar ous amb caragols mai no és recomanable, i molt menys a l’hora de fer estadístiques.

A la presentació del llibre, el conseller Lluís Ramis d’Ayreflor ha deixat escrit que el llibre és «una mostra molt petita del que són les estadístiques que generen les Illes Balears». Esper que en relació amb els altres temes les dades estiguin més afinades, perquè les referides a l’ensenyament superior només poden ser mostra d’una cosa: com no s’han de fer les estadístiques.
(El Muno. El Día de Baleares. 2 Agost 2006)

Isla de la Calma

Un destacado representante del empresariado catalán se queja en un periódico por el déficit de Catalunya en el campo de la educación. Se resiente el empresario de que el gasto por estudiante no universitario en Catalunya represente poco más de la mitad que el de la Unión Europea y que esté muy por debajo de la media de España. También se lamenta de que Catalunya registre la segunda tasa de escolarización no obligatoria más baja de España y un incremento del mal llamado fracaso escolar.

Si este insigne representante empresarial manejase los datos de Baleares entendería que su problema es peccata minuta. Y es que, por señalar sólo algunos ejemplos, Baleares es la comunidad que menor porcentaje de su PIB dedica a la enseñanza superior, el número de personas con estudios universitarios es de los más bajos de España, la tasa de escolaridad infantil y secundaria está muy por debajo de la media estatal, y en cuanto a la tasa de escolaridad universitaria (¡17’1% frente al 41’2% de media estatal!) sólo Ceuta y Melilla están peor que nosotros.

Dice el tópico que ésta es la isla de la calma. Seguramente será verdad, puesto que es mucha la calma que se necesita para manejar algunos de los indicadores de la realidad educativa de Baleares y no desesperar.

Acoso en las escuelas

Los medios de comunicación nos recuerdan a menudo que la maldad también habita en los centros educativos. En los últimos ocho meses dos estudiantes (Cristina, una alicantina de quince años y Jokin, un hondarribitarra de catorce) se han suicidado; los dos sufrían constantes agresiones psicológicas y físicas por parte de algunos de sus compañeros de clase. Afirman las crónicas que no pudieron soportar este acoso y decidieron acabar de forma trágica con el calvario a que les habían condenado cuatro mocosos aprendices de matones.

El acoso escolar o bullying –anglicismo que procede de la palabra inglesa bully: matón, abusón- es un fenómeno antiguo; seguramente todos recordaremos momentos de nuestra infancia en los que fuimos víctimas o verdugos de actos vejatorios entre compañeros de escuela. Es probable, sin embargo, que nadie pueda rememorar situaciones tan extremas como las que se dan en la actualidad, con jóvenes que se suicidan o –como sucedió recientemente en Hospitalet- respondiendo a navajazos a las vejaciones de sus compañeros de clase. Parece como si las nuevas generaciones hubiesen perdido todo sentido de la mesura, adoptando modelos de comportamiento exentos del más mínimo sentido moral. Las causas de este problema obedecen a múltiples razones y demandan análisis complejos, inabordables desde una columna de opinión. Quisiera sin embargo llamar la atención sobre un aspecto que se me antoja importante para entender este tipo de violencia: el ambiente de desprecio por los conceptos de respeto y responsabilidad que domina el escenario social. Reclamar derechos y despreciar deberes, ante un laisser faire de todo tipo de administraciones y autoridades, se ha convertido en una característica de nuestro entorno, creándose así un excelente caldo de cultivo para la violencia. Y convendría, sobre todo a la hora de buscar responsables, tener muy presente que este escenario no lo han creado las nuevas generaciones.

“El sistema basado en el respeto está resquebrajándose” denunciaba recientemente en este periódico el editor ingles del The Sun, mientras que Tony Blair, siempre atento a los termómetros sociales, ha hecho de la “sociedad del respeto” una de las prioridades de su nuevo gobierno. Es cierto que en el Reino Unido la magnitud de la tragedia es impresionante: cada año son más de 16 los niños y niñas víctimas de acoso escolar que toman la trágica decisión del suicidio. Si no somos capaces de aprender de los males de los otros nuestro futuro no será mucho mejor que el del Reino Unido. Y es que las condiciones y los datos que se van conociendo no son nada optimistas: ya en el 2004 la Oficina del Defensor del Menor de Baleares tuvo que intervenir en hasta nueve casos relacionados con el acoso escolar. La lucha contra el bullying y otras modalidades de violencia juvenil no puede combatirse sólo desde las escuelas y con el voluntarismo de unos pocos profesores o familias responsables. La solución –como tampoco el problema- no está sólo, ni siquiera mayoritariamente, en las aulas.

Universitaris balears a la Península

El vint-i-nou per cent de l’alumnat universitari de Balears segueix el seus estudis superiors en altres Comunitats. Potser aquest percentatge estigui un poc engruixit (les dades procedeixen d’un estudi del Ministeri basat en una mostra) però en tot cas no crec que baixi del vint-i-set per cent. I fonament aquest càlcul en les dades més precises –no procedeixen de cap mostra sinó de l’anàlisi de tota la població- del nombre d’estudiants que en acabar el batxillerat a Balears traslladen el seu expedient a universitats peninsulars; nombre que en els darrers set anys ha oscil·lat entre un màxim del 18’24% i un mínim del 15’43%. A partir d’aquests números –que només es refereixen a l’alumnat que comença primers cicles- i els de l’estudi del Ministeri –que també inclou l’alumnat de segon i tercer cicle- crec que el més assenyat és pensar que el percentatge d’universitaris balears que estudien a altres universitats es mou entorn del vint-i-set per cent. En tot cas, una xifra més que considerable i que col·loca Balears entre les Comunitats que transfereixen més estudiants a les universitats d’altres territoris de l’Estat.

El destins de la immensa majoria del nostre alumnat que segueix estudis superiors a la Península són les universitats catalanes (arrepleguen, depenent dels anys, entre el 56% i el 65%), seguides de les madrilenyes (entre el 10% i el 17%) les valencianes (entre el 3% i el 8%) i les andaluses (que algun any han arribat al 5%). Les universitats privades només són el destí d’entre el 6% (és el percentatge d’enguany) i el 8% (que és el cas de l’any passat).

L’alta renta familiar de Balears –alta en comparació a la resta de l’Estat- no és l’únic argument per explicar l’elevat flux d’alumnes des de Balears cap a la Península; altres comunitats amb renta pareguda a la nostra tenen una emigració estudiantil molt més baixa. Les característiques geogràfiques de Balears, sobre tot la discontinuïtat territorial, també ajuden a entendre el per què d’aquesta emigració estudiantil. No oblidem, per exemple, que a una família menorquina o eivissenca li costa pràcticament el mateix enviar un fill o una filla a estudiar a Palma que a Barcelona o a Madrid, amb l’avantatge de que si es decideixen per una d’aquestes dues ciutats el seu fill o filla podrà anar a una universitat més antiga –esment: no vol dir millor-, amb més tradició i incidida en una ciutat amb una oferta cultural molt superior a la de Palma. El limitat nombre de carreres que es poden cursar a la UIB és –com també demostren les dades- una altre de les causes principals de l’emigració estudiantil; en el curs que ara acaba, per exemple, els 54% de l’alumnat que va començar primer en una altra Universitat es va matricular en estudis que la UIB no ofereix. És a dir (i considerant també aquells que se’n van perquè no han aconseguit plaça a la UIB en els estudis que volien) la majoria dels que se’n van no han tingut l’opció de poder seguir els seus estudis a Balears.

Viatjar ajuda a obrir les ments. Ja va bé, doncs, que un elevat percentatge dels nostres universitaris estudiï fora; i, sobre tot, va bé que ho puguin fer aquells que lliurament han fet aquesta opció. Convindria, però, que tan l’alumnat com les seves famílies recordessin que pensar que tot el de fora és més bo és una estupidesa només comparable a creure que “lo nostro és lo millor”. Potser aquestes estupideses sí que es puguin curar viatjant.

Canvis a la Universitat

La Universitat està immersa en un procés de canvi per tal de constituir l'Espai Europeu d'Educació Superior. Són més de 40 els països europeus –entre ells Espanya– que s'han marcat l'objectiu d'harmonitzar els seus sistemes de formació superior. Això és, aconseguir que les titulacions que atorguen les universitats dels diversos Estats siguin fàcilment comparables i, sobretot, compatibles. Amb aquesta harmonització hom pretén incrementar la competitivitat del sistema universitari europeu davant d’altres, com ara el nord-americà o el japonès. Se suposa que així s'acabarà un guirigall que dificulta enormement la mobilitat dels estudiants i, al cap i a la fi, el desenvolupament social i econòmic d'Europa.

El procés, iniciat l'any 1999 amb la Declaració de Bolonya, ha de finalitzar l'any 2010 i suposarà l’adopció de nous mètodes docents i d’un nou sistema de titulacions. Apareixeran carreres noves, en desapareixeran d'altres, i gairebé totes canviaran la seva estructura actual. Amb poques paraules: hi ha en marxa un procés de canvi profund en l’estructura de les carreres universitàries que, en el nostre cas, pot canviar la fisonomia de la Universitat de les Illes Balears (UIB).

El nou sistema de titulacions universitàries s’estructurarà en dos nivell: grau i postgrau. El primer correspon als ensenyaments de primer cicle, els que a l’actualitat condueixen als títols de diplomat, llicenciat o enginyer. El nivell de postgrau s’orientarà a la formació avançada i conduirà a l’obtenció del títol de màster o de doctor. Com ja és costum en aquest país, començam la casa per la teulada: abans de definir quins seran els títols de grau que tendran caràcter oficial i validesa a tot l’Estat, el Ministeri ha fet que les Universitats proposin quins seran els programes de postgrau oficials que voldrien impartir. Un bon entrebanc, aquest de començar el canvi amb els postgraus sense saber quins seran els graus! Però així se solen fer les coses en aquest país!

Sigui com sigui som davant un procés de canvi important que pot redibuixar la Universitat; s'ha de decidir, en el marc de la nova ordenació, quina serà l’oferta d’estudis de la UIB i s’han d’adaptar les assignatures a noves metodologies. Davant aquesta conjuntura hi ha, almenys, dos grans escenaris de futur. El primer resultaria d’optar per un procés d’adaptació més que no de transformació; una reforma socialment poc debatuda i sense injectar els recursos que els canvis exigeixin. El segon escenari suposaria aprofitar la conjuntura per anar més enllà d’un simple maquillatge i repensar i redefinir el tipus d’Universitat que és convenient en una situació sociocultural com la nostra. Aquest segon escenari és del tot impossible sense que les forces polítiques i socials s’impliquin de forma decidida; és un escenari que exigeix debat polític i social que vagi més enllà dels límits del campus; exigeix compromís social amb la Universitat i de la Universitat. És a dir: implicació decidida de les institucions en la definició dels objectius que s’han d’assolir i disposició per posar a l’abast els recursos necessaris per menar-los a bon port.

No cal ser massa optimistes, hi ha poques possibilitats que es produeixi un debat social que ajudi a definir el futur dels estudis universitaris a Balears. És més que probable que, a casa nostra i seguint amb el manfutisme social que ens caracteritza, l’adaptació dels estudis universitaris a l’espai europeu sigui un tema que no transcendeixi més enllà del campus universitari. El que passa a altres indrets de l’Estat tampoc no és gens esperançador: el que hauria de ser un debat social s’està transformant únicament i exclusivament en al·legats en defensa d’interessos corporativistes. Això és el que hi ha!

La vocació és voluble

Gairebé el vint-i-cinc per cent de l’alumnat que en el proper mes d’octubre començarà els seus estudis universitaris a les Balears haurà de cursar una carrera que no ha triat com a primera opció. I és que lLa UIB, igual que totes les altres universitats públiques espanyoles, estableix un nombre limitat de places de nou ingrés a determinats estudis, generalment aquells amb més demanda, amb l’objectiu de garantir la qualitat de l’ensenyament a partir dels mitjans de què disposa. Pot, aquesta limitació, fer malbé els projectes professionals de l’alumnat que haurà de fer una carrera que no ha escollit com a primera opció? Es privarà amb aquesta limitació el desenvolupament d’unes suposades capacitats naturals orientant-les a professions per a l’exercici de les quals no es gaudeix de les capacitats necessàries? No ho crec: hi ha molts indicis per pensar que la inclinació natural per estudiar una carrera o una altra, si és que existeix, és quelcom poc consistent, mudable. I, sobretot, hi ha moltes dades per adonar-se que l’èxit professional no depèn – almenys totalment – d’haver estudiat la carrera per a la qual, en un moment determinat, es creia estar gairebé predestinat. Hi ha molts exemples que demostren que l’atzar, la casualitat i fins i tot el caprici tenen un paper important en els afers de la vocació i l’èxit professional.

Costa creure, per exemple, que un dels generals més distingits de la Segona Guerra Mundial i dues vegades president dels EUA – Dwight D. Eisenhower – comencés la carrera militar de forma fortuïta. Els casos de persones que seguiren per atzar els estudis en els quals després excel·liren són nombrosos. Oriol Bohigas es va decidir a estudiar arquitectura perquè el seu millor amic havia triat aquesta carrera. «La vocació –ha afirmat Bohigas – és conseqüència de l’exercici». Juan Carlos Izpisúa-Belmonte, un dels bioquímics actuals més importants, ha contat que la seva decisió d’estudiar ciències i no humanitats fou producte de l’atzar; Izpisúa-Belmonte es volia matricular a Filosofia i quan ja era al campus de la Universitat de València per complimentar els procediments administratius es va fixar en la cúpula d’un edifici que el va atreure poderosament «...hi vaig entrar, era la Facultat de Farmacia Farmàcia i m’hi vaig apuntar. Així que això de la vocació..».

Cercant alumnes

El rector de la UIB es queixava recentment que gairebé el 70% d'alumnes d'ESO de Balears no fan el batxillerat, cosa que limita molt les possibilitats que en el futur puguin realitzar estudis universitaris. L'editorialista d’El Mundo comentava la dada aportada pel rector afirmant que aquesta no és la situació que correspon a una societat moderna; una societat que hauria de tenir en el capital humà un dels seus actius principals. Tenia tota la raó del món, l'editorialista d’El Mundo, i és que el percentatge de persones de Balears que tenen formació superior és baix –13’6% davant d’un 18’6% de mitjana estatal– i la taxa d’escolarització universitària és baixíssima –17’1% al costat del 41’2% estatal.

Gairebé un mes abans de les queixes del rector, la Comissió Europea havia fet públic la comunicació “Mobilitzar el capital intel·lectual d’Europa”. I és que així com Balears té un dèficit considerable d’ensenyament superior en comparació a la resta de l’Estat, Europa el té quan compara les seves dades amb les d’altres regions mundials. Creu, la Comissió, que el baix percentatge de joves europeus que ha fet estudis avançats és una desavantatge per competir en un món de cada dia més interrelacionat: només el 21% de la població de la UE en edat de treballar ha completat estudis superiors, una xifra molt inferior a la dels EUA (38%), Canadà (43%), Japó (36%) o, fins i tot, Corea del Sud (26%). Segurament això deu suposar un desavantatge per competir, però els qui creim que l’Educació té dimensions més enllà de l’economia tenim la certesa que això també suposa un evident desavantatge per al desenvolupament personal. Sigui com sigui, les línies d’actuació recomanades per la Comissió Europea ens poden donar llum sobre el que hauríem de fer per capgirar la pobra situació de Balears.

La condició imprescindible per a qualsevol millora –diu la Comissió– és garantir un bon finançament de les universitats; però, evidentment, no és suficient. El necessari increment del finançament –en l’àmbit europeu s’hauria de passar de l’1’1% del PIB al 2%, i a Balears no devem arribar al 0’5%– s’hauria d’acompanyar de mesures eficaces per acréixer l’interès dels alumnes pels estudis universitaris. Mesures, per exemple, com la flexibilització i diversificació de metodologies, programes i itineraris de formació que s’adaptin a les característiques socials i laborals dels estudiants.

Per altra banda –assenyala la Comissió– és imprescindible que les universitats es singularitzin, que defugin la tendència uniformadora que s’ha imposat en aquests darrers anys, i que juguin fort per l’especialització i per la qualitat. Fomentar la responsabilitat i implicació dels poders públics, aconseguir una relació més estreta amb el món empresarial i invertir més en visibilitat i en mercadotècnia són altres de les recomanacions. Fa temps que a Balears s’intenta transitar pels camins assenyalats per la Comissió malgrat que alguns d’aquests camins siguin gairebé intransitables.

És el cas de la implicació de la societat en els afers universitaris, una connexió escassa i molt sovint plena d’incomprensions. Un dels indicis més important d’aquesta pobra relació és el poc interès de les forces polítiques pels afers d’educació superior.

Que vostè creu, estimat lector, que no és així? Doncs faci una prova: intenti recordar quines propostes per a l’ensenyament superior de Balears defensa el partit polític amb què tengui més afinitat. Em fa la impressió que ràpidament no sabrà què dir. Doncs no oblidi que fins que no s’aconsegueixi que a les Illes Balears l'educació sigui una de les prioritat polítiques no trobarem els alumnes que ens fan falta per omplir les aules universitàries, per garantir el futur.

La inserció laboral dels universitaris

Recentment, l'Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación (ANECA) ha fet pública una enquesta sobre la inserció laboral dels graduats de vint-i-nou universitats espanyoles, entre les quals la UIB.

Els resultats referits a Balears assenyalen que els estudiants de la UIB troben feina més prest que els qui han estudiant a una altra Universitat, cobren més i estan més satisfets de la formació rebuda. Efectivament, la taxa d'atur dels graduats a les universitats estudiades és, segons l'enquesta, d'un 10%, mentre que la dels de la UIB només és del 2%. Pel que respecte a l’estabilitat en la feina les dades indiquen que el tipus de contracte aconseguit pels graduats de la UIB és indefinit en un 48% –dos punts per damunt del terme mig de la mostra– i el 76% tenen un sou superior al 1000 euros, un percentatge només superat per una de les 20 universitats analitzades. Per altra banda, un nombre molt elevat d'estudiats –el 73%– consideren que la categoria professional que ocupen és adequada al nivell d'estudis que han assolit –només hi ha quatre universitats que tenguin un resultat millor– També és una gran majoria la que creu que els estudis realitzats foren decisius per trobar una bona feina –79% d’estudiants; un percentatge només superat a una altra Universitat. Finalment, la immensa majoria afirmen que si el temps pogués tornar enrere tornarien a fer estudis superiors. Aquests resultats, malgrat les limitacions de la mostra emprada que recomanen prudència a l'hora d’extrapolar les conclusions, són un bon indici que, en comparació amb les altres universitats, la inserció laboral dels estudiants de la UIB és excel·lent.

La bona inserció laboral dels graduats per la UIB és conseqüència de diversos factors dels quals cal destacar-ne dos: per una banda, l'estructura i dinàmica del mercat de treball de Balears i, per l’altra, els mecanismes que la UIB té en marxa per facilitar l’accés dels seus estudiants al món laboral. Cal no oblidar, en relació al primer dels factors, que Balears, juntament amb Canàries, és la Comunitat que entre 1990 i 2000 –l’enquesta de l’ANECA s’ha fet amb estudiants que es van graduar en el 2000– va enregistrar la taxa de major de creixement de l'ocupació. I pel que respecte als mecanismes de la UIB, s’ha de recordar que des de fa uns vuit anys, amb la creació del Departament d'Orientació i Inserció Professional en el si de la Fundació Universitat-Empresa, es ve desenvolupant una tasca decisiva. Per fer-nos una idea de la magnitud del treball que es realitza en aquest servei i la seva possible influència sobre la inserció en són bons indicis el que, per exemple, en el curs passat s'atenguessin 2.222 estudiants, es rebessin ofertes de 415 empreses, o que es coordinessin fins a 463 convenis amb el món empresarial.

Els resultats de l’enquesta de l’ANECA haurien de servir per fer Pedagogia entre els nostres joves i també entre els pares. Haurien de servir per pregonar, un vegada més, que els nivells educatius més alts presenten taxes d'ocupació més elevades i menys fluctuants als cicles econòmics; pregonar que l'augment dels nivells educatius afavoreix una major participació en el mercat laboral. Aquest recordatori, que adesiara les enquestes ens fan venir al cap, és de cabdal importància en una Comunitat com la nostra; una Comunitat que té una població amb un nivell formatiu molt baix i on sembla que els joves hagin assumit com un dels seus esport favorits la deserció de la formació. Cal tornar recordar que a Espanya només Ceuta i Melilla tenen una taxa d’escolaritat universitària més baixa que la de Balears?

Discriminació de gènere a l'ensenyament superior


Un dels canvis més espectaculars que en els darrers anys s'ha produït en el camp de l'educació superior és el del paper de la dona. Recentment, la premsa recordava que a Espanya ja hi ha més dones que homes amb títol universitari, i que en el camp de la medicina el nombre de metgesses supera el de metges. Ja en el cens de 2001 es va posar de manifest que el percentatge de persones del sexe femení de la població espanyola de setze i més anys que tenia un títol universitari era superior que el del sexe masculí. En deu anys —entre 1991 i 2001— les dones amb titulació superior havien passat de representar el 6,8 al 13,'9 per cent, mentre que els homes havien passat del 8,3 al 13,2 per cent. Des d'aleshores ja es va poder dir que elles, les dones, estan més ben formades.

El canvi de rumb que s'està produint en la relació entre gènere i educació superior, una relació que tradicionalment s'ha caracteritzat per la discriminació més barroera del sexe femení, afecta, en major o menor intensitat, tot Europa. Les dones, a la fi, ja no són una minoria excepcional ni a les aules, ni als laboratoris universitaris, ni a gairebé cap professió; ans el contrari: en algunes àrees elles predominen.

Aquestes noticies, aquestes bones notícies, però, no haurien d’amagar paradoxes múltiples que indiquen que la discriminació de gènere persisteix, encara que amb formes més sibil·lines. Dels múltiples casos, en destacarem només un parell de ben propers: el 62,3 per cent del personal docent i investigador de la UIB són professors i el 37,7 per cent professores, mentre que, inversament, els alumnes representen el 41 per cent i les alumnes el 59 per cent . Les persones que ocupen el nivell de la jerarquia acadèmica màxim —els catedràtics d’Universitat— en un 80,2 per cent són homes; els deganats i les direccions d'escola estan ocupats en un 70 per cent per homes; dels disset departaments en què està estructurada la UIB, n'hi ha onze dirigits per homes i sis per dones; tots els rectors que hi ha hagut a la UIB han estat homes… Dissortadament, les paradoxes no són patrimoni de la UIB: dels vint-i-pocs caps de serveis de Son Dureta que he pogut comptabilitzar, només he trobat tres dones.

Malgrat els canvis que es van produint, encara no es pot cantar victòria; entre altres motius perquè sabem que la injustícia sempre i en totes les circumstàncies és acomodativa; amb gran facilitat canvia, s'adapta a les noves situacions i intenta passar desapercebuda. Barrar el pas de les dones a determinades disciplines i , sobretot, als llocs de decisió —amb les excuses que es vulgui— és una de les modalitats que adopta la marginació de gènere a principis del segle XXI. És probable que quan les generacions futures contemplin el temps que ara és el nostre present s'espantin amb la mateixa intensitat amb què ho fem nosaltres quan rememoram el passat no gaire llunyà en què els al·lots i les al·lotes no solament havien d'anar a escoles segregades, sinó que fins i tot les matèries i els continguts escolars eren diferents.

La injustícia és camaleònica i per això costa adonar-se de la seva existència. També per això, i fins i tot amb la més bona de les voluntats, és fàcil fer-se'n còmplices. Que les dones tinguin més formació i participin menys en les preses de decisió és una d'aquestes injustícies que ens sol passar desapercebuda i que molts, quan són capaços de veure-la, la solen justificar confonent el que són causes socials amb suposats determinismes naturals. Fins quan?

Més escola i menys televisió

Fa molt poc, el Defensor del Pueblo va plantejar, una vegada més, la necessitat d’obrir un debat sobre la televisió i els menors. I és que no són bromes. Els al·lots i al·lotes de 4 a 12 anys ja passen més hores davant la televisió que a l’escola. Els joves d’aquesta edat dediquen 990 hores anuals a veure programes televisius, mentre que a l’escola n’hi passen 960. Per acabar-ho d’arrodonir, i per vergonya de molts pares i mares, de cada dia els infants consumeixen més programes que s’emeten a partir de les deu de la nit, fora d’això que en diuen horari protegit. S’ha calculat que a Espanya més de 156.000 nins i nines continuen veient la televisió a les dotze de la nit! La magnitud de la tragèdia educativa que hi ha darrera aquestes dades és espectacular.

Els models socials; és a dir: les formes de comportar-se, de ser i d’estar que es proposen a molts programes de televisió –i no només els que s’emeten en franges horàries en què es suposa que els programadors tenen esment que no hi hagi continguts que incitin a conductes antisocials– són esgarrifosos. ¿Cal recordar les gestes i valors dels herois socials que es promocionen en els programes televisius de més èxit? Amb la seva descripció es podria elaborar un manual sobre la mala ciutadania.

La formació de les generacions joves, l’orientació de la seva forma de veure i encarar la vida, depèn de cada dia més d’estructures alienes al sistema escolar. És a dir: el que es fa dins les escoles representa una proporció de cada vegada més petita en la configuració de la personalitat. El sistema escolar ha deixat de ser l’eix central de la formació. Això no vol dir, però, que l’escola hagi mort. Les prediccions de la mort de l’escola, que en la segona meitat del segle passat esdevingueren banderes de la progressia pedagògica, s’han quedat amb el que era previsible: una típica boutade pròpia de l’academicisme que viu de fer volar coloms. L’escola no ha mort; l’escola afecta menys perquè altres instàncies li han pres un espai i un temps que abans tenia gairebé en exclusivitat. Però mai com ara havia estat tan necessària la intervenció de l’escola.

Aquesta és una de les grans paradoxes de l’educació d’avui dia: la pèrdua de la prominència formativa de l’escola és proporcional a la necessitat que tenim d’intervenir en el marc de les aules; com més competència ha de suportar l’escola més necessària és la seva actuació. Així són les coses: xarxes de comunicació molt potents promocionen models socials que fins i tot els més afectats pel relativisme cultural qualificarien de deseducatius. I una vegada que aquestes estructures han actuat sobre els joves es demana a l’escola que arregli la malifeta.

És com si un caminant hagués de retrocedir cada vespre el que ha avançant de dia. De forma semblant es pretén que els professors contrarestin els efectes deseducatius que es produeixen a entorns no escolars. Potser seria més senzill que el caminant –que la societat– canviés de rumb.

El model és gairebé absurd: ja que una publicitat desbocada ha aconseguit popularitzar uns hàbits alimentaris que posen en perill la salut, les escoles s’han de marcar objectius d’educació per al consum. Ja que els joves es mouen en un medi en què es confon el bé i el mal, els professors han de tenir esment especial a educar en valors. Ja que la relació actual dels humans amb el medi ambient és insostenible, s’ha de fer educació ambiental. La llista dels “ja que” podria ser molt més llarga i sempre acabaria amb una nova responsabilitat traspassada a l’escola. ¿Entenen vostès millor la frustració professional que cada dia afecta amb més intensitat els ensenyants? ¿Entenen vostès perquè necessitam més escola i menys televisió?

La UIB i les Universitats no presencials

Malgrat que la Universitat de les Illes Balears (UIB) és l'única universitat pròpia de les Illes, no és l'alternativa exclusiva per a aquelles persones que no vulguin o no puguin anar-se’n a un altre indret per seguir estudis universitaris. És, això sí, l' única universitat que es pot considerar pròpia de les Illes Balears, pròpia en el sentit que només aquesta és finançada amb els pressuposts autonòmics, els seus òrgans de govern i decisió són a Balears, té entre els seus objectius la defensa i la promoció de la nostra cultura i, també, és l'única que a les Illes es preocupa no solament per la difusió del coneixement, sinó també per la seva creació. No és, però, una alternativa exclusiva: per sort, en el món acadèmic també hi ha competència i l’elecció dels estudiants depèn de cada dia menys de condicionants externs.

A hores d'ara a les Balears hi ha tres gran opcions per seguir estudis universitaris: la UIB, la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED) i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). També hi ha, per una banda, una indeterminada quantitat d'ofertes pseudouniversitàries que, situant-se en els límits del que és ètic i fins i tot legal, ofereixen cursos sota la cobertura de les més estrafolàries institucions presumptament universitàries. Per altra banda, cal també referir-se a l'oferta de cursos que diversos departaments d'universitats poc escrupuloses, seguint el model de les franquícies comercials, deixen comercialitzar a acadèmies espavilades. Deixem, però, aquestes dues darreres alternatives per a una altra ocasió i parlem només de les opcions sòlides i serioses: la de la UIB —que ofereix ensenyament presencial— i la de la UNED i la UOC —que ofereixen ensenyament a distància—.

Com es distribueixen els nostres estudiants entre aquestes tres opcions? Durant el curs 2003-2004 gairebé el 76 per cent d'estudiants de les Balears que han cursat els seus estudis a les Illes ho han fet a la UIB, el 17 per cent a la UNED i el 7 per cent restant ha estudiat a la UOC. I el que potser és més interessant destacar: en els darrers anys s’ha produït un augment constant del nombre d'estudiants que opten per alternatives no presencials. Així, durant el curs 1999-2000 la UNED a les Balears tenia gairebé el 13 per cent dels estudiants i des de llavors ençà ha guanyat un punt cada any. Més espectacular ha estat encara el creixement de la UOC, que ha passat d'un 1 per cent a l'actual 7 per cent.

Aquest augment constant del nombre de joves —i no tan joves— que opten per estudiar a les universitats no presencials no és un fenomen específic de Balears. Només una dada: en el curs 2002-2003 el nombre d'estudiants de les universitats presencials de tot l'Estat fou un 6,61 per cent inferior que en el curs anterior, mentre que el de la UNED va créixer un 10,12 per cent i el de la UOC, un 18,09 per cent. A casa nostra, però, aquesta tendència es manifesta de forma més virulenta; així, mentre que a tot l'Estat, en el curs 2003-2004, els estudiants d’universitats presencials representaven el 89,74 per cent, a les Balears només arribaven al 78'69 per cent.

La necessitat o l'interès d'un nombre cada dia més gran de persones de compaginar la formació superior amb el treball és el que explica aquest creixement constant del nombre d'alumnes de la UNED i de la UOC, a tot l'Estat i a les Balears. Les característiques del mercat de treball de les Balears, però, així com la discontinuïtat territorial de la nostra comunitat, són les causes que accentuen el fenomen a casa nostra, un fenomen que continuarà creixent i que les nostres autoritats polítiques i acadèmiques, en qualsevol moment, s'hauran de plantejar amb fermesa: no hi ha cap motiu perquè la UIB no contempli el seu «mercat» més enllà del limitat àmbit de les Balears. Tenim la tecnologia i el saber necessari per fer-ho. El risc que es corre fent alguna cosa és infinitament inferior al de no fer res.

Llengües estrangeres a l’escola

Aprendre una llengua estrangera a les escoles del nostre país sembla una gesta impossible. Els estudiants passen anys i panys a les aules intentant-ho, i molts d’ells acaben els estudis, fins i tot universitaris, sense passar de les nocions més elementals. Un dels resultats és que el 35’4% dels llicenciats de tot Espanya tenen coneixements escassos o nuls de l’anglès. Aquestes dades situen els nostres universitaris entre els pitjor preparats d’Europa en idiomes. Si això passa amb els llicenciats ja podeu suposar les esgarrifoses estadístiques dels qui no arriben tan amunt

De tant en tant trobam mesures que indiquen per on s’hauria de transitar per solucionar el problema. El programa de formació en terceres llengües de les universitats catalanes n’és un bon exemple. En el marc d’aquesta iniciativa, i amb l’horitzó que en el 2006 el domini d’una llengua estrangera sigui requisit imprescindible per obtenir qualsevol titulació universitària, s’ha creat l’Escola Virtual d’Idiomes per a Universitaris. En aquest entorn virtual, i amb el suport presencial de professors a cada universitat, es posa a l’abast dels estudiants una extensa oferta de cursos d’anglès a preu públic. Per altra banda s’ha creat la Prova Universitària de Competència en terceres llengües que permet als universitaris acreditar els seus coneixements d’idiomes.

Les mesures, però, no es poden limitar al sector universitari; el problema s’ha d’abordar molt abans. En aquest sentit també hi ha experiències ben interessants, fins i tot a Mallorca i a centres públics. És el cas d’un programa que es va iniciar l’any 1997 i que ha permès que un grup d’alumnes, durant el seu pas per infantil i primària al CP Na Caragol, d’Artà, hagi rebut, a més de les hores habituals de llengua anglesa, l’ensenyament de determinades àrees en aquesta llengua, amb professorat que la té com a primera llengua. Aquests al·lots i al·lotes acabaren en el curs 2003-2004 l’educació primària i són a punt d’iniciar l’ESO a l’IES Llorenç Garcías i Font, també d’Artà, tot seguint el mateix model. Ara que han acabat la primària ja són ben clars els progressos fets perquè tenen un domini de l’anglès que abasta, en un alt grau, superior als dels seus companys de les promocions que els precediren.

Don Francesc de Borja Moll ja es queixava de les deficiències lingüístiques dels seus alumnes dels anys cinquanta i seixanta. En un examen de francès va proposar la traducció d’un tros de prosa elemental, tan elemental que es podia traduir amb un mínim de sentit comú. Deia el text francès: Au dessous de la tête nous avons le cou. Le cou supporte la tête: il est entre les deux épaules, l’épaule droite et l’épaule gauche. Au dessous du cou se trouve la poitrine. La poitrine est devant, mais le dos est derrière. Dans la poitrine nous avons le coeur et les poumons. La partie inférieure du tronc s’appelle le ventre. Dans le ventre il y a l’estomac et les intestins. Vet aquí la traducció feta per un alumne: A primera hora de la tarde nodotros vamos a la escuela la escuela se abre a la tarde; ello es entre los dos épaules, l’épaule droite et l’épaule gauche a primeras horas la escuela se encuentra la vitrina la vitrina està delante, amas de las dos está detras. Dentro la vitrina nosotrros vamos a ponernos alcol en los pulmones. La parte inferior la piel del vientre dentro del vientre y el estomagi y los intestinos” He transcrit l’anècdota que conta Don Francesc pensant en aquells lectors afectats per la idea que el sistema educatiu mai no havia anat tan malament com ara, i que les mancances en l’aprenentatge dels idiomes no són més que un símptoma d’aquesta situació. Doncs no: el mal ve d’enrere. I convé posar-hi remei com més prest millor ja que amb el nivell d’aprenentatge d’idiomes que ara s’assoleix feim persones professionalment poc competitives i, el que encara és pitjor, personalment limitades. En altres moments històrics potser això es podia dissimular; però en la societat del coneixement d’avui en dia pot ser letal.

Ensenyar a usar Internet als menors

El desenvolupament accelerat i reeixit d’Internet s’ha vist acompanyat d’entrebancs. Un de remarcable és el risc que el seu ús pot ocasionar als menors, el col·lectiu que més fa servir la xarxa. D’aquesta utilització els joves en poden aconseguir molts beneficis: el seu ús no només permet l’accés a recursos informatius i formatius ingents sinó que també pot ajudar a fomentar la creativitat, a desenvolupar les habilitats de comunicació, a facilitar els processos de participació, etc. Però també exposa a múltiples contingències desfavorables.


Els principals riscos

Els principals riscos d’Internet per als joves s’associen, fonamentalment, a perills relacionats amb fraus econòmics, amb continguts il·legals i nocius per al seu desenvolupament i, finalment, amb les possibilitats de relacions indesitjables que es poden establir mitjançant el correu electrònic i el xat .

A qualsevol persona mínimament assenyada li esgarrifaria la idea d’una gran escola amb alguns professors que pretenguessin robar als infants, o que prediquessin les més estrafolàries idees sense cap tipus de consideració ni moral ni científica. Doncs aquesta escola podria servir de metàfora per il·lustrar el que pot ser Internet per als infants si els pares i educadors no els preparen per emprar-lo de forma assenyada.

La difusió de continguts il·legals –incitació a l’odi racial, exaltació de la violència, pornografia infantil o violenta– o inadequats per al desenvolupament dels infants constitueix una preocupació constant per als legisladors, per al sector i per als usuaris.

Dissortadament els perills d’Internet no es limiten a la possibilitat dels menors d’accedir a textos i imatges prohibides o inconvenients. Poden ser més greus. La facilitat per establir relacions amb persones desconegudes i amb intencions perverses és un fet que les enquestes demostren com més preocupant. Cal no oblidar que les sales de xat –un espai molt freqüentat per menors, sobretot per adolescents– ja han estat aprofitades per pedòfils que intenten convèncer els joves per conèixer-se fora de la xarxa. Per sort, a Espanya s’han produït pocs casos, d’aquests; però sí de forma notable a països com Estats Units, el Regne Unit, Suècia, Bèlgica o Alemanya.


Mesures i reptes

Davant aquesta situació hi ha dos grans perills. Un és no fer res; l’altre, caure en l’alarmisme i posar barreres, físiques o psicològiques, a l’accés a la xarxa. S’ha de pregonar que Internet, malgrat els inconvenients, és un bon invent; d’això no hi hauria d’haver dubtes.

No podem restar mans aplegades pensant o fent veure que no passa res. De fet des de l’any 1996 en què la Comissió Europea va publicar un llibre verd sobre aquesta qüestió s’han desenvolupat i assajat diversos mecanismes. Així, per una banda, són molts els proveïdors de continguts i d’accés a la xarxa que han assumit codis deontològics. Els usuaris, per altra banda, tenen al seu abast molts paquets informàtics que permeten bloquejar Webs indesitjables.

Sigui com sigui cal no baixar la guàrdia i, sobretot, fomentar aquells mecanismes que permetin fer compatible el respecte a la llibertat d’expressió i els drets dels menors. Ens referim a mecanismes de sensibilització, formació i educació; a accions orientades a proporcionar pautes i criteris que ajudin a desenvolupar un sentit crític. I en aquest camp els pares i les mares tenen un paper fonamental. Ells i elles són els qui han d’assumir un protagonisme central. I no tan sols perquè són els primers responsables de l’educació dels seus infants sinó també perquè el domicili familiar és el lloc on els joves es connecten amb més freqüència a la xarxa.

Aconseguir que els menors no s’exposin a continguts que els pugui afectar el desenvolupament físic, mental o moral és un repte difícil. Entre altres motius perquè la seva protecció esdevé molt complexa en xarxes obertes i amb les circumstàncies socials en què ens movem. No oblidem la paradoxa que, per primera vegada, una generació neix i creix en interacció amb un entorn virtual que ells dominen millor que no els adults.

La llibertat té un cost; hem d’intentar, però, que no sigui massa elevat i, molt especialment, que no la faci inassequible als més febles. Ensenyar a usar Internet amb seny és part del camí que ens ha d’ajudar a fruir, a tots, d’aquesta llibertat.

dimecres, de juliol 19, 2006

Els fonaments


En els darrers anys s’ha produït un augment espectacular de l’escolarització de la primera infància. El sector de l’educació infantil, el dels infants de 0 a 5 anys, està en expansió. I, com totes les coses que creixen, ho pot fer de forma vigorosa i sòlida o, al contrari, d’una manera dèbil i pusil·lànime. Créixer bé o malament depèn, en gran mesura, de la inversió de recursos públics en aquest sector i, també, del seguiment d’un model no tant assistencial com educatiu.

El creixement vigorós de l’educació infantil passa, irrefutablement, per una major aportació de recursos públics. Per trencar amb el tradicional abandó d’aquest sector –“ja se n’encarregaran les famílies”, ha estat la consigna que ha justificat la seva marginació– cal que la despesa pública en escolarització infantil augmenti considerablement, sobretot la destinada a l’etapa dels 0 als 2 anys. (Faig un parèntesi per recordar-los que l’educació infantil està estructurada en dos cicles: el primer va dels 0 als 2 anys i el segon dels 3 als 6. Ambdós cicles tenen caràcter voluntari i l’administració pública només es compromet que sigui gratuït el segon). És mal d’empassar que siguin els pares i les mares, independentment de la seva condició social i econòmica, els qui hagin de fer front al dispendi que suposa l’escolarització d’un fill o filla d’aquesta edat. Avui per avui costa més l’escolarització d’un infant de dos anys a una escoleta que la d’un adolescent de 18 a la Universitat. Els números ofenen el sentit comú; la matrícula d’un curs per estudiar de mestre a un centre privat de Mallorca costa, més o menys, uns 230 euros cada mes; mentre que trobar una escoleta privada per a un infant de dos anys per menys de 300 euros mensuals és gairebé impossible. I això amb l’agreujant que a Balears hi ha moltes places públiques per estudiar de mestre mentre que n’hi ha molt poques per escolaritzar un infant de dos anys en un centre públic.

Hi ha, efectivament, escassesa de places públiques per escolaritzar els més petits. Els mitjans de comunicació, dia sí i dia no, es fan ressò d’aquesta mancança. No fa molt, els diaris assenyalaven la descompensació entre l’oferta i la demanda de les escoletes de l’Ajuntament de Palma per al proper curs: 350 places per a 550 sol·licituds. També és recent la queixa desesperada de tretze famílies de Bunyola; els han dit que els seus fills s’han quedat sense plaça a l’escoleta municipal, i en el poble no hi ha centres privats; ¿com s’arreglaran en el proper curs? Perquè, aquesta és una altra, hi ha pocs ajuts per a les famílies que permetin trobar solucions particulars a casos com aquests. Un estudi recent aportava la dada vergonyosa que una família espanyola hauria de tenir 11 fills i una renda inferior a 9.000 euros per poder rebre les mateixes prestacions que una família alemanya amb dos fills i amb qualsevol renda familiar. Amb això ja està dit quasi tot.

Una segona condició per al bon creixement de l’educació infantil és considerar-la com una etapa que no és “pre” de res –s’ha de desterrar el qualificatiu de “preescolar” que reflecteix una concepció aliena a l’educació– una etapa que no té per finalitat “guardar” els infants –encara es parla de “guarderies”; com si els infants fossin objectes–. L’educació infantil és una etapa educativa que pot contribuir més que cap altra al bon desenvolupament dels infants. Assumir aquest principi implica apostar per escoles infantils d’abast territorial i no empresarial; implica regular el sector amb exigències de bones condicions dels centres i, sobretot, educadors ben formats.

És ben sabut que tota construcció edificada sobre fonaments dèbils és efímera. També és sabut que l’educació rebuda durant la primera infància constitueix el fonament per al bon desenvolupament integral de les persones. Si féssim cas del que és sabut no caldria passar pena pel bon creixement de l’educació infantil. Però el saber no sempre determina el comportament.
(El Mundo El Día de Baleares 19 juliol 2006)